El 16 de febrer commemorem el 90è aniversari de la victòria del Front Popular, i des de la revista Realitat i la Fundació Neus Català publiquem conjuntament un monogràfic per analitzar-ho. Aquest article compleix una dobla funció, ja que, per una banda, fa les funcions d’editorial del nostre monogràfic i, a la vegada, és l’aportació de la Realitat a la publicació conjunta en la qual hem participat amb un seguit de revistes crítiques i d’esquerres —CTXT, Debats pel Demà, El Salto, Memoria del Futuro, Nortes, Realitat, Sin Permiso i Viento Sur—, per abordar col·lectivament aquest aniversari (pots llegir la publicació conjunta aquí).
Fa nou dècades del triomf de les forces d’esquerres i republicanes en les eleccions del febrer de 1936, en què aquestes van concórrer agrupades sota un programa bàsic comú, per desallotjar a la dreta del Govern de la República, després de dos anys i mig de repressió cap a la classe treballadora i de l’empresonament del Govern de la Generalitat. Aquesta victòria a casa nostra no es pot entendre de forma aïllada o individual. La victòria del Front Popular es va produir en un context internacional de consolidació del feixisme en diferents formes, com fou el nazisme alemany o el feixisme italià, i és aquest context el que explica l’existència en si del Frente Popular a Espanya o el Front d’Esquerres a Catalunya aquell febrer de 1936.
L’estratègia frontpopulista va ser dissenyada i impulsada per la Internacional Comunista en el seu VII Congrés, celebrat a Moscou entre el 25 de juliol i el 20 d’agost de 1935. Després del cicle revolucionari a escala internacional marcat per la Revolució d’Octubre —que podríem fixar aproximadament després de la fi del biennio rosso a Itàlia (1919-20)— i de l’estabilització del capitalisme, es va fer el pas per l’estratègia del front únic durant la primera part dels anys 20, per a després anar desenvolupant l’estratègia de classe contra classe en el si del moviment comunista internacional a finals de la dècada, que va tenir continuïtat fins a mitjans dels anys 30 —negant qualsevol col·laboració amb partits socialdemòcrates o reformistes—. Un cop es constata que en lloc d’avançar posicions, la burgesia alimenta el monstre feixista per mantenir l’ordre les seves expressions avancen arreu, el VII Congrés de la Internacional Comunista aprova l’informe L’ofensiva del feixisme i les tasques de la Internacional en la lluita per la unitat de la classe treballadora contra el feixisme presentat per Gueorgui Dimitrov, d’on neix l’estratègia frontpopulista. Malgrat les crítiques rebudes per alguns sectors del marxisme, l’estratègia de Fronts Populars impulsada per la Komintern es va mostrar encertada per incidir adequadament en el context dels anys 30 del segle XX i combatre el feixisme, portant a aliances àmplies amb la resta de forces obreres, així com republicanes, havent-hi, per tant, un component d’aliança interclassista amb la petita burgesia.
Tot plegat podria quedar en un aprenentatge formatiu en l’àmbit històric si no fos per l’avenç global del feixisme en les seves diferents formes. Tant és així que a casa nostra, Catalunya, comptem amb dues forces d’extrema dreta com són VOX, de matriu franquista i espanyolista, i Aliança Catalana, de caràcter identitari i independentista. Si aixequem la vista i intentem trobar paral·lelismes amb el passat, per aprendre com es comporten tant la burgesia com el feixisme, veiem com apareixen elements que ens recorden els anys 20 de fa un segle, però l’acceleració actual també ens mostra alguns aspectes que ja ens fan pensar en la dècada dels 30.
El context actual de creixement del feixisme presenta paral·lelismes estructurals evidents amb els anys 20 i 30 del segle XX. Aleshores, com ara, l’avenç de l’autoritarisme es va inscriure en una crisi sistèmica profunda: als anys d’entreguerres, la incapacitat del capitalisme liberal i de la democràcia parlamentària per donar resposta a l’atur, la precarietat i la conflictivitat social va erosionar el consens polític i va obrir la porta a projectes feixistes que es presentaven com a forces de regeneració nacional. Avui, l’esgotament del cicle neoliberal, la pèrdua de certeses materials i vitals, la precarització juvenil i la crisi de representació política generen un clima d’angoixa i desorientació similar, que l’extrema dreta aprofita per construir relats simples davant problemes complexos, desplaçant el conflicte social cap a un terreny identitari i moral mitjançant la identificació d’“enemics interns”.
Alhora, l’extrema dreta actual reprodueix mecanismes centrals del feixisme clàssic, adaptats al segle XXI. El mite del renaixement nacional, la nostàlgia d’un passat idealitzat i la promesa d’ordre davant el caos operen avui com ho feien als anys trenta, tot i que amb noves eines comunicatives i una acceptació formal de la democràcia per erosionar-la des de dins. També igual que en aquell moment, el feixisme a poc a poc va deixant de ser marginal i tendeix a normalitzar-se i institucionalitzar-se, sovint amb la passivitat o complicitat de sectors que el perceben com una resposta a la crisi – especialment els sectors de la dreta conservadora, però també de la socialdemocràcia que no ha estat capaç de donar resposta a les problemàtiques del capitalisme.
Afirmar i reconèixer aquests paral·lelismes històrics no impliquen una repetició mecànica del passat, però sí que evidencien que, en contextos de crisi i debilitament de projectes emancipadors, el feixisme reapareix com una sortida autoritària. És per això que aquesta mirada del passat no ha de conduir a la nostàlgia, sinó a la comprensió que el feixisme no “torna” mai igual, però sí que respon a lògiques recurrents adaptant-se als diferents contextos temporals i nacionals en què viu. Reconèixer-les és el primer pas per construir una resposta antifeixista sòlida i amb voluntat de majories.
Constatat el greu avenç de les diferents formes de l’extrema dreta i que es donen alguns elements que poden indicar que ens trobem en un procés d’acceleració cap al feixisme, ens cal aprendre de les experiències històriques. Al llarg de les dècades hem pogut comprovar com el comunisme ha sigut el millor garant per lluitar contra el feixisme, sempre que ha sigut capaç de plantejar una aposta àmplia, basada en la voluntat de construir un projecte de majories a partir del qual articular la lluita antifeixista.
L’any 1936, a Catalunya es va produir el Front d’Esquerres —de bracet amb el Front Popular a escala espanyola—, amb l’aliança de partits obrers (Unió Socialista de Catalunya, Partit Comunista de Catalunya, Partit Català Proletari, Partit Socialista Obrer Espanyol i Partit Obrer d’Unificació Marxista) i partits republicans (Esquerra Republicana, Acció Catalana i el Partit Nacionalista Republicà), una aliança àmplia i generosa que situava adequadament l’enemic comú, però que sobretot era capaç de plantejar una alternativa al programa i el projecte de país de la dreta al poder i de l’amenaça feixista. Cometríem un error de principiants si volguéssim calcar la forma, sense tenir en compte el context actual, però seria una greu equivocació no extreure’n lliçons i aprenentatges vistos els paral·lelismes existents i el creixement del feixisme.
L’ofensiva de l’extrema dreta sobrevola tots els debats, i no com un element conjuntural, sinó com un element central del nou cicle polític, un corrent de fons que reconfigurarà tot l’escenari polític, tant a nivell internacional com a les nostres realitats més properes, i davant el qual la resposta des de l’esquerra ha de ser estructural i donar-se a tots els nivells, començant per oferir un model de societat millor, democràtica i socialment justa, que situï un horitzó d’esperança. L’amenaça de l’extrema dreta és tan gran i s’expressa cada vegada de manera més evident, que no podem permetre’ns el luxe de seguir llepant-nos les ferides i competint per un espai de representació institucional minvant i cada vegada amb menys marge d’actuació.
A Catalunya ens trobem sortint de la ressaca del darrer cicle polític, i amb una situació de debilitat de l’esquerra. Evidentment, la fi de cicle llarg a escala mundial (la fi de la globalització neoliberal i de l’ordre liberal internacional, de la mà de la transformació de l’imperialisme) també té una expressió a Catalunya i l’Estat espanyol. Les expectatives de canvi que va obrir el cicle “curt” del 15M i l’1-O s’han frustrat, i no només no han estat substituïdes per un nou horitzó, sinó que ni tan sols les certeses que oferia el neoliberalisme es mantenen. Unes certeses que sens dubte no responien al nostre model de societat, als nostres objectius i anhels, però que ordenaven la vida, i també la lluita. Es va imposant la incertesa, l’angoixa, la falta de perspectives en un futur cada vegada més incert.
I davant aquesta incertesa, la perspectiva de lluita es fa més difícil. Hi ha una falta generalitzada de visió estratègica per part de l’esquerra; una esquerra que, majoritàriament, s’ha mogut dins els paràmetres de la cosmovisió neoliberal, exercint-ne de pota esquerra, sense qüestionar-ne els fonaments, i disputant millores dins les seves normes de joc. Ara que aquestes normes de joc salten pels aires, el desconcert és més gran. Així, per poder situar una alternativa, és imprescindible que aquesta sigui un horitzó de sobirania plena i transformació social profunda.
I és per això que ens cal veure de la tradició frontpopulista, per construir un Front Democràtic i Social que, des d’una perspectiva republicana, sigui capaç de plantejar un projecte de país alternatiu a la barbàrie i l’especulació. Però lluny de pensar en artefactes electorals (o molt abans de fer-ho), la primera pregunta que hem de respondre és: Unitat per a fer què? Doncs la unitat ha de ser estratègica en el camí de construcció d’un nou país, de la República Catalana de tots els drets. No es tracta de guanyar unes eleccions, es tracta de construir un nou país. Si no som capaços de teixir aquesta unitat estratègica, en l’àmbit polític, però també en el social, el cultural i el sindical, entre altres, el monstre truca a la porta.
Per poder avançar, per situar-nos a l’ofensiva i poder articular aliances polítiques i socials ens cal situar un horitzó polític sobre el qual construir. Ens cal recuperar la utopia, no com a quelcom quimèric i irrealitzable, sinó un camí pel qual lluitar. Les esquerres sobiranistes catalanes tenim el repte d’estar a l’altura que exigeix l’hora greu en què ens trobem, però no ho podem fer soles, cal fer-ho de manera coordinada amb les forces dels diferents pobles de l’Estat. Hem de situar de nou i de manera inequívoca una perspectiva de superació del règim del 78, d’obertura de processos constituents que donin lloc a repúbliques democràtiques que lliurement decideixin com relacionar-se entre elles, i que garanteixin al conjunt de la ciutadania els drets socials, polítics, econòmics i culturals.
Si parlem de situar un horitzó de transformació compartit per tots i totes les que volem deconstruir l’Estat espanyol (o dit d’una altra manera, superar el règim del 78 o una democratització profunda de l’Estat) hem de començar per caracteritzar aquest règim. Això requereix començar per la formació d’Espanya com a Estat liberal al segle XIX, un Estat fortament centralitzat, amb tot el poder concentrat en una elit i blindat respecte a la seva pròpia població, les diferents nacions de l’Estat i les colònies. El pacte del 78 no va alterar el fonamental d’aquests elements, en tot cas va blindar la nova elit rendista sorgida de l’espoli de la mal anomenada guerra civil i els quaranta anys de dictadura franquista.
Al llarg dels darrers dos-cents anys, tot projecte emancipador de l’esquerra a l’Estat espanyol ha tingut clara la necessitat de desmuntar i reconstruir l’estat sobre bases completament diferents perquè aquests projectes poguessin triomfar. Francesc Pi i Margall definia el federalisme com una “proposta alternativa al domini de les classes dominants” que serà fonamental en l’articulació de l’esquerra al conjunt de l’estat, amb un gran protagonisme català. I quan Pi i Margall parlava de federalisme, de republicanisme, de socialisme o d’autodeterminació està parlant d’un mateix camí indestriable: el que confronta amb el poder per avançar cap a la llibertat. No hi ha cap distinció entre federalisme i confederalisme, i és que es tracta d’una afirmació de sobirania de cadascuna de les parts perquè “entre sobirans només hi pot haver pactes”. Així mateix, aquest exercici de sobirania és indestriable de l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Aquest ha de ser el punt de trobada, l’horitzó compartit, per a totes aquelles forces que volem superar el règim del 78 i avançar en processos d’emancipació social i nacional, ja que no es pot destriar una lluita de l’altra; sense la deconstrucció de l’Estat espanyol en els termes que s’ha desenvolupat en els darrers dos-cents anys, no es podran abordar les transformacions estructurals necessàries per construir una societat més justa. Només així podrem oferir un projecte emancipatori i republicà, la utopia realitzable necessària per fer front al feixisme.
