Un parell de mesos abans de l’intent de cop d’estat contra la República i l’inici de la posterior Guerra Civil espanyola, Enrique Jardiel Poncela, dramaturg del teatre de l’absurd, va estrenar Cuatro corazones con freno y marcha atrás. L’obra narra com quatre persones, que han aconseguit la immortalitat, se’n cansen i decideixen prendre un elixir que els va rejovenint any a any fins a morir, finalment, com a nadons. La idea és original i ha estat, després, copiada i versionada en nombroses ocasions, sent l’última i més coneguda, la pel·lícula protagonitzada per Brad Pitt el 2008, El curiós cas de Benjamin Button. L’actual govern socialista de Barcelona podria ser, de fet, una altra de les nombroses versions.
Jaume Collboni va arribar a l’alcaldia de Barcelona el 2023 després de dos intents fallits en què acabaria formant part, amb intermitències, de l’equip municipal encapçalat per Ada Colau i Barcelona en comú. Tot i aquesta estreta col·laboració, es podria dir que la trajectòria de Collboni com a màxim representant de la principal institució de la ciutat s’ha resumit en el curt, però a la seva manera, efectiu mot, ‘Jo no soc la Colau’. Exemples d’això serien mesures com el Pla Endreça, engegat ja durant el primer estiu del nou Ajuntament socialista, encara que posteriorment perfeccionat; la modificació a la baixa de les taxes que paguen bars i restaurants per apropiar-se de part de l’espai urbà per disposar les taules i les cadires de les seves terrasses; accentuar les campanyes de seguretat, amb un increment de la presència de la Guàrdia Urbana als carrers i places de la ciutat, o aplicar mesures de control i gestió de la saturació turística, com ara els Espais de Gran Afluència (EGAs), mesures dissuasives i de gestió de fluxos acompanyades d’inversions ja previstes per governs anteriors. La seva acció de govern ha estat escassa, gairebé irrellevant, possiblement a causa de la debilitat amb què compta a l’hora de construir majories al Ple Municipal, així com a una visió neoliberal de l’exercici polític que sembla apostar per deixar el timó de la direcció de Barcelona a mans del mercat.
Tot i això, com a l’obra de Jardiel Poncela, el que sí que sembla que ha fet l’equip de govern de Collboni és apostar per la immortalitat; una immortalitat, en aquest cas, representada per una aposta de futur basada en polítiques públiques majúscules (aquestes quatre propostes, per exemple), com l’eliminació de les llicències de vivendes turístiques, actualment unes 10.000, una vegada ho permeti la llei que els va atorgar una vigència que s’acaba el 2028; la construcció de tot un nou barri als voltants de la muntanya de Montjuïc, fins a 500 habitatges públics, així com equipaments sanitaris i esportius per al 2035; la reducció dels terminals de creuers del Port de Barcelona, que passaran dels actuals set a només cinc el 2027; o assolir la neutralitat climàtica a la ciutat mitjançant inversions finançades pel Banc Europeu d’Inversions (BEI) el 2030.
Aquest PSC immortal, que pensa que continuarà governant el 2027 per poder, així, dur a terme totes aquestes propostes (prometre, al capdavall, és gratis); no obstant això, no ha fet altra cosa que fer marxa enrere, això sí, sense que calgués prendre cap mena d’elixir rejovenidor. Fins ara, les poques iniciatives que ha posat en marxa Collboni no representen res més que una tornada al passat, una recuperació de l’antiquat esperit polític del PSC dels 90 i els 2000 que considerava la ciutat com una gran empresa i situava l’alcalde com a president executiu. La celebració, en el sentit d’aclamació i aplaudiment, d’un esdeveniment mega com la Copa Amèrica 2024; l’increment, després renovat, del finançament del Saló Immobiliari The District, veritable epítom de l’especulació immobiliària internacional a la ciutat; la celebració de la primera etapa del Tour de França del 2026 en un circuit urbà pels carrers de la capital catalana; la proposta de modificació i enduriment de les sancions, així com més amplitud d’aquestes, de l’Ordenança de Convivència de Barcelona; les campanyes internacionals per a l’atracció de capitals i visitants, etc., no són res més que petites mostres d’aquesta consideració.
Així, i per acabar, el que tenim davant no és una altra cosa que un PSC que torna a agafar el camí de sempre, fidel al seu esperit business friendly de les últimes dècades, que no mira cap al futur, sinó enrere i que lluny de rejovenir sembla més vell cada dia. Un PSC amb fre i marxa enrere.
