S’ha de condemnar la violència?

Del mateix autor

Juanma Rodríguez

Sí, almenys unes tres o quatre vegades al dia. Però compte! S’ha de condemnar de forma absoluta i en abstracte, acompanyat de paraules que expressin el ple suport als cossos i forces de seguretat, un col·lectiu vulnerable i indefens que és atacat per hordes de vàndals a les ordres de Genseric que escampen la barbàrie pels carrers del país. En cap cas es pot expressar malestar o rebuig a la violència de forma concreta, amb matisos, fiscalitzant les actuacions policials, perquè llavors estareu del costat dels violents bàrbars, dels professionals de la kale borroka. Com a molt es pot reconèixer que els aldarulls expressen un malestar social, sense anar més enllà, sense contextualitzar, sense comprendre el perquè de tot plegat. Només es pot seguir el discurs oficial.

Queda clar, doncs, que existeix certa unanimitat en rebutjar les protestes que s’estan donant en les darreres setmanes. I no és per a menys. Estan davant d’una expressió de malestar social que va contra tots ells, també contra l’esquerra acomodada en els escons del règim. Una impugnació que ara mateix s’expressa de forma anàrquica, desorganitzada i violenta. S’expressa en les formes i la cultura que els han imposat. Unes formes que s’han imposat des de dalt, convertint les persones en consumidors sense veu,  en la condemna a la joventut a la falta de perspectives. Una cultura individualista, consumista, fast-food. Generacions senceres educades en el consumisme incapaces de consumir, condemnades a la precarietat, a viure cada dia la violència de la falta total de perspectives.

Davant d’aquesta expressió de malestar, la resposta per part de les institucions és, com sempre la repressió, sobredimensionant els fets i focalitzant l’atenció en aquells episodis que produeixen més por a la població per tal de justificar la persecució, amb la col·laboració necessària dels mitjans de comunicació que han dedicat grans esforços en manipular i intoxicar de forma constant. La repressió ara compta amb un nou protagonisme: un Partit Socialista que l’encoratja de forma oberta. També compta amb un nou col·laborador: l’espai del canvi,  que la justifica per acció (p.ex. les declaracions d’Ada Colau) o omissió (en no denunciar la violència policial). Qualsevol altra resposta comportaria anar a l’arrel del problema, moure privilegis, canviar coses que no es poden canviar de forma pacífica, i això comportaria òbviament tensar l’actual govern. Sempre és més còmode que el malestar s’expressi amb l’abstencionisme electoral. Atiar, quan convé, el perill de l’extrema dreta per reforçar les polítiques neoliberals, i normalitzar el seu discurs quan es tracta de reprimir la dissidència. 

La revolució passiva avança a tota màquina. L’expressió político-institucional del 15M ha quedat absorbida pel règim que havia d’enderrocar, pel que els nous moviments d’impugnació que apareguin ho seran també contra el que representa el 15M, com aquest ho va ser contra la tradició obrera inserida en el règim que representava una IU que tenia com a única estratègia governar amb el PSOE. També ho va ser contra uns sindicats que van decidir negociar les retallades en les pensions, en lloc de combatre-les. De moment estem veient quina és la resposta de l’espai del canvi: cridar a la mobilització que encaixi en els seus esquemes, que els sigui còmodes, i rebutjar tota mobilització que impugni, que no demani si us plau que el PSOE respecti el programa del govern. 

Les mobilitzacions que vindran segurament no seran les que desitgem, no encaixaran en els nostres esquemes ni els de ningú. En un principi ningú les podrà dirigir, i molt menys controlar. Sempre que neix un nou moviment d’impugnació ho fa així. Ara per ara hi ha expressions puntuals, anàrquiques, desorganitzades, sense estratègia, però no per això menyspreables. La tasca d’avui i demà és dotar-les d’una estratègia, d’un camí i d’una tàctica útils per passar dels episodis al moviment, i del moviment a l’organització del poble per construir un nou ordre. La tasca és, en definitiva, la tasca històrica de tota organització revolucionària.

Articles relacionats

Darrers articles