Segons L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), el preu del blat s’ha encarit un 40% respecte de fa un any. Tothom dona per fet que és conseqüència de la guerra entre Rússia i Ucraïna, però el que no ens diuen és que el canvi climàtic també hi té a veure. La producció mundial de cereals s’ha vist perjudicada per les sequeres i plagues d’insectes patides el 2021, fet que incrementa el seu preu per la poca oferta.
Si a això li afegim un seguit d’elements estructurals, tenim la tempesta perfecta. El preu de la farina panificable s’estableix internacionalment i es decideix als EUA, mercat predominant, però també hi influeixen la producció russa i la demanda xinesa, que darrerament s’ha accentuat a causa dels biocombustibles. També hem de tenir en compte l’impacte dels països emergents, que cada cop consumeixen més carn i que aquest consum està directament vinculat amb el preu del blat, ja que és un dels principals ingredients del pinso. A casa nostra, per acabar-ho d’arrodonir, som un dels països principals productors de pinso del món.
A més, diversos aliments de primera necessitat ja han patit importants pujades de preus des de començament d’any, com la fruita fresca (13,6%), els ous (4,5%), la carn d’au (un 2,9%), la llet (2,8%) i els llegums i hortalisses fresques (2,8%). També puja el preu dels combustibles i l’electricitat, ja ho sabem per la televisió, aquests són imprescindibles per a una producció globalitzada al servei del capitalisme més salvatge.
Una de les conseqüències d’aquest encariment, per exemple, és que el petroli no solament encareix el preu de la benzina que paguem de forma directa els consumidors, sinó que també incrementa els costos de producció de les empreses, cosa que acaba repercutint sobre els preus finals dels béns i dels serveis produïts. A més, la indústria que treballa amb plàstic i els seus derivats també ha notat un fort increment de preus per l’encariment del petroli, però també per la pujada de preu dels metalls, dels productes electrònics i dels que provenen d’indústries petroquímiques.
L’encariment de l’electricitat no és tan sols el reflex d’una crisi d’oferta deguda a la guerra a Ucraïna, sinó de l’actitud irresponsable de les grans empreses energètiques que veuen en aquesta crisi una oportunitat de negoci.
Un exemple de les conseqüències de l’encariment de l’electricitat, segons l’Associació Espanyola de Pacients Crònics, és que les persones que viuen connectades a dispositius mèdics podrien arribar a pagar fins a 700 euros més cada any pel rebut de la llum, però això no ho veurem a les notícies.
Altrament, l’encariment i l’escassetat de metalls fan pujar els preus del sector de la construcció també. L’increment del preu del ferro, el coure, la fusta i l’alumini encareix el cost final quasi un 15%. Davant les dificultats perquè arribin certs materials, algunes empreses del sector han optat per renunciar a nous clients a l’espera que la situació es normalitzi, conseqüentment hauran de contractar menys personal. A més, l’increment de costos en matèries primeres, proveïdors de serveis i consum energètic ja està provocant alguns acomiadaments en empreses petites i mitjanes de tots els sectors. PIMEC calcula que l’escalada de preu de l’energia pot acabar amb un 16% de les pimes catalanes i comportar la pèrdua de 320.000 llocs de treball.
De retruc, ens trobem també amb un increment de preus en l’habitatge. Que el Tribunal Constitucional espanyol hagi anul·lat bona part de la llei catalana que regula els preus del lloguer, torna a posar els preus pels núvols. La Llei 11/2020 de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatges va beneficiar més de 160.000 arrendadors l’últim any a Catalunya que no haguessin pogut llogar un habitatge de cap manera, segons el Sindicat de Llogateres. Ens trobem davant d’una retallada del dret a l’habitatge en benefici dels interessos del lobby immobiliari. Per acabar-ho d’adobar pugen els tipus d’interès i l’Euribor, després de cinc anys en negatiu aquest mes de maig ja és positiu, i això es tradueix en un increment de les quotes hipotecàries amb un interès variable, que són les majoritàries a casa nostra.
L’encariment del cost de la vida es confirma com el més elevat dels últims anys. L’indicador avançat de l’IPC situa la variació anual del 8,7% al maig, quatre dècimes per sobre de la registrada a l’abril, producte d’un increment generalitzat dels preus dels productes alimentaris, de l’energia i del carburant. Cal recordar que l’IPC del mes de maig de 2021 va ser d’un 2,7%, 6 punts menys que en l’actualitat.
Ens trobem davant d’una escalada de preus dels aliments bàsics, les matèries primeres i l’energia, que tenen un pes rellevant en la cistella de la compra de la classe treballadora. Tot això en un panorama post-pandèmic amb atur, contenció salarial, baixa ocupació, etc. i em pregunto, com pretenen que paguem aquesta cistella de la compra?
La situació de vulnerabilitat de les persones s’està estenent inevitablement. Avui dia trobem persones treballadores al llindar de la pobresa justament per la pèrdua de poder adquisitiu dels darrers anys. Calen mesures de revisió salarial als Convenis Col·lectius que garanteixin increments salarials ajustats a la inflació. Cal un increment de l’Indicador de Renda de Suficiència (IRSC); aquest indicador serveix per valorar la situació de necessitat, per a poder tenir dret o accés a les prestacions. Cal un augment de les pensions no contributives i dels complements a mínims de les contributives igual a l’IPC. Cal un ajustament efectiu entre la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) i l’Ingrès Mínim Vital (IMV); el IMV estatal és més baix que la RGC i no s’està complementant. Cal optimitzar i reforçar els recursos del Plans de Recuperació, els anomenats «Next Generation» i redistribuir-los entre els sectors on més calgui. Però ara, més que mai, cal la intervenció de l’Estat el preu dels productes de primera necessitat i la nacionalització de sectors estratègics.
