Miquel Àngel Soria
El dia 24 d’aquest mes fa 41 anys del traspàs de l’Alejo Carpentier. És un bon moment per recordar alguns aspectes de la seva vida, potser amagats per l’estudi de la seva obra narrativa. El que ja sembla segur és que Alejo Carpentier va néixer a Lausana (Suiza) fill d’un arquitecte francès i d’una professora russa (Balmont o Blagoobrasoff); d’aquí el seu segon cognom, Valmont.
L’any 1975 va tornar a Caracas, on havia viscut catorze anys, per fer unes xerrades a la Universitat. Del recull d’aquestes, publicat el 1980 a Cuba, amb el títol Razón de ser, extrec algunes llargues cites:
Deia Alejo Carpentier en els Rencontres de Ginebra l’any 1967: “Sergei Eisenstein, que fora el meu amic, em deia que en la seva opinió estaven per realitzar-se dues pel·lícules:
El capital i Ulisses. I veig que tenia raó, perquè ambdós llibres es digui el que es digui, no deixen d’obsessionar-nos des de fa més de trenta anys.”
“Ocupar-se d’aquest món, d’aquest petit món, d’aquest grandíssim món, és la feina del novel·lista actual. Entendre’s amb ell, amb aquest poble combatent, criticar-lo, exaltar-lo, pintar-lo, estimar-lo, tractar de comprendre’l, tractar de parlar-li, de parlar d’ell, de mostrar-lo, de mostrar en ell les entreteles, els errors, les grandeses i les misèries; de parlar d’ell més i més, als que resten asseguts a la vora del camí , inerts, esperant no sé què, o potser res, però que tenen, nogensmenys, necessitat de que se’ls hi digui quelcom per a remoure’ls.”
Tuve suerte, eso sí. La maravillosa suerte de haberme topado, al llegar a La Habana, lleno de juveniles ambiciones, luego de una infancia campesina, con hombres a quienes pude considerar en el acto ─a pesar de su juventud─ como maestros verdaderos. Y esos maestros fueron Julio Antonio Mella, el admirable, que, tempranamente madurado por las agitaciones universitarias de la época, fundó, en 1925 junto con Carlos Baliño, el Partido Comunista de Cuba; Rubén Martínez Villena, magnífico poeta que, un buen día, renunció a todo halago literario para consagrarse a una lucha que fue determinante en el proceso revolucionario que condujo al derrocamiento i fuga del dictador Gerardo Machado, en 1933; Juan Marinello, hoy más activo y enérgico que nunca, a pesar de haber doblado, hace tiempo, el cabo de los setenta años […] Con tales maestros anduve, y junto a ellos aprendí a pensar. Y resulta interesante recordar que ya, en 1927, podía yo firmar con tales hombres un manifiesto premonitorio, donde nos comprometíamos a laborar… […]
…Algunos se sorprendieron, lo sé, de que en los comienzos del año 1959, haya roto bruscamente con una trayectoria venezolana de catorce años, para regresar repentinamente a mi país… Pero, había voces que me llamaban. Voces que habían vuelto a alzarse sobre la tierra que las había sepultado. Eran las voces de Julio Antonio Mella, de Rubén Martínez Villena, de Pablo de la Torriente Brau, de tantos otros que habían caído en una larga, tenaz y cruenta lucha, Y eran las voces, vivas, aún, y bien vivas, de Juan Marinello, de Nicolás Guillén, de Raúl Roa, y de tantos más que habían entregado su energía, su experiencia, sus conocimientos, su entusiasmo, a la gran obra revolucionaria que se había venido gestando desde la histórica y trascendental jornada del 26 de julio de 1953, con el asalto al cuartel Moncada, mandado por quien, interrogado meses después acerca de los móviles inspiradores de su acción, habría de responder sencillamente: “Fuimos guiados por el pensamiento de José Martí.
Però vull apuntar breument sobre la seva poesia, la vida a París en contacte amb els surrealistes i la seva relació amb Espanya.
Carpentier, empresonat per la dictadura de Machado per la seva participació amb el Grupo Minorista (signant el Manifiesto) al costat de Mella, Martínez Villena o Juan Marinello, fuig de Cuba amb l’ajuda del poeta francès Robert Desnos, en una aventura rocambolesca en la que es canvien les personalitats.
Allà Desnos el presenta a André Breton, Louis Aragon, Paul Éluard, Georges Sadoul, Benjamin Peret, Picasso, Man Ray, Georges Ribemont-Dessaignes, Jacques Prévert, Raymond Queneau, Michel Leiris, Georges Bataille, Joan Miró,… Allà viurà col·laborant en revistes i emissores de ràdio i ─en la lluita entre els surrealistes purs de Breton i els altres─ prendrà partit per aquestos últims. El 1930 s’inicia amb la publicació del document Un cadàver, en el que publica el text
Testimoni
El valor subversiu de l’obra d’Éluard
André Breton
He vist només una vegada a André Breton (durant el mes de juliol del
1928). Li vaig dir que a Amèrica Llatina el surrealisme es conexia
Principalment a través dels poemes de Paul Éluard.
Em va respondre que si les coses eren així el surrealisme estava “perdut”
(va repetir la paraula vàries vegades).
Em va declarar que a més, segons ell, els poemes d’Ëluard eren “l’oposat
De la poesia” i que no els entenia en absolut.
L’any 1929 havia escrit nou textos poètics en francès, poc coneguts, recreació de ritus sincrètics cubans (iorubes) musicats per Marius François Gaillard, Poèmes de les Antilles. Us passo l’I i el IX.
Ekoriofó
La carn d’un gall negre degollat
una nit de lluna,
panís, mill, rom,
pebre, tabac,
pólvora
i tres claus rovellats
en una gerra de terracota.
Llança-la una nit
en un lloc rocallós
i torna sense girar-te
cantant molt fort.
Darrera teu els fantasmes
de les tenebres
sortiran
i les bèsties de l’ombra
fugiran aterrides
sentint cruixir
les potes del gall
sota les seves dents
horribles.
United Press, Octubre
L’huracà va fer caure cada arbre.
Un roig sol molt tímid
va pujar sobre l’esquelet
de tanta casa destruïda,
on canten els ocells molls.
El riu s’endugué la vaca negra,
els sants miraculosos.
Callen els grills
sota l’herba que el vent aixafà.
Les aures giren lent
per un cel carregat de recança.
No veurem mai el teu poble,
ta fanfàrria, ton bruixot.
El Sena avança entre la boira,
la pluja llisca sobre les teulades grises.
Ah, si jo sabés que el teu roser
va sobreviure a la tempesta,
potser el fred em seria més lleu.
No veurem mai el teu poble,
les teves palmes, els teus tossals.
Parlant de poesia, més escassa a l’obra de Carpentier, a Los pasos perdidos, apareguda el 1953, trobem aquest Caracol poema:
Nada hay más hermoso que la danza de un macizo de bambúes en la brisa. Ninguna coreografía humana tiene la euritmia de una rama que se dibuja sobre el cielo.
Llego a preguntarme a veces si las formas superiores de la emoción estética no consistirán simplemente, en un supremo entendimiento de lo creado.
Un día los hombres descubrirán un alfabeto en los ojos de las calcedonias, en los pardos terciopelos de la falena, y entonces se sabrá con asombro que cada caracol manchado era, desde siempre, un poema.
La seva vida a França el va atansar inexcusablement a Espanya i més, donada la situació política que aquesta estava vivint.
Vull destacar l’article Retrato de un dictador que publicà a la revista Octubre ─dirigida per Rafael Alberti─ al nº 3, l’any 1933:
Banderas y estandartes. Clamores y bandas de música… Cuatro mil burgueses vestidos de dril blanco, avanzando con ritmo lento, desembocaban por la calle de Colón y pasaban ante el edificio macizo de la Henry Clay Co….donde eran expotados algunos centenares de obreros tabacaleros cubanos ─para desfilar en cortejo delirante bajo los balcones del Palacio y rendir homenaje al general Gerardo Machado y Morales, presidente constitucional de la República de Cuba… […]
─¡Juro por los restos de mi padre, que jamás aceptaré que se me reelija!
Pero como los negocios de Machado requerían su presencia en los Estados Unidos, el presidente asiste en New York a un banquete ofrecido por los financieros de Down Town. Y como le es necesario tomar la palabra, afirma que “gobierna con mano de hierro” y que, gracias a él, “las revoluciones han terminado para siempre en Cuba”. Y confiesa que tiene el proyecto de continuar en el poder, al terminarse su período presidencial, mediante una prórroga de mandato o una reelección.
A lo cual responde Thomas W. Lamonr, representante de la Casa Morgan:
─Poco importan los medios. Lo único que deseamos es que tan buen administrador permanezca largo tiempo en el poder.
Brindis. Champagne. ¡Hurrah! ¡Mister Macheido! […]
Ja tot ens sona. No hi ha res de nou.
Per acabar us recomano un petit llibre, publicat per Nuestra Cultura, el 1979, que és una compilació de Julio Rodríguez Puértolas, d’articles publicats a la premsa per Alejo Carpentier: Crónicas sobre España y los españoles, 1925-1937.
