Mikrorayon, la unitat funcional de la ciutat socialista

Del mateix autor

El discurs que Nikita Kruchev va pronunciar el desembre de 1954 a la Conferència Nacional dels Treballadors de Construcció fou decisiu no només pel canvi en la forma de l’arquitectura de l’URSS i, per extensió, en la resta del món socialista, sinó que també va tenir un reflex important en l’ordenació de la forma urbana. Un any després de la mort de Stalin i dos anys abans de formular la famosa crítica a la seva autoritària forma de governar, Kruschev va formular pautes, o més aviat exigències, per a la industrialització massiva de la construcció que arribaria a canviar l’estructura de la ciutat socialista des de Pyongyang fins a Ljubljana. 

Es demanava l’eliminació de tot allò superflu del disseny arquitectònic, l’augment de la productivitat, de l’ús de nous materials i de la investigació aplicada. Amb l’objectiu de pal·liar la falta d’habitatge, s’optava – des dels més alts nivells polítics – pel desenvolupament de tipologies òptimes susceptibles de ser construïdes mitjançant elements prefabricats. Se substituïa la construcció tradicional amb maó per panells prefabricats de formigó armat, elements estructurals pretensats, fusteria modular amb premarcs ja incorporats i unificació de models i tipus de la infinitat de components constructives. 

Un dels grans noms de la prefabricació soviètica va ser Vitaly Lagutenko, autor dels primers blocs de “Khruschevki”. El seu sistema K-7 eren edificis senzills d’habitatges d’una o dues habitacions, de fins a cinc plantes sense ascensor, amb coberta inclinada, sense elements decoratius més enllà dels petits balcons per cada habitatge. A diferència de les grandioses construccions del realisme socialista, s’insistia en l’economia de la construcció, en la funcionalitat de l’espai interior i en el repartiment igualitari de l’espai. Els blocs d’habitatges que criticava Khruschev no sempre tenien les mateixes obertures o espais exteriors que, en lloc d’obeir a la funcionalitat, moltes vegades es projectava segons la composició de la façana. 

L’espai urbà creat per aquests blocs era radicalment diferent de les formes existents o de l’urbanisme pensat en l’etapa del realisme socialista que encara obeïa a la composició visual i a una marcada jerarquia espacial i organitzativa. La repetició dels mateixos elements formals demanava una nova formulació de la relació carrer-edifici-zona verda. Les solucions s’inclinaven cap a les idees del moviment modern, o com tota l’arquitectura postestalinista, ressonaven models de les noves ciutats soviètiques dels anys 20 i 30. La unitat organitzativa dels nous barris era anomenada mikrorayon o microdistricte amb relació a la unitat política i territorial més gran del districte urbà. 

Mikrorayon ampliava els límits del bloc urbà i desenvolupava les idees del conjunt residencial o de la unitat veïnal. El model occidental més conegut, amb el qual se sol relacionar el mikrorayon, és el de la Unitat Veïnal de Clarence Perry. Pensat inicialment a conseqüència del desenvolupament del pla per a l’organització de patis de jocs a Nova York a principis dels anys 20, el concepte – definit cap al final de la dècada – identificava una sèrie de necessitats socials inherents a l’organització de l’espai urbà. Es tractava de donar resposta a la forma i dimensions de la unitat en funció de les proximitats de centres d’abastiment i educació primària. El punt important era l’estricta separació de les vies de trànsit rodat – en auge als anys 20 – que, per la falta d’organització i senyalització viària, presentaven un perill a les grans ciutats, i dels accessos als habitatges i centres de la comunitat. 

La comunitat es preveia restringida a 5-9.000 habitants i a unes 65 hectàrees, de densitat d’aproximadament deu habitatges familiars per cada acre (4.000m2) que permetrien l’accés als equipaments bàsics en uns 20 minuts a peu, sense necessitat de travessar els carrers transitats per cotxes. El model apuntava a la necessitat de jerarquitzar les connexions viàries entre les exteriors i les interiors, situant els continguts comercials a les vies de trànsit exterior. Un mínim d’un 10% de la superfície de les unitats es destinaria a un parc d’ús públic. Cap als anys 60, els nous barris residencials construïts a les ciutats socialistes arribarien a compartir la majoria d’aquestes premisses, tot i que el desenvolupament del model partia de diferents bases. 

En els països socialistes – que estaven encaminats cap al comunisme – l’arquitectura i l’urbanisme es vinculaven obertament al programa polític i eren agents actius en la transformació de la societat. La forma urbana, per tant, es pensava en termes d’eliminació de la divisió entre les classes socials, estructura que tradicionalment s’inscriu en la distribució de les funcions urbanes, tipologies o materialitats dels edificis. L’accés a les comoditats urbanes havia de ser igual per tots els ciutadans o per tots els obrers, estenent el concepte d’urbanitat a tot el territori. En referència a les paraules de Lenin: “Hem de posar l’objectiu en la fusió de la indústria i l’agricultura, basant-nos en la rigorosa aplicació de la ciència, combinant l’ús del treball col·lectiu i un patró més difós dels assentaments per la població. Hem d’acabar amb la soledat, desmoralització i aïllament de les àrees rurals, així com amb l’antinatural concentració de les grans masses populars a les ciutats.”

Aquesta era la base ideològica del moviment desurbanista que en els anys 20 i 30 buscaven la solució per a imprimir les idees socialistes en l’organització de la ciutat. L’economista Mikhail Okhitovich i l’arquitecte Moisei Guinsburg van ser els ideòlegs del moviment en el qual van col·laborar, en diferents projectes Mikhail Bartsch o Ivan Leonidov. Els desurbanistes veien la ciutat com una xarxa de connexions, desproveïda d’un nucli més important que altres; amb el desenvolupament il·limitat, l’assentament desurbanitzat aspirava a igualar-se amb la categoria de territori. Els projectes més coneguts que seguien aquestes idees eren el projecte per Magnitogorsk de Leonidov o de Guinsburg, o per a la Ciutat Verda de Moscou de Guinsburg i Bartsch. En les seves col·laboracions i contactes amb l’URSS, Le Corbusier criticava obertament les idees desurbanistes, essencialment per la poca relació que les seves ciutats teòriques tenien amb els nuclis existents, pel seu caràcter territorial, falta de límits de creixement i relativament alta ocupació del sòl. 

El model de mikrorayon de la postguerra combinava les dues idees: seguia la premissa ideològica leninista – o desurbanista – d’aproximar la qualitat de l’espai en els entorns urbà i rural, d’entendre la ciutat com a part de la planificació territorial i a eliminar la incidència classista en l’organització d’usos urbans. Al mateix temps, incorporava les idees de la Ciutat Radiant amb el seu trànsit limitat i especialitzat segons els continguts, construcció en altura per alliberar el terreny i la planta baixa de les construccions i assegurar el màxim assolellament i ventilació per a tots els habitatges. La natura ha arribat a ser la part fonamental de l’espai urbà sense variar essencialment la densitat de la població respecte dels centres històrics. En conseqüència, la mançana oberta i la desaparició de l’alineació viària s’han convertit en determinants formals. 

Les dimensions de la unitat de microdistricte variava en funció de la topografia i del masterplan, limitant-se entre els 7.000 i 15.000 habitants, amb extensió de fins a 4 o 5 mançanes urbanes. De fet, els microdistrictes desdibuixaven els límits precisos de les mançanes, deixant-los una funcionalitat il·lustrativa o orientativa més que no pas organitzativa. La distància màxima per arribar als serveis públics com escola, ambulatori o centre comercial era de 500m o d’uns 20 minuts a peu, similar al model de Perry. Per tal d’acomplir amb aquests paràmetres i garantir un servei més eficient, els equipaments com guarderies, botigues d’alimentació, restaurants o centres socials, es desdoblaven en diversos establiments, mentre que els ambulatoris, mercats, centres culturals o esportius donaven servei a dos o més microdistrictes, prestant atenció a un nombre d’usuaris més gran. Tot i que respectava a una organització en xarxa, cada microdistricte comptava amb un centre amb equipaments, serveis i plaça pública generalment posicionat en contacte amb una de les avingudes de trànsit intens que vorejaven el districte per facilitar la comunicació amb els microdistrictes veïns. 

Lluny de funcionar com a barris dormitori, els microdistrictes promovien una vida comunitària al voltant dels centres educatius, esportius i culturals, en les zones verdes que ocupaven quasi tot l’espai de les mançanes. La distribució de l’habitatge en funció del lloc de treball garantia una població relativament homogènia en termes econòmics, tot i que no sempre culturals o ètnics. Aquesta ha estat una de les característiques més criticades dels conjunts residencials socialistes, una vegada desaparegut el sistema com a tal. L’altra, de fet una crítica relativa, però molt present i potent, es referia a la baixa qualitat de les construccions, a la falta de manteniment o a la falta de diversitat dels continguts en centres terciaris.

Especialment a partir dels anys 70, els conjunts residencials que configuraven els microdistrictes partien d’importants pretensions formals, van ser objecte d’amplis concursos nacionals i, una vegada construïts, guanyaven premis d’arquitectura. Malgrat que eren unitats fonamentals en la construcció de les ciutats, els microdistrictes, com tampoc els seus edificis, no han estat objecte de protecció o rehabilitació conjunta. La construcció i planificació urbanística dels temps socialistes ha patit una crítica generalitzada, i potser precipitada en el temps, vinculada més aviat a l’imaginari dels nous poders fàctics més que no pas a les diferents realitats urbanes.

La versió original en castellà fou publicada al blog La Ciudad Socialista.

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro