El que s’ha destapat aquests dies sobre la DGAIA, les subvencions fraudulentes a entitats “socials” i el negoci que s’ha construït al voltant dels infants extutelats no és una anècdota. És un reflex del sistema. La notícia no és que s’estigui investigant una trama de finançament irregular a fundacions que cobren per serveis no prestats. La veritable notícia és que això fa anys que passa i que forma part del mateix engranatge d’un capitalisme d’Estat que ha externalitzat els drets socials per convertir-los en mercaderia.
La concertació amb el tercer sector, que en el seu dia va néixer com una eina de suport mutu i acció comunitària, ha estat colonitzada per una burgesia tècnica i gestora que viu del patiment aliè. En la seva gran majoria, les entitats del tercer sector “sense ànim de lucre” no són, avui, estructures de solidaritat: són aparells privats d’acumulació de capital subvencionat. I el seu objectiu no és erradicar les causes de l’exclusió, sinó perpetuar-la perquè d’ella en viuen.
El negoci de l’exclusió
Cada persona jove extutelada es converteix en un número de nòmina. Per cada plaça, les entitats cobren entre 50 i 120 euros al dia. Quan aquella persona jove marxa, ja sigui perquè troba feina, retorna al seu país o es perd en l’oblit institucional, el sistema continua facturant. Aquest frau (que avui investiguen Antifrau i la Sindicatura) no és fruit de la mala praxi d’uns quants individus. És el resultat lògic d’un sistema on el benefici econòmic està per sobre de les necessitats humanes.
Mentrestant, els centres d’acollida són trasters humans, com han denunciat companyes educadores socials. Manca de personal, condicions laborals precàries, manca d’acompanyament emocional. I una sensació de desesperança sistèmica. Però això sí: les directores de fundacions cobren sous que superen els 100.000 euros anuals. On és l’“ànim no lucratiu”? En cap lloc. És una façana.
El capitalisme disfressat de solidaritat
El tercer sector s’ha configurat com un lobby amb interessos propis. Aquestes entitats es reuneixen amb la Generalitat, es presenten com a interlocutores socials, redacten plans estratègics i, quan se’ls acaba el finançament, creen noves línies per justificar la seva existència. I sempre, sempre, amb una complicitat clara del poder polític. Moltes d’elles estan íntimament vinculades al PSC i formen part de les xarxes clientelars que sostenen el model neoliberal català.
Aquestes organitzacions no tenen cap incentiu per desaparèixer. No volen que l’administració assumeixi directament els serveis. No volen la renda bàsica universal (RBU), perquè trencaria el seu monopoli de la pobresa. Quan es va clausurar l’Oficina del Pla Pilot per la RBU, cap d’aquestes entitats va protestar. Van callar per protegir els seus privilegis.
Els drets no se subcontracten
Els serveis socials, la salut mental, la protecció de la infància i l’atenció a les persones vulnerables no poden estar en mans de gestors que busquen superàvits. Els drets no són una oportunitat de negoci. La concertació no és més barata, ni més eficient, ni més humana. És un negoci encobert que permet a l’Estat esquivar responsabilitats, i a la burgesia social, seguir acumulant.
No podem tolerar que es vulnerin drets fonamentals en nom de l’eficiència. Les condicions de vida dels infants i joves tutelades són la pedra de toc del nostre compromís com a societat. I aquest model, avui, falla estrepitosament.
Socialisme o mercantilització
La nostra aposta com a comunistes ha de ser clara: serveis 100% públics, amb gestió directa, transparència, planificació democràtica i participació de treballadores i persones usuàries dels diferents serveis. Amb condicions laborals dignes, estabilitat i formació crítica. Cal trencar amb aquest capitalisme parapúblic que vesteix amb paraules com “inclusió” o “resiliència” la seva voluntat de control i d’enriquiment.
La infància no es ven. La pobresa no s’explota. La solidaritat no se subcontracta.
O reconstruïm el sector públic des d’una perspectiva emancipadora i socialista, o seguirem alimentant un sistema que no vol posar fi a les desigualtats, sinó viure’n.
