Comencem el setembre amb la il·lusió d’encetar un nou curs polític carregat de projectes, conscients que les comunistes passem a l’ofensiva, per respondre als nous reptes de la classe treballadora i els sectors populars, per enfortir el Partit. Tancàvem el curs passat amb l’empenta del Congrés de la Joventut Comunista de Catalunya i el nomenament de la seva nova direcció (en aquesta edició us en fem 5 cèntims). En la clausura del Congrés de la JCC es va realitzar un emotiu homenatge a la militància més veterana, teixint complicitats entre els més joves i els que porten una vida sencera lluitant, que va exemplificar el fil roig de la història.
Les comunistes estem convençudes que tota proposta ha de passar per una política de classe i sobiranista, ja que perquè el país avanci és imprescindible que la classe treballadora avanci. Hem de construir un país on viure i no pas un país on sobreviure. Per fer-ho, cal un plantejament que faci anar de bracet els drets socials i els drets nacionals, amb conquestes concretes i assolibles que posin d’acord al conjunt de la nostra classe. S’ha de recuperar el catalanisme popular i hegemònic, aïllar els elements identitaris, tòxics o corruptes, així com confrontar amb les propostes neoliberals que buiden de contingut la idea de república.
Aquest és el camí més curt per assolir una majoria capaç de fer trontollar el règim. Per recórrer-lo cal que les esquerres sobiranistes trobin punts en comú i no es mirin el melic o s’erri l’anàlisi. Pensar que es pot continuar un projecte polític entestat en la lògica d’octubre de 2017, com si el cicle no s’hagués tancat, és fer voluntarisme en lloc de fer política. Plantejar una Diada nacional enfocada a només una part de l’independentisme és un error greu.
Un toc d’atenció a Xile
Aquest mes de setembre l’hem començat amb una notícia negativa a escala internacional, la nova constitució xilena ha sigut rebutjada per una àmplia majoria. Així el govern xilè, que s’havia posat com a model per a molts progressistes del món, queda tocat. Com a explicació d’aquest resultat, s’ha culpat a la campanya de difamació feta per la dreta i els mitjans de comunicació i les notícies falses. Cosa que si bé és certa, no explica la totalitat del fenomen.
Com s’apunta, hi ha hagut diversos factors que han fet descarrilar la constitució, com ha sigut la incapacitat d’incorporar el centreesquerra en el procés constitucional, la qual ha liderat el rebuig a aquesta. Però també el desprestigi del procés de redacció, amb contínues sortides de to, així com dècades de consens neoliberal al país. Cosa que demostra que és possible guanyar unes eleccions en pocs mesos, fins i tot setmanes, però la victòria per guanyar l’hegemonia és de llarga durada.
Ara mateix, però, això no significa que es tornarà a la constitució de Pinochet, o que aquesta sigui l’opció preferida del poble xilè. S’obre un nou període constituent, que té l’obligació de recollir les demandes de les mobilitzacions de 2019 i superar la constitució pinochetista, però superant els errors d’aquest procés constituent. Probablement fent moltes més cessions al centreesquerra i a la dreta del país, com ho demostra la nova configuració del govern de Boric
La inflació carregada a les nostres espatlles
El govern espanyol i els executius europeus ens diuen que tindrem un hivern dur, amb el preu de l’energia disparat, més que possibles restriccions i una inflació que continuarà essent molt elevada. Com ja hem dit en més d’una ocasió, tot això és conseqüència de la privatització i desregulació progressiva d’uns béns d’interès general que haurien d’estar en mans del sector públic. L’anomenat “lliure mercat” no és capaç de gestionar l’energia amb criteris de sostenibilitat, eficiència i accés igualitari, sinó simplement sota l’objectiu del benefici privat.
Respecte a la inflació, rebutgem qualsevol “pacte de rendes”, que normalment amaga una contenció salarial implacable, amb l’excusa que si els sous segueixen el camí dels preus entrarem en una espiral inflacionista sense fi. Curiosament, cap dels suposats expertes neoliberals que proposen això va dir res quan apujaven els preus i s’incrementaven els marges empresarials. En lloc d’actuar sobre la causa, tracten d’aprofitar el procés inflacionista per a distribuir la renda encara més al servei del capital.
Davant d’això, la intervenció pública, les nacionalitzacions i el control de preus són les propostes adequades per tal de contenir els preus, alhora que no podem renunciar al manteniment del poder adquisitiu dels salaris. Lluny d’aquesta aposta urgent i necessària per al benestar de la classe treballadora i els sectors populars, el govern espanyol es decanta per reduir els impostos sobre l’energia, minvant així els recursos públics i mantenint intactes els beneficis de les grans companyies del sector.
Mobilitzacions de classe
La calma estiuenca ha sigut relativa. Sectors com el dels monitors i monitores del lleure o l’hostaleria, que han patit la precarietat, amb el final imminent de l’estiu acaben generant un augment de l’atur, a causa d’una economia centrada en el sector serveis i un elevat pes del turisme. Un altre sector on s’ha demostrat la manca d’unes condicions laborals dignes és el de la neteja, la mort d’un treballador en el servei de neteja de Madrid n’ha sigut l’exemple més dramàtic, però no l’únic. Les treballadores de Fomento que fan la neteja del Tarragonès denunciaven, durant el mes d’agost, que havien de treballar amb elevades temperatures, com també es queixaven treballadors de Correus.
Un àmbit en què les condicions de treball són extremes a l’estiu és el de repartidors en bicicleta. Fa poc s’ha complert un any de la llei rider, aconseguida a partir de la mobilització sindical, amb la complicitat del Ministeri de Treball. Encara, però, es detecten molts casos de frau per part de les empreses d’economia de plataforma dedicades a les entregues; davant d’això només s’hi pot fer front amb més recursos per a inspeccions públiques i amb més i millor organització obrera.
Mentre la calor extrema ens demostrava que el canvi climàtic és una realitat inqüestionable, les mobilitzacions de treballadores no s’han aturat. Hem vist com en el sector de l’aviació es produïen diversos conflictes, com en el cas de Vueling per obtenir millores salarials. També s’han preparat vagues com la de Kostal a Sentmenat per fer front a l’ERO o la dels bombers professionals de l’empresa Falk que presten servei a les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs. O s’ha denunciat la repressió contra el sindicalisme, com és el cas dels acomiadaments de delegats sindicals a l’empresa Cobra (Grup Vinci) a Granollers i a Sant Vicenç dels Horts.
A la vegada, en el sector educatiu, les diverses vagues del curs passat han donat el seu fruit en forma de millores laborals per a mestres i professorat, demostrant una vegada més que la vaga i el sindicalisme són l’instrument més útil en mans de la classe treballadora per aconseguir millores en contextos com l’actual.
Un nou curs educatiu, carregat dels problemes de sempre
Després d’un final de curs 21/22 calent, degut en bona part a les altes temperatures, però per sobre de tot a la trencadissa protagonitzada per la Conselleria d’Educació amb el col·lectiu docent, els centres educatius tornen a obrir les portes. Comença un nou curs amb expectatives de tensió, malgrat el darrer acord entre Conselleria i sindicats educatius, acord que ha permès desconvocar les jornades de vaga unitària previstes pel setembre.
El curs es reprèn amb els problemes estructurals de sempre: manca d’inversions suficients, edificis precaris amb espais insuficients, mal ventilats i gens climatitzats, plantilles poc estabilitzades i un professorat que ha de fer front als nous canvis curriculars sense gairebé comptar amb instruccions clares des de l’Administració, la qual ha promogut aquests canvis a porta tancada, sense previ avís, amb nocturnitat i traïdoria. Sumat tot això al canvi sobtat de calendari, anunciat a bombo i plateret pel Conseller, que ha deixat els equips directius i les plantilles docents sense pràcticament temps per adaptar-se als canvis en un inici de curs frenètic, observem tristament com s’instrumentalitza l’educació pública, tot convertint-la en un pretext d’electoralisme populista.
Garantir el dret a l’educació de tothom és assegurar la inversió suficient per tenir espais d’aprenentatge i socialització adients, inclusius. Protegir l’educació pública és garantir la feina del professorat amb les millors condicions laborals possibles, d’estabilitat i de llibertat de càtedra. Defensar el dret a l’educació és tractar a la comunitat educativa com un subjecte i no com un objecte menyspreable si la necessitat electoral així ho dicta.
Som molts i moltes els que denunciem la visió reduccionista de l’educació que es desprèn dels darrers canvis legislatius, si bé aquests no s’han acabat d’implementar per la mateixa inacció de l’Administració Pública. El professorat d’avui es mou d’esborrany en esborrany: sembla que la improvisació és la nova manera de fer, i aquesta realitat, tinguem-ho clar, va en detriment d’una educació inclusiva i de qualitat. Tot i les dificultats i sovint en contradicció amb la conselleria, per pur sentit comú, els professors i les professores faran allò que millor saben fer: garantir amb els seus sobre esforços el dret a l’educació de tot l’alumnat de Catalunya, vingui d’on vingui, tot i les dificultats imposades per la inoperància i la desídia dels responsables polítics de l’educació al nostre país.
