La passada nit del diumenge 15 al dilluns 16 de març es va celebrar al Dolby Theatre de Los Angeles la gala dels Oscars, els premis més rellevants de la indústria del cinema i font, any rere any, de mems, tafaneries i anàlisis culturals de tota mena. Al cap i a la fi, la nit dels Oscars sempre ha pretès ser un mirall de la indústria, però també ho és de la societat que rep aquestes pel·lícules. Enguany, el palmarès de la 98a edició dels Premis de l’Acadèmia, celebrada fa poques setmanes, ens deixa un conjunt de pel·lícules guanyadores que, lluny de ser un simple entreteniment, funcionen com a símptomes punyents de les contradiccions, pors i lluites del nostre temps.
Avui dia es debat molt sobre si els artistes han o no de posicionar-se obertament sobre determinats assumptes polítics i socials. Però què és l’art sinó un compromís amb la societat? Què és l’art sinó una manera de situar-se en el món? Si un esdeveniment seguit per milions de persones al voltant del planeta no és un bon moment per a denunciar realitats infernals que estem presenciant en el dia a dia, llavors cap ho és.
No obstant això, no va ser una gala especialment reivindicativa en el que als discursos i intervencions es refereix, encara que va haver-hi alguns moments destacats. Diversos assistents van portar pins de “ICE OUT” i “Artists4Ceasefire”, un col·lectiu organitzat d’artistes que reclama un alto el foc permanent a Gaza. El presentador de l’esdeveniment, Conan O’Brien, va dir amb ironia que “l’any passat, quan jo vaig presentar, Los Angeles estava en flames… Però enguany tot va genial”.
Era una gala, a més, celebrada a penes setmanes després que sortissin a la llum els arxius Epstein. Quant al fet que enguany és el primer des de 2012 sense intèrprets britànics en les categories de millor actriu i millor actor protagonista, O’Brien va fer broma que un representant de la Gran Bretanya va dir: “Però almenys arrestem els nostres pedòfils”, una referència indirecta a l’arrest d’Andrew Mountbatten-Windsor en associació amb Jeffrey Epstein.
Per part seva, l’actor Javier Bardem, encarregat de presentar el premi a la millor pel·lícula internacional juntament amb Priyanka Chopra, va utilitzar els pocs segons abans del guió per llançar un missatge clar i contundent: “No to war and Free Palestine”. No va ser un gest aïllat. A la catifa vermella ja havia explicat que duia el mateix pin de “No a la guerra” que va lluir el 2003 per protestar contra la invasió de l’Iraq, establint un paral·lelisme entre això i l’actual ofensiva imperialista sobre Gaza. Al seu costat, hi lluïa un segon pin amb la paraula “Palestine” i un altre de Handala, el nen símbol de la resistència i el desplaçament palestí. 23 anys més tard, el món ha canviat en multitud de coses, però la lluita contra l’imperialisme es manté. Diferents guerres, la mateixa barbàrie.
Es van lliurar premis d’un total de 24 categories. No és l’objectiu d’aquest article analitzar d’un en un ni ressenyar cadascuna de les pel·lícules nominades, però sí que val la pena destacar que “One battle after another” (“Una batalla rere l’altra”) es va endur el premi a Millor Pel·lícula, i no és casual. En un context de fragmentació social i precarietat vital, totes les pel·lícules (i obres culturals en general) que, d’una manera o una altra, parlen de revolució o retraten un ordre social en col·lapse criden l’atenció.
L’imperi colonitzador dels Estats Units es trontolla, el món es desperta cada dia més convuls, es percep la sensació que alguna cosa es cou i, alhora, li costa esclatar del tot: són, per descomptat, temps per a no callar.
