Cuba fa dècades que pateix un bloqueig criminal per part dels Estats Units, que els últims mesos s’ha intensificat fins a nivells totalment inhumans, impedint l’arribada de petroli a l’illa. Com està afectant aquestes noves mesures genocides al poble cubà?
Sí, exactament, com has dit, hem estat sotmesos durant sis dècades, gairebé set, a una política de repressió que està dissenyada perquè econòmicament es creïn condicions de vida inestables, moltes vicissituds, carències. És una política de càstig cap al poble cubà per haver optat per una revolució de caràcter socialista i per la independència dels monopolis nord-americans. Això té un impacte, per descomptat, d’augmentar les dificultats materials del poble.
Actualment, amb tota aquesta política de zero combustibles per al país, hem vist com estan impactant de manera tal que hi ha apagades prolongades, sostingudes i diàries, que impliquen que la família cubana hagi de readaptar i readequar les seves rutines diàries. Estem parlant del mode en què la família es planteja guardar els aliments, adquirir els aliments, perquè si no tens electricitat a casa, no et pots planificar per comprar menjar per a una setmana o per a tres dies, perquè el dia a dia et marca la mateixa dinàmica: els aliments es poden espatllar, i la mateixa inflació —que és un fenomen preexistent— fa que l’accés als aliments sigui un problema.
Però quan estem parlant d’apagades, estem parlant que els nens tenen dificultats per estudiar, per l’hora de fer els deures, per concentrar-se. I a això cal afegir la manca de combustible, que també es reflecteix en el moment en què es van a recollir els residus sòlids, les escombraries. Els camions que tradicionalment recollien la brossa ja no poden sortir als carrers ni funcionar de manera normal i regular, perquè no hi ha combustible per posar-los en marxa.
Així que a la vida quotidiana es veu de manera molt senzilla, a nivell micro, com està impactant en les dinàmiques familiars: per mal, per crear dificultats, per crear angoixa. I a nivell macro, per descomptat, això també afecta l’economia, perquè significa que hi ha moltes més dificultats perquè el capital estranger arribi al país, perquè aquest capital, aquesta moneda dura, pugui ser rebuda pel país i posar-se en funció de reinvertir i de reforçar les polítiques socials del poble.
I llavors ja es manifesta en el dia a dia, a nivell micro i a nivell macro, amb les incomoditats de la vida quotidiana, amb les indústries que han hagut d’aturar-se, les fàbriques que han hagut de tancar per manca de matèries primeres, per falta de combustible, o el transport que ara mateix s’ha hagut de reorganitzar i pràcticament no hi ha transport públic funcionant al carrer perquè no hi ha combustible, o als hospitals, com les medicines cada vegada són més difícils d’obtenir a Cuba, ja sigui per la via del bloqueig que impedeix que determinades farmacèutiques venguin a Cuba, o per la manca d’instruments o equips mèdics.
O el tema de l’educació, amb l’ensenyament universitari, que ha hagut de readequar els seus modes per mantenir la formació de professionals però sense presencialitat física a les escoles. I quan se’n va la llum, també es veu afectada l’aigua, es veu afectat el gas, es veuen afectades les connexions a internet. És tota una dinàmica d’incomoditats que ha generat aquesta política d’enduriment del bloqueig.
Imagino que a les ciutats és un punt encara més d’incomoditat que no pas als pobles, perquè al final, doncs, al poble, potser tens llenya, potser tens un… un petit camp, altres condicions més fàcils.
Sí, hi ha part i part, perquè a les ciutats, clar, en ser més grans, el tema del transport és més complex, perquè les distàncies són més llargues, entre el punt A i el punt B, i això, per tant, ha implicat que molts centres de treball hagin hagut de limitar les jornades laborals i reduir-les, en alguns casos, a zero, i tractar d’aplicar, per exemple, en el nostre cas, que és un mitjà multimèdia, una plataforma multimèdia periodística de comunicació, s’ha implementat que els periodistes facin el periodisme des de casa seva i que surtin a les comunitats a buscar la notícia, a buscar què està passant, a fer, fins i tot, periodisme d’investigació municipalitzat com una via de solució, perquè no pots desplaçar-te per manca de transport públic.
En l’àmbit de les grans capitals, de les ciutats, això es viu d’aquesta manera, i com deies, potser les condicions no estan creades per cuinar amb llenya, cuinar amb carbó, que és una de les alternatives que es busquen quan el combustible, l’electricitat o el gas no són l’alternativa.
A l’hora de veure-ho des del punt de vista rural, hi ha altres alternatives, com els carros de cavalls, les cuines ja de per si preparades, en alguns casos, per cuinar amb llenya, però de qualsevol manera, és una incomoditat a tots els llocs.
Som conscients que Cuba estava fent passos per avançar en l’autoproducció d’aliments i en la producció d’energia. Ens pots explicar com es planteja aquest camí cap a la sobirania alimentària i la sobirania energètica?
Nosaltres tenim una llei de sobirania alimentària, justament, que té un nom més extens; després, si vols, la busquem i te la dono. Però bé, bàsicament, el que posava sobre la taula era la discussió de la necessitat que té Cuba d’accelerar tota la producció d’aliments, assolint justament això, una sobirania alimentària. I com aquesta, tenim altres lleis ara.
Jo crec que en el context tan greu de política internacional i de tota aquesta amenaça, no només d’aquest zero petroli per al país, sinó d’una invasió militar armada per part dels Estats Units, aquestes lleis, si bé estan en aquest marc regulatori sòlid on es legisla què es vol i com s’ha de fer, el que ha passat és que s’ha desplaçat l’ordre de les prioritats.
Jo crec que, en primer lloc, la prioritat número u és la defensa de la pàtria, no la defensa de la sobirania ni de la tranquil·litat. Així que hem de posar en perspectiva aquestes lleis, que estan concebudes, plantejades i analitzades, i que plantegen justament això, quines són les alternatives per produir millors aliments, més aliments, què produir, què triar que sigui més viable per a Cuba sobre altres produccions d’aliments en general.
Jo crec que, en primer lloc, cal posar en perspectiva que ara el que es tracta és d’aconseguir i mantenir la sobirania general, que és la sobirania de la tranquil·litat, de la pau, del dret de Cuba a la seva autodeterminació, que no es violi la sobirania major, que és la sobirania nacional.
I en funció d’això, també hi ha alguna cosa que ha ocupat el centre de l’atenció, que és la sobirania tecnològica cap a fonts d’energia renovable. No es tracta només d’instal·lar tots aquests panells fotovoltaics, sinó d’aquesta capacitat que té Cuba d’imaginar que tot pot passar per una apropiació total d’aquesta tecnologia, és a dir, no només importar parcs fotovoltaics amb tecnologia xinesa, sinó tenir la capacitat, ja en el futur, de produir nosaltres mateixos aquesta tecnologia. I per això també es parla de sobirania energètica.
Jo crec que, al centre de tot, hi ha aquesta revolució energètica en què estem ara, sobretot per pal·liar una mica aquesta situació d’apagades, que és insostenible, i aquest impediment que ens imposen, que ningú pugui arribar amb combustible al país. És una mica esperançador com Cuba ha avançat acceleradament en la instal·lació de parcs fotovoltaics, amb més de 51 instal·lats al país i una capacitat ja de generació de megawatts amb energies renovables.
Això ho estem veient molt a nivell econòmic i, a nivell micro, encara modestament, però que ja té un impacte en mestres que han rebut kits fotovoltaics, metges, professors, herois del treball, que és el màxim guardó, el reconeixement més gran als treballadors cubans, nens que depenen de l’energia per poder sobreviure, els electrodependents, o en policlínics on s’estan instal·lant aquests panells solars perquè puguin tenir autonomia als hospitals. Es prioritzen, saps, tant els sectors més humils de la població com els metges, els mestres, i també els més estratègics, perquè depenem que els hospitals continuïn funcionant i que els mestres puguin continuar formant.
Hi ha tot un moviment per incentivar també que, al sector privat, es transiti cap a aquestes fonts d’energies renovables i que no només no suposin una càrrega pel sistema electro energètic nacional, sinó que també puguin proveir aquests megawatts que no es consumeixen al sistema electro energètic nacional i poder alleujar una mica aquest alt consum que hi ha ara mateix.
Jo vaig descobrir que a Cuba passava perquè ens ho van explicar a la universitat. És el que hauríem d’aspirar tots els territoris: a una capacitat real de sobirania alimentària.
Sí, perquè està molt relacionat amb la municipalització, amb la idea de descentralitzar als municipis, i que cada municipi pugui trobar les capacitats a les terres, els trossets, no de qualsevol trosset, sinó el que sigui cultivable, i posar-ho en funció de produir aliments.
L’ambaixadora de Veneçuela a Sud-àfrica també ho comentava i la seva intenció era arribar a aquest pas de la gestió que està fent Cuba, és un pas molt important i que et desvincula del sistema capitalista si tu ets capaç d’alimentar la teva població no et fa falta res més eh… El repte d’això està en en el fet que necessites tenir diners, energia o electricitat.
La imatge de Silvio Rodríguez reclamant la seva arma per defensar l’illa ha recorregut totes les nostres xarxes, sent un exemple de la implicació de la cultura amb la revolució; creus que hi ha un risc real de la invasió Yankee? Com se li pot fer front?
Jo crec que sí, que el risc és real i que és tan real com ho va ser per a Veneçuela i com ho és per a l’Iran. I com ha estat històricament a Palestina, o sigui, no podem subestimar l’afany imperialista dels Estats Units com a principal potència imperial del món actual des de fa temps.
Llavors sí, sens dubte és real, és un perill que està damunt la taula, que han plantejat descaradament, a més, sense cap eufemisme i sense cap careta de dir que Cuba pot ser envaïda d’un moment a l’altre. Jo crec que així també ho senten, almenys els meus companys, els meus amics, la meva família; hi ha una preocupació que això sigui una opció que s’estigui manejant, considerant el govern dels Estats Units.
I per això el Silvio surt amb aquesta actitud i apareix públicament una imatge que es torna viral i que dona la volta al món, on el Silvio primer sol·licita, demana que li donin, li entreguin una K, amb tot el simbolisme que té la K‑M, no? Aquest fusell per excel·lència dels soviètics, de la Unió Soviètica, per defensar en la revolució comunista, el socialisme al món, i que a més és l’armament cubà.
Llavors demana aquesta K, però a mi sempre m’agrada emfatitzar que, poeta al capdavall, músic al capdavall, el trobador, un dels grans trobadors de la revolució, posa la coma en el lloc precís perquè jo vull la meva K si es llança, no? I ho dic seriosament. I això, per una banda, és el gran sentiment popular que hi ha al país, que és latent, que es pot percebre de com el comú dels mortals, qualsevol ciutadà, estaria disposat a entregar la seva vida per defensar la tranquil·litat del país, per defensar la sobirania, la independència, que en definitiva és defensar la revolució.
Però aquesta coma no és subtil perquè està dient “sí, si es llancen”. I això significa que nosaltres sempre hem apostat per la coexistència pacífica, per la pau, per defensar la tranquil·litat no només per a Cuba sinó per al món sencer, però si passés aquesta agressió (que esperem que no passi, però que està sobre la taula), estem disposats a defensar aquesta tranquil·litat, aquesta independència, aquesta sobirania.
Llavors aquesta coma implica la postura ètica de Cuba, del cubà i de la revolució, perquè no volem la guerra, però si ens imposen que és una guerra, estem disposats a combatre-la i a defensar‑nos.
Tens una llarga experiència i formació en comunicació, especialment en la televisió cubana, i eres una mica referent en la narració que està fent l’imperialisme que, al final, és qui té els mitjans. Com creus que hauríem de respondre socialment al relat imperialista que ens arriba per tots els mitjans?
Cuba també és el centre d’una guerra contra la revolució, que és d’idees, per això sempre hem parlat de la batalla d’idees, des de Martí a Fidel. I és una guerra mediàtica, psicològica, una guerra cultural, una guerra ideològica que està passant precisament per tot el que són les plataformes digitals, i plataformes digitals que pertanyen als grans monopolis de la comunicació, que a més són els grans amos del món. I els veiem a la foto de la presa de possessió darrere de Trump, amb tot el seu poder comunicacional, en funció de desestabilitzar la revolució també per aquesta via i de construir un relat que tergiversi el que veritablement passa a l’interior del país.
Llavors, en aquest cas, hem de tenir en compte sempre que ens enfrontem a algoritmes que afavoreixen la mentida, la irracionalitat, el que és sentimental per sobre de la veritat, l’ètica, el racional. I per això cal tenir en compte que una de les vies per defensar la revolució, però per defensar en definitiva tots els processos justos dels pobles rebels i dels pobles que busquen un món millor possible, és tot el temps tractar de contrarestar aquesta mentida a les plataformes digitals.
O sigui, hem de convertir-nos en ciberdelinqüents, i és un concepte que no l’estic inventant jo; està en teoria de la comunicació, que és ser cibertropes, però de la veritat, de l’ètica, de la moral, de la justícia social, que és una mica tots els conceptes que estan sotmesos a aquest monopoli de la comunicació i la informació.
Però també jo crec que hi ha un factor important, perquè justament com a resultat d’aquesta guerra es fa una fragmentació molt gran entre la vida virtual i la vida no virtual, la no digital, i llavors oblidem que és veritablement amb els peus a terra, sense el telèfon a la mà, on cal conquerir els espais per excel·lència.
Llavors la resposta fàcil seria: “Anem a fer la revolució universal”, no? Seria el més difícil, però no perdre la perspectiva que aquest és el camí que hem de seguir, és de revolucionar les nostres condicions materials de vida per poder, aleshores, tenir un impacte veritable en la subjectivitat de les persones, en la consciència.
És un doble moviment, una guerra que hem d’estar donant tot el temps com a cibertropes revolucionàries, però que això no pot estar desconnectat de la vida física; ha de ser també en la nostra activitat, militància quotidiana, on hem d’amplificar, multiplicar els missatges sobre la veritat, tractar de contrarestar aquesta onada de mentides i desinformacions que estan aixafant. Cal acabar amb la propaganda ianqui ja d’una vegada!
La revolució cubana és exemple de resistència i de dignitat, però la guerra híbrida que perpetra els Estats Units, bàsicament el doble atac entre la subsistència i la moral del poble, perquè al final el que volen és dividir un poble que demostra la seva importància, la seva força. Com es pot plantar cara a aquesta batalla, a aquesta batalla cultural?
Era una mica el que t’ho deia en la pregunta anterior. La resposta senzilla seria: “Anem a fer la revolució finalment, no? Revolucionarem les nostres condicions de vida.” Tota l’alienació, tot el fetitxisme, tota l’explotació que hi ha, una explotació que, a més, s’ha anat metamorfosejant, i per això a vegades costa més treball adonar-nos que hi és, que conviu amb nosaltres en aquesta mateixa “millora” entre cometes de les condicions de vida del proletariat o d’una part d’aquest sector obrer d’aquest proletariat.
Hi ha justament aquesta desmobilització ideològica que s’ha aconseguit sobretot amb la força de les plataformes digitals i tota una idiotització de la ment.
El mode més marxista de canviar la mentalitat és canviar les condicions materials, però per canviar les condicions materials cal fer una revolució, cal transformar, com deia Fidel, cal canviar tot allò que hagi de ser canviat.
Jo crec que aquesta continua sent la meta de les esquerres, dels pobles rebels, de les persones, dels militants, dels disconformes que no es conformaran mai amb què es creï una divisió en la humanitat on s’entengui que hi ha pobles que poden viure molt bé a costa del sofriment de pobles que gairebé no poden ni sobreviure o no sobreviuen.
Llavors, per canviar la mentalitat, cal portar paral·lelament aquest procés d’educació general, no només a les escoles, sinó d’educació diària, militant, incidir ideològicament en els altres, fer un despertar de les consciències, però que ha d’anar aparellat amb la idea ferma que cal revolucionar el món, que cal revolucionar els pobles abans que sigui, com deia Fidel, massa tard. I ho estem vivint: no podem estar pràcticament ara transitant en el que seria la tercera guerra mundial i el final, almenys de la humanitat tal com la coneixem, del món tal com el coneixem.
Llavors, el millor mode de fer-ho és canviar aquestes condicions de vida que fan que els pobles visquin sotmesos al poder del capital, al poder dels monopolis. Transformarem el món. Es diu fàcil, no? Però si la revolució cubana ho va poder fer, és obvi, i aquest és l’exemple, la força de l’exemple que és tan perillosa per a l’imperialisme nord-americà, i perquè et demostra que sí és possible canviar el món, que és una qüestió, per una banda, de voluntat i, per l’altra, com deia Lenin, d’organitzar-se.
Per acabar, quina és l’eina de solidaritat internacionalista que realment sigui útil i factible perquè nosaltres puguem fer-la, per al que necessita Cuba?
Jo crec que la paraula és organitzar-nos. Tenint les coses clares de quins són els límits, i els límits han de ser sobre la base de l’ètica, de la idea que la humanitat ha de sobreviure completament i no per trossos, i que, eh, la justícia social ha de ser rescatada i posada una altra vegada en discussió sobre la taula.
Jo crec que no ens queda més remei que organitzar-nos, mobilitzar-nos, entendre la gravetat de la situació, de les condicions que estem multiplicant i que estem reproduint, i que cal posar de nou de moda, el comunisme, el socialisme, la solidaritat. Són paraules que van ser molt maltractades, conceptes que van ser molt maltractats des de l’arrumbament del camp socialista fins ara, i que moltes vegades fins i tot ens fa pena o li temem a què significa parlar en clau marxista, en clau d’esquerres, en clau revolucionària.
Llavors, no ens queda més remei a nosaltres, els militants, que posar de moda tots aquests símbols, que són els símbols de l’esquerra, però que són els símbols de la possibilitat d’un món millor, d’un món més just, d’un món més inclusiu.
Hem de trencar també les barreres que ens ha posat falsament una deformació del marxisme, una deformació de l’esquerra, on moviments feministes no es parlen amb el moviment LGTBIQ i no es parlen amb els defensors dels drets racials, hi ha un divorci en l’esquerra que només fa mal a l’esquerra. I mentre parlem d’esquerres i no d’esquerra, significarà que cada vegada estem menys units.
Llavors, buscar la unió, buscar com organitzar-nos, buscar trobar aquest horitzó comú que és, en definitiva, ara mateix, la supervivència de la humanitat. Espero que la paraula d’ordre sigui aquesta: solidaritat, organitzar-nos, internacionalisme i unió.
