El sindicat dels cognoms compostos

Del mateix autor

“El geni ja ha sortit de l’ampolla” va declarar Simon Kaupert, secretari de comunicació del sindicat d’extrema dreta Zentrum Automobil. Ens trobem el maig del 2018 i a Alemanya se celebren eleccions sindicals per triar la composició de més de 28.000 comitès d’empresa a tot el país. Zentrum Automobil, sindicat fundat l’any 2009 com el braç sindical del partit neonazi Alternativa per Alemanya (AfD), ha aconseguit representació a set comitès d’empreses del sector de l’automoció com BMW, Porsche, Opel, Siemens o Daimler Mercedes-Benz amb més del 10% dels vots en algunes d’aquestes empreses. A la planta de Daimler a Stuttgart Zentrum Autombil va aconseguir sis delegats al comitè d’empresa, sent aquest un dels centres de treball amb més presència sindical de l’extrema dreta. Oliver Hilburger va ser un dels delegats sindicals escollits a Daimler. Conegut a Alemanya per haver estat activista de l’extrema dreta i guitarrista del grup musical neonazi Noie Werte, va ser un dels fundadors de Zentrum Automobil i avui és un dels dirigents més visibles del sindicat.

A un país amb una gran tradició i afiliació sindical, l’extrema dreta s’ha colat als centres de treball de la indústria de l’automoció, una de les locomotores productives d’Alemanya. Amb un discurs molt tàctic, a diferència del front polític intenten evitar declaracions obertament xenòfobes, el sindicalisme d’extrema dreta se centra a denunciar els efectes de la globalització econòmica situant-se com a alternativa patriòtica a la socialdemocràcia sindical agrupada a la totpoderosa Federació Alemanya de Sindicats (DGB) que afilia a més de sis milions de treballadors alemanys. Si bé fora del sector de l’automoció la presència del sindicalisme ultradretà encara és molt minoritària i gairebé testimonial, no es pot menysprear ni passar per alt l’entrada de Zentrum Automobil a les fàbriques i als comitès d’empresa de la indústria més important d’Alemanya. Perquè marca un precedent que es podria estendre a altres sectors i perquè sorgeix en un període de transició i reestructuració de l’economia mundial.

El sindicat de VOX

Només VOX podria anunciar la creació d’un sindicat impulsat des del mateix partit que “no estarà al servei de cap partit polític ni de cap causa ideològica.” Així ho va anunciar Santiago Abascal a un míting celebrat a Galícia el juliol de 2020. Contradiccions al marge, des de bon principi es van posar en relleu les similituds del futur sindicat de VOX amb el discurs de Zentrum Automobil. Al mateix míting el president de VOX va parlar sobre la necessitat de crear un sindicat que “no estigués al servei de l’esquerra i dels seus interessos globalistes.” Ens recorda alguna cosa aquest discurs? Efectivament, és un calc de les declaracions dels dirigents de Zentrum Automobil contra l’esquerra i la globalització de l’economia, aquesta darrera denunciada de manera vaga i confusa no tant per l’explotació laboral que genera sinó perquè està associada a la internacionalització del treball en detriment de la sobirania dels Estats. Una altra similitud és sens dubte el rebuig al sindicalisme de classe i la denúncia populista de les subvencions que els sindicats d’esquerres reben de l’Estat. Un discurs que pretén fer front a l’anomenat “establishment” dels sindicats majoritaris, però amb un objectiu final que no és altre que desmantellar tota estructura i organització sindical de classe a les empreses.

Ni fa any i mig ni ara la pretensió de VOX ha estat la de crear un sindicat com a tal. El seu desig és el de contrarestar el pes de les organitzacions sindicals a les empreses i el de rebentar vagues als centres de treball i als carrers en un període de conflictes laborals per la caiguda de l’economia a causa de la Covid-19. Així i tot, i en una ostentació de fariseisme polític, Santiago Abascal va parlar de la creació d’un “sindicat per a la defensa dels drets laborals dels treballadors que no s’agenollés davant dels poderosos.” Un partit que precisament va néixer dels poderosos per debilitar els drets laborals de la classe treballadora. Un partit que ha proposat al seu programa electoral l’acomiadament lliure i reduir la despesa social. Un partit que va ser l’únic que va votar en contra de l’Ingrés Mínim Vital per a les famílies més vulnerables i que va votar en contra de prohibir a les empreses acomiadar treballadors durant l’estat d’alarma de 2020. Un partit que es va manifestar contra l’aturament dels sectors no essencials de l’economia en les setmanes més dures del confinament quan cada dia morien més de 900 persones als hospitals. I un partit que una vegada més es va quedar en solitari votant en contra de derogar l’acomiadament per baixa mèdica i com no, de derogar la reforma laboral del Partit Popular. Aquest és el partit que va anunciar la creació d’un sindicat sota aquest tapís de populisme i de proximitat cap als treballadors.

En realitat més que un sindicat, l’objectiu de VOX és arribar a la classe treballadora com a possible calador de vots, d’una banda, i com a forces de xoc de la patronal, de l’altra. És a dir, en primer lloc, tenim al partit dels dirigents de cognoms compostos del barri de Salamanca fixant la mirada a la classe obrera en un procés de lepenització del seu discurs. De fet, als darrers mesos VOX s’ha manifestat contra la desindustrialització de l’economia i fins i tot una delegació de VOX es va presentar en una de les concentracions durant la vaga dels treballadors de Nissan de juny de 2020. La resposta unànime del comitè d’empresa i dels treballadors de Nissan va ser rebutjar la presència del partit ultradretà i fer-los fora de les concentracions a les portes de la fàbrica. De la mateixa manera, VOX també va declarar públicament la seva “solidaritat” amb la vaga dels treballadors del metall de Cadis de novembre d’aquest any. Curiosa solidaritat la d’un partit que vol limitar el dret de vaga, reduir les indemnitzacions per acomiadament i suprimir la ultraactivitat dels convenis.

En segon lloc, VOX pretén combatre als sindicats de classe i a la militància d’esquerra organitzada als centres de treball. En aquest sentit, no va sorprendre massa que el nom escollit pel sindicat de VOX fos el de “Solidaridad” en record al sindicat polonès Solidarnosc que a la dècada dels 80 es va convertir en un dels pols d’oposició més actius contra el govern comunista. Però no oblidem que fins i tot un sindicat com Solidanosc va néixer a les drassanes de Gdansk i a les vagues laborals dels primers 80. No seria aquest, precisament, l’origen de “Solidaridad”, un sindicat impulsat pels fills de l’aristocràcia espanyola i que malgrat que els seus esforços no poden dissimular la seva procedència social i de classe. Gent que òbviament no han trepitjat una fàbrica en la seva vida.

En aquest aspecte, i salvant les distàncies històriques i tàctiques, el seu referent serien més els “sindicats lliures” i el pistolerisme de la patronal a la Barcelona dels anys vint creats per respondre des de la violència i l’assassinat a la puixança del moviment obrer català. El sindicat de VOX seria l’actualització dels “sindicats lliures” al segle XXI. Possiblement per això guarda més semblances amb el pistolerisme de la dècada dels vint que amb el nacionalsindicalisme de la Castella agrària dels anys trenta o amb el sindicalisme falangista que va participar en la creació no només dels sindicats verticals franquistes sinó més tard en l’oposició sindical a aquest mateix model, encara que, com és obvi, recuperi part d’aquest discurs, molt especialment el referent a la fraternitat entre la patronal i la classe treballadora. Per entendre’ns, Santiago Abascal, desproveït d’aquesta retòrica anticapitalista del falangisme, no és Ceferino Maestú, vell falangista que desil·lusionat amb el sindicalisme vertical i sense renunciar a la seva ideologia va acabar sent un dels fundadors de CCOO. El model sindical de VOX potser recorda més a un personatge com Francisco Aizcorbe, periodista i advocat carlí fundador dels “sindicats lliures” a qui la dictadura franquista li acabaria atorgant el títol de Marquès de Zugarramurdi.

VOX és un monstre creat per la gran burgesia empresarial i impulsat, no en menor mesura, pels mitjans de comunicació que van difondre el seu discurs en els debats polítics al prime time de les televisions i en publireportatges dedicats als seus dirigents en programes televisius del matí com Espejo Público. Crear un sindicat i que aquest guanyi presència als centres de treball és una altra història encara que compti amb mitjans i recursos econòmics per fer-ho. No és equiparable presentar a l’àmbit polític una candidatura electoral en una circumscripció provincial o presentar-se a unes eleccions municipals a presentar una candidatura a unes eleccions sindicals. Es requereix certa estructura organitzativa, afiliació, coneixement del món laboral i sindical, i sobretot necessites a cadascuna de les empreses d’un grup de treballadors disposats a donar la cara i presentar-se a les candidatures d’un sindicat al qual se l’associarà inevitablement amb VOX, el franquisme i l’extrema dreta. I si bé és veritat que VOX s’ha establert com a partit polític tant en l’àmbit social com electoral, no és menys cert que un procés de consolidació als centres de treball té uns condicionants més específics i estructurals que no pas de simple conjuntura política.

Malgrat això, l’entrada d’un sindicat fundat el 2009 com a Zentrum Automobile als comitès d’empresa de les grans multinacionals de l’automoció a Alemanya demostra que no podem descartar el perill a Espanya. El mercat del treball a Espanya, estructurat majoritàriament per petites i mitjanes empreses en les que governa el caciquisme empresarial podria ser camp adobat per a l’arribada de l’extrema dreta sindical especialment en determinats sectors econòmics. D’altra banda, no podem ignorar que el discurs contra les subvencions o els alliberats sindicals cala en certs sectors de la classe treballadora. I d’això se n’aprofitarà el braç sindical de VOX sens dubte. I lluny de frivolitzar el discurs de l’extrema dreta, com sovint acostumem a fer des de l’esquerra, haurem de fer pedagogia i situar les contradiccions d’aquest mateix discurs. Per exemple, si des de VOX critiquen les subvencions públiques a les organitzacions sindicals, els haurem de recordar que als estatuts del seu sindicat, concretament a l’article 29, parlen de subvencions com una de les fonts de finançament del sindicat. O si, per altra banda, critiquen l’existència d’alliberats sindical i d’hores sindicals a les empreses, també els haurem de remetre de nou als seus estatuts i a l’article 8 al qual parlen de constituir seccions sindicals amb els drets reconeguts a la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS), és a dir, amb alliberats i hores sindicals. En aquest cas, conèixer al teu enemic per deixar-ho en evidència és molt més eficaç.

Les recents declaracions de la dirigent de VOX Macarena Olona elogiant de manera hipòcrita la figura de Julio Anguita ens hauria de posar en alerta sobre les intencions de la formació ultradretana d’arribar a la classe treballadora. Ens esperen temps de lluites laborals i socials a l’escenari econòmic postcovid i necessitarem la unitat de la classe treballadora i de les formacions d’esquerres, tant a escala política com sindical. Si no volem feixistes als nostres barris, tampoc els vulguem a les nostres fàbriques i centres de treball.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles