L’origen de la UE és un pacte entre França i Alemanya per controlar la producció d’acer i carbó. Més tard va arribar la poètica refutació de la bondat universalista de l’Europa de les Llums, que gairebé no coincidia amb la història interna real del continent (tenint en compte que a les nacions que el formen sempre els ha agradat matar-se entre elles), i encara menys externament, on europeu i criatura sanguinària ha estat (i continua sent) sinònim. El lirisme sobre l’eix francoalemany va alimentar les dècades prèvies a la crisi de l’euro del 2010. En aquesta data, va ressorgir la bretxa que separava el nord i el sud d’Europa. Amb els conflictes d’Ucraïna i Palestina, la bretxa entre la vella Europa i els “bàrbars” del sud global s’ha ampliat.
El Regne Unit va ser el canari de la mina que avisa del grisú: es va tancar a la seva illa i va parlar de fer coses nazis com traslladar immigrants a Ruanda. Ara és el nucli dur de la UE que també vol fundar noves illes nazis (així és com hem d’entendre els resultats de Le Pen a França i d’Alternativa per Alemanya a les eleccions de diumenge) però com que ells i la UE són el mateix, la seva fugida, si culmina a escala nacional, només pot conduir a la implosió de tot el muntatge. Europa és un continent poblat de gent gran espantada i més aviat dolenta (que bé ho va veure Thomas Bernhard en els seus compatriotes austríacs que acaben de donar la victòria a un partit feixista).
Pel que fa a Espanya, com a bon Estat secundari que és, les eleccions europees van ser generals amb boles de foc. I aquest és el drama del PP de Feijóo: eren les eleccions ideals per castigar Sánchez per l’amnistia, el “social comunisme” i la suposada corrupció de Begoña Gómez. Però res d’això va passar. Sánchez segueix viu després de les europees i podrà allargar la legislatura si aconsegueix mantenir el suport al Congrés. La irrupció d’Alvise només pot portar més maldecaps perquè Feijóo arribi a governar algun dia.
A l’esquerra, Yolanda Díaz va decidir no anar a la valoració dels resultats, fet que en si mateix ja és tota una valoració. El fracàs en aconseguir l’escó d’IU fa presagiar mala mar a Sumar. Irene Montero es venja, però el balanç de l’esquerra espanyola posterior al 15M és fer d’Ara Repúbliques, la coalició de sobiranistes gallecs, bascos i catalans, la primera força de l’esquerra que no sigui el PSOE. En aquest continent autocomplaent on circulen aires masclistes i bel·licistes, l’escó guanyat per Ana Miranda per al BNG dins d’Ara Repúbliques encarna una petita llum intermitent en un mar d’ombres.
