L’editorial del mes d’abril és una mica atípica perquè arriba a mitjans de mes, ja que el divendres passat era festiu i ens hem plantat a 14 d’abril, l’aniversari de la proclamació de la segona república. Avui és una data especial per a la gent d’esquerres del país, la segona república suposà una etapa en què la classe treballadora guanyà drets socials, polítics i culturals en el si d’un projecte democratitzador, que fou truncat per la barbàrie del feixisme i els interessos del capital industrial, agrari i financer. Al cap de 92 anys, però, ja va sent hora de posar el projecte republicà a l’ofensiva i no mirar-nos la segona república des de la nostàlgia, sinó amb ganes d’aprendre de l’experiència. Aprendre que el protagonisme del moviment obrer és garantia d’avenços, aprendre que davant del feixisme i el capital ens calen aliances àmplies frontpopulistes amb les diferents expressions de les esquerres i les expressions progressistes de la petita burgesia, aprendre de les figures de Joan Comorera i Lluís Companys. És imprescindible actualitzar el projecte república pensant en la Catalunya d’avui, situant la República Catalana com la garantia per guanyar drets col·lectivament. Aprendre per construir.
Avui és doncs una data especial, com també ho fou ahir. El 13 d’abril de 2019 ens deixà la camarada Neus Català, militant comunista des de la seva joventut més tendre, amb la JSUC, fins a l’últim dels seus dies, amb el carnet de Comunistes de Catalunya. Ahir, quatre anys després de la seva mort, es presentava la Fundació Neus Català al Centre Artesà Tradicionarius. Un bon grapat de persones van omplir l’auditori, per veure la Margarita i en Lluís Català, els fills de la Neus, i escoltar el col·loqui entre l’Elisenda Belenguer, la seva biògrafa, en Manuel Delgado, militant comunista, i n’Hector Sánchez, secretari general de Comunistes de Catalunya. Tots ells són membres del consell assessor de la Fundació, on també hi trobem noms tan destacats com Xavier Domènech, David Fernández i Joan Tardà o la fotògrafa Pilar Aymerich, la historiadora Mary Nash o la periodista Montserrat Llor. A l’acte s’hi van poder veure moltes cares conegudes del memorialisme català i francès. La Fundació, que serà presidida per Ricard Ribera i que comptarà amb Rosario Cunillera, filla d’exiliats, com a vicepresidenta, té per objectiu reivindicar el llegat de Neus Català i persegueix crear pensament crític i emancipador i convertir-se un punt de trobada per les esquerres catalanes.
Malgrat tot, s’acosten les eleccions municipals i les esquerres sovint mirant-se el melic, pensant més a competir i esgarrapar-se un o dos regidors, però és l’hora de construir un front ampli que situï el programa compartit entre les esquerres sobiranistes en el centre dels pobles i ciutats, fent front a la sociovergència impulsada per la patronal, PSC i Junts (la votació del Parlament contra la Renda Bàsica Universal o la sintonia entre Xavier Trias i Jaume Collboni en són clars exemples) . En aquest sentit, Comunistes de Catalunya està portant a terme un esforç important en dotar les candidatures en pobles i ciutats de les eines necessàries per incidir més i millor en les eleccions municipals, com és el cas del programa electoral que ha presentat fa poques setmanes, amb el lema Els municipis per la seva gent.
Les i els comunistes som conscients que les eleccions i la lluita institucional són només una part de la lluita per l’emancipació. Tant és així, que aquestes setmanes hem vist com el poble francès s’ha alçat en lluita contra el govern que pretén imposar la jubilació als 64 anys, en lloc dels 62 com fins ara. És curiós com algunes veus fan gala del govern espanyol, com si fos un model a seguir, quan aquí la jubilació és als 67 anys. És evident que, en una democràcia burgesa com la nostra, lluitar és més útil que votar. Per això, la mobilització social és clau, com les manifestacions multitudinàries del 8 de març o la lluita per aturar projectes especulatius i insostenibles com el Hard Rock, el Quart Cinturó o els Jocs Olímpics d’Hivern; és l’hora de construir una majoria política àmplia que acompanyi a la lluita social. Però és hora, també, de seguir impulsant la lluita dels treballadors i les treballadores, des del professorat precari en vaga contra la Llei d’Ordenació del Sistema Universitari (LOSU), o la lluita de tants sectors per aconseguir un conveni col·lectiu digne o per assolir augments salarials, com és el cas dels treballadors de les empreses consignatàries, dels serveis de transport de Julià, Monbús i Alcalabus o de les instal·lacions esportives públiques, dels d’Amazon a Barcelona o dels de la companyia d’aviació Swissport, entre tants altres.
