El passat 7 de maig es va escollir nou papa de l’Església catòlica en la figura de Robert Francis Prevost, que ha adoptat el nom de Lleó XIV. Independentment de les creences de cadascú, l’elecció d’un nou pontífex sempre acapara l’atenció mundial, i és que la seva influència en l’àmbit de la política internacional és innegable, per tant, convé analitzar què se’n pot esperar en aquests termes.
El debat sobre la continuïtat o no de la visió aperturista que ha caracteritzat al papa Francesc s’ha saldat finalment amb l’aposta per mantenir una línia similar. En un moment com aquest, de plena onada contrarevolucionària, que un líder mundial d’aquesta magnitud no estigui alineat amb aquest corrent, fa preveure que, com ha passat amb el papa Francesc, la veu pública del Vaticà sigui un contrapès de gran importància geopolítica.
De la mateixa manera que el papa Wojtyla va jugar un paper polític de primer ordre, junt amb Thatcher i Reagan, en l’hegemonia conservadora mundial dels primers 80, el món de la contrarevolució de la dreta, dins i fora de l’Església, ha intentat que el nou papa pugui jugar avui un paper similar. I no ho han aconseguit.
En el terreny de la guerra cultural, l’Església hi té molt a dir. Per tal d’imposar la seva agenda contra els drets dels pobres, dels migrants, dels colonitzats, dels “altres” als que no volen afavorir, un dels cavalls de batalla de la ultradreta és intentar moure el sentit comú cap a l’acceptació social de la immoralitat i fins i tot de la crueltat, volen “que ser un malparit estigui de moda”. En aquest escenari l’humanisme de l’església, el discurs de què totes les persones són germanes perquè són filles de Déu, juga un paper fonamental contra la normalització dels discursos d’odi, com ja es va veure fa uns mesos a la missa per la presa de possessió de Trump, que va fer la volta al món. Les primeres paraules del nou papa, en la seva insistència per la pau i a favor dels exclosos, són una declaració d’intencions al respecte.
En un altre aspecte de la guerra cultural contra la ultradreta també importa que el papa sigui nord-americà. De manera anàloga al que va fer el nacionalcatolicisme espanyol durant el franquisme, Trump i el moviment MAGA (Make America Great Again) volen patrimonialitzar el concepte d’“Amèrica” des dels seus valors, i no deixar espai a una forma de ser dels EUA fora de les seves coordenades ideològiques. Trump vol transmetre el missatge de què ell és “Amèrica”. L’elecció d’un papa nord-americà, però oposat a la visió trumpista, visibilitza el contrari.
Aquesta visió es complementa amb el fet que el papa hagi exercit el seu ministeri fonamentalment al Perú. Introduir unes paraules en castellà (i no en anglès) al seu primer discurs ja és un missatge. Els MAGA fan servir el terme “Amèrica” com a sinècdoque de tot el continent americà, però no ho fan només com a figura literària, sinó amb una intenció de domini imperialista molt real que forma part de l’agenda del nou govern dels EUA. Davant d’aquest discurs, l’elecció, un altre cop, d’un papa que també prové del sud global dona el missatge de què Amèrica és molt més que els EUA, i en certa manera reforça la pèrdua d’hegemonia global d’occident que també es reflecteix en l’Església, on cada cop tenen més pes els cardenals no occidentals.
Estem davant un papa progressista, però no trencador. El nom que ha triat el nou papa vol reivindicar un lligam amb Lleó XIII i el naixement de la doctrina social de l’església (amb les seves llums i ombres), que va escriure l’encíclica “rerum novarum” a finals del segle XIX, la primera crítica de l’Església cap a la deshumanització del capitalisme de la revolució industrial i que va acabar conduint al naixement del cristianisme de base obrera al segle XX. També pot reivindicar el seu paper com a continuador de l’acció del papa Francesc, apel·lant a Lleó com a deixeble de Sant Francesc d’Assís, a qui va voler honorar l’anterior papa. En tot cas, utilitza un simbolisme progressista, però no trencador.
Per molt que l’Església hagi triat una via de continuïtat amb el papa Francesc, no deixa de ser una institució que exerceix arreu com un fabulós motor del tradicionalisme. Podem esperar un papa que se centri en els exclosos, en les perifèries i reivindiqui l’església dels pobres, però potser no aprofundirà en els primers avenços que havia fet el papa Francesc en el paper de les dones i el col·lectiu LGTBI dins l’Església, tot i que tampoc serien esperables retrocessos. Per molt que certs sectors ultres ja parlin d’un papa woke i marxista, aquestes afirmacions estan lluny de la realitat. En tot cas el nou papa serà una de les veus amb més auctoritas per fer de contrapès a la ultradreta mundial. No és poc en el moment actual.
