I. Avant-la-lettre: el temor a l’esperit revolucionari, fil conductor contra la força frontpopulista (1936-1950)

El febrer de 1936, el front popular guanya les eleccions i assumeix el govern de la II República. Es tracta d’una nacionalització de l’estratègia política europea basada en la conformació d’una coalició electoral de totes les forces d’esquerra, unides com a bastió comú enfront de l’avenç del feixisme. Tot i no sobreviure al conflicte bèl·lic derivat del fracàs del cop d’estat, el front romandrà viu en l’arena civil, aprofitant aquest context de crisi com a finestra d’oportunitat per dur a terme la revolució social. 

L’abast de l’impacte d’aquesta revolució serà tan gran com ara la repressió a la qual seran exposades les persones que hi seran vinculades individualment o col·lectivament. Una repressió que paradoxalment, travessarà amb elles la frontera espanyola arran de la Retirada (26 gener al 14 febrer 1939), per estendre’s a territori francès i exacerbar-se especialment amb els designats com a dangereux indésirables. L’ocupació nazi i l’Estat col·laboracionista de Vichy l’exportaran fins als confins dels camps de la mort. La força i convicció d’uns ideals fonamentats en experiències i emocions prediscursives (Arbaiza, 2019) seran el motor que empentaran aquests espanyols.es antifeixistes a resistir i rebel·lar-se, al front i a la rereguarda, dins els camps i des de les muntanyes, a casa i al carrer, contra el mateix enemic.

Després de la Segona Guerra Mundial, l’espanyola és la colònia d’estrangers més important a França (Rubio, 1974). La seva dimensió i dispersió en el territori, el roig predominant del seu posicionament ideològic, el seu reconeixement com a agent decisiu en la resistència i alliberament de França, el seu potencial organitzatiu i força de mobilització política, converteixen a aquesta colònia en un actor clau de la política nacional. Fins a la seua expulsió el maig de 1947, la presència del partit comunista francès en el govern tripartit de la IV República, permet als espanyols “llibertadors” gaudir de certes prerrogatives: reconeixement de l’estatut Nansen com a refugiats polítics, ratificació de l’edulcorada resolució núm. 39 de les Nacions Unides sobre l’Espanya franquista, permís de residència privilegiat a exguerrillers membres de les FFI i FTP-MOI [1], homologació militar de la seva activitat resistent i la seua condecoració com a herois de la resistència.

No obstant això, aquesta situació canvia totalment cinc anys més tard, amb la consolidació de la política de blocs (Fontana, 2011). El 1950, un recel particular cap a aquesta comunitat d’estrangers compromesos és causant d’una vigilància especial per part de les forces de l’ordre. Vigilància que es focalitza en els frontpopulistes exiliats, fruit del ressorgir d’una concepció pejorativa dels espanyols revolucionaris, difosa per la premsa conservadora des del 1934, arran la revolució d’Astúries, i sobretot, des del fracàs del cop del 1936.

Si més no, en què el recel latent dels poders fàctics i de part de l’opinió pública conservadora francesa contra els espanyols revolucionaris, percebuts com a amenaça, va ser el brou de cultiu que va facilitar la seva instrumentalització com a caps de turc en aquesta nova guerra freda, el joc defensiu de la qual requeria la personificació d’un enemic? 

II. L’Operació Bolero-Paprika: acció anticomunista o una peça més del joc contra l’oposició antifranquista de l’exterior?

L’Operació Bolero-Paprika, executada entre el 7 de setembre de 1950 i novembre de 1954, va suposar l’arrest, assignació a residència o deportació d’espanyols i altres estrangers residents a França, relacionats amb les organitzacions polítiques, socials o empresarials de caràcter comunista. Encara que inicialment se’ls va donar a triar entre l’expulsió del país a la República Democràtica Alemanya (RDA) o la seua assignació a residència fora del territori metropolità, a Còrsega, Algèria o Marroc, la majoria van optar per romandre en sòl gal, per motius familiars. Degut a les pèssimes condicions de vida, especialment a Còrsega, poc després van triar la seua pròpia expulsió cap a Bulgària, Hongria i Polònia, on van trobar asil polític com a herois antifeixistes. Entre ells es trobaven 282 exiliats espanyols, nacionalitat més afectada, entre els 366 del total. 

Fins ara, els estudis realitzats sobre l’Operació Bolero-Paprika han considerat el factor anticomunista com a element clau per a interpretar-la com a part d’una política nacional que respon i se situa en la geopolítica pròpia a la guerra freda. (Denoyer, 2016, Guixé, 2002, 2012, Bellamy, 2005; Button, 2014). No obstant això, proposem una revisió crítica a aquesta interpretació: en assignar tot el protagonisme al factor anticomunista, s’hauria infravalorat d’altres que haurien tingut una influència major en la determinació del seu disseny i implementació. Elements situats en un procés les arrels del qual cal situar abans, en el període d’entreguerres (1920-1939) i en les relacions bilaterals entre França i Espanya.

II.1 Primer factor clau: Emile Pelletier, clau de volta en el disseny i execució de l’operació.

Procedir a una relectura d’aquest episodi passa per replantejar, en primer lloc, la importància d’Emile Pelletier en l’Operació Bolero i amb això, identificar els interessos personals i conjunturals que ell mateix hauria vehiculat a través d’aquesta. 

El setembre de 1940, Emile Pelletier assumeix per primera vegada el càrrec de prefecte en el departament de la Somme. La seva figura s’ha vist afavorida tot i la reorganització administrativa executada pel nou Estat de Vichy. La posició del nou prefecte sembla alinear-se amb els objectius del mariscal, a qui admira i considera una garantia per al manteniment de la sobirania francesa davant l’ocupació alemanya. Xenofòbia, racisme, conservadorisme semblen ser els valors que Pelletier comparteix amb Vichy i la seua révolution nationale. Pioner en la introducció d’un estil de govern prefectoral autoritari i paternalista, va ser implacable contra els susdits enemics de la pàtria, entre ells especialment, els comunistes. 

Els límits del procés de depuració que va seguir la Segona Guerra Mundial a França (1944-1946), van permetre a certs vichistes conservar o fins i tot recuperar els seus llocs en l’administració. Emile Pelletier en va ser un. La seva exclusió de la prefectura després de l’ocupació de la França lliure el 1942 i la marginació de Pétain en el govern, la seva anecdòtica col·laboració clandestina en els cahiers de la résistance com Réné Mercier, o la seva suposada funció d’agent d’enllaç, li van valdre de salconduit per a mantenir-se en el poder, malgrat el seu sabut vincle amb el règim col·laboracionista.

El 1947, a la seva arribada a la Haute Garonne (HG) com a prefecte, Pelletier  importa el mateix estil de govern personalista i recelós de les afinitats revolucionàries, ja implementat entre 1939 i 1945. Un fil conductor, l’anticomunisme, que s’hauria mantingut invicte en una part de la classe política francesa. 

El poder derivat del càrrec no sols com a prefecte sinó com a IGAME [2] de la V regió militar, confereixen a Pelletier el rol de principal artífex de l’Operació. La seva empremta personal en el disseny, procediment i resultat, ens porten com a mínim, a invertir el pes de les variables dels estudis anteriors, com a màxim, a presumir motivacions en l’operació que van més enllà de la lògica de la guerra freda. 

Així doncs, si en el ressorgiment de la imatge pejorativa dels espanyols antifeixistes van ser clau diferents factors convergents, en quina mesura la devoció cap al mariscal Pétain i la comunió de valors entre tots dos pot ser una peça clau per comprendre la predisposició i afany constant de reprendre les relacions amb l’Espanya franquista, a partir de 1947? Va ser l’anticomunisme franquista un engranatge perfecte per a la constitució d’un front comú, en aquest context de política de blocs?

La consolidació del front governamental hispano-francès s’implementa a partir de la represa de la conferència transpirinenca el 1947 prèvia a la reobertura de la frontera, la col·laboració policial i d’intel·ligència francoespanyola, o el ressorgiment estratègic del discurs del terror vermell personificat en els espanyols exiliats.

Això s’albira a través de l’evolució de la percepció dels espanyols i del conseqüent tractament polític, policial i administratiu destinat, entre 1946 i 1951. Canvi de percepció que és visible a través de l’anàlisi comparada dels diferents informes del servei d’informació sobre els comunistes i anarquistes espanyols a França, encarregats per la direcció general de seguretat nacional (DGRN), entre 1945 i 1950. Canvi que va ser dràstic entre 1947 i 1950. Aquests informes s’acompanyen d’altres creats pels prefectes dels departaments fronterers que associen la migració espanyola, especialment la clandestina, molt important des del 1946. En un context de crisi econòmica de postguerra mundial, la migració espanyola és associada a pobresa, lassitud i criminalitat, de forma estereotipada. Això es tradueix en estratègies de control, vigilància, deportacions forçades i restriccions geogràfiques de residència i mobilitat entre departaments, especialment al Sud, amb el conseqüent greuge que això els comportava. 

La xenofòbia sembla tenir aquí un espai reservat per a la hispanofòbia. Variables que interactuen amb la ideologia política i grau de militància en la conversió artificial de la població espanyola com a col·lectiu amenaçador “potencialment indesitjable”. Pelletier va dedicar molts esforços a agreujar i difondre aquesta imatge per convèncer als prefectes dels departaments del Sud, on més concentració d’espanyols hi havia entre 1947 i 1950, de la necessitat de dur a terme mesures explícites i contundents per a reduir el contingent d’espanyols. Va ser ell la peça que va actuar com a interlocutor per transmetre aquests missatges al ministeri de l’interior i convèncer-lo de la necessitat de dur a terme una estratègia de neteja a favor de la seguretat nacional. 

De la correspondència i dels informes intercanviats entre Pelletier i el Ministre Pagès, es palesa que la inspiració i fonamentació de les estratègies va seguir una direcció ascendent, des del sud fins a la capital, des de rangs inferiors fins al màxim rang, des de la prefectura de la HG, passant per la conferència de prefectes de la V regió militar, fins al Ministeri de l’Interior. Convençut, Pagès va autoritzar l’inici de l’operació, limitant-se a aportar certes suggestions al procediment, com ara, la recomanació de no reubicar als detinguts en un camp d’internament en la Guyana Francesa o a Còrsega, arran del recent record escandalós dels camps nazis.

El febrer de 1950, uns mesos abans de l’inici de l’operació, un informe emès per l’IGAME, assenyala la trobada dels dipòsits d’armes i material radiofònic a Barbazan i Carbonne i l’assassinat de Redención Querol com a proves que justifiquen que els comunistes espanyols són enemics de la pàtria en el seu territori. Insisteix doncs en la necessitat de neutralitzar-los i expulsar-los per a garantir la seguretat nacional. 

Això contrasta absolutament amb la realitat de la situació política del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a França, on “era clar que havia abandonat, almenys oficialment, el seu vessant militar.” [3] Contrast que reforça encara més si fos possible l’artificialitat i falsedat del procés i que va ser possible per “una inflació exagerada dels censos de militància” que “alertés les autoritats sobre el perill que representava una subversió interna dels espanyols.” 

Pel que fa al desenvolupament de l’operació, la brutalitat i falta de transparència amb les quals es va gestar i dur a terme, evidencien l’existència d’un savoir faire i d’unes idees que el sustenten, que la premsa francesa de centre-esquerra i l’espanyola en l’exili, no van dubtar a qualificar i classificar:

Font: 2444W, ADHG. Prensa de Pirineos orientales, publicat el 9/09/1950.

Font: 2444W, ADHG. Premsa.14/09/1950.

Insistim que l’anticomunisme no va ser una característica pròpia de la política de blocs durant la guerra freda (1947-1991), sinó que ja formava part del programa ideològic del feixisme, fins i tot és anterior a ell. Pelletier, com a fidel hereu dels principis petainistas, va saber llegir l’escenari polític per a implementar una estratègia òptima coherent amb els seus principis. Aquesta estratègia passava pel restabliment de les relacions amb l’Espanya franquista. És important recordar l’existència d’un vincle entre Franco i Pétain de tipus ideològic, militar i d’amistat, des de la seva trobada a Àfrica, el 1927. Sent ell prefecte i IGAME de la regió amb major població espanyola exiliada, no podia permetre la lliure circulació i refugi en el seu territori dels qui l’aliat règim franquista titllava com a enemics de la pàtria i antiespanyols, i deixar-los executar lliurement el seu contuberni judeo-masònic. Per a un patriota, anticomunista, conservador i reconeixedor de la labor de Pétain com ell, era inadmissible.

Per al prefecte, el subjecte-objecte prioritari de l’operació eren particularment els espanyols i no els estrangers comunistes en general, qui podrien passar a considerar-se efectes col·laterals d’una estratègia política coincident. Això recolza la nostra insistència en revisar la valoració atribuïda a totes les variables que formen part d’aquest episodi, per a procedir almenys a un reajustament i reequilibri analític que s’ajusti amb major precisió a la realitat històrica i els seus factors característics.

El context internacional existent a partir de 1947 hauria estat la finestra d’oportunitat perfecta per a legitimar-la i dur-la a terme. Pressuposem un ús pretextual de la política de blocs per a dur a terme una estratègia política personal utilitzada en benefici propi, que li va valer una promoció administrativa i política espectacular. Entre 1958 i 1959, va ser designat ministre de l’interior ni més ni menys que amb el primer govern del seu admirat De Gaulle, conservador, anticomunista, patriarca simbòlic de França, entre 1958 i 1959.

II.2: El record revolucionari frontpopulista i la seua herència antifeixista a l’exili: fils conductors d’una estratègia política enfocada al desmantellament de la resistència antifranquista exterior.

Com hem esmentat anteriorment, la vigilància particular i constant de la població exiliada espanyola a França no es restringia únicament al col·lectiu comunista. Aquesta abastava tota la massa políticament activa, i molt especialment, als hereus del front-populisme. Comunistes, sí, però també anarquistes, van estar subjectes durant tot el seu exili, d’un constant control policial. La concessió dels permisos de residència provisionals de 3 anys i no de 10, com a la resta, o la limitació de la seua circulació o residència arreu del país, especialment, a partir del 1948, en són alguns exemples.

Hem subratllat l’existència d’un canvi en els informes policials sobre l’activitat i organitzacions espanyoles comunistes a l’exili, entre 1946 i 1950. Aquests informes també es supervisen les organitzacions anarquistes. A diferència dels comunistes, el control policial directe i especialment repressor sobre el col·lectiu anarquista va ser continu des del 1939, a través de la concentració dels dirigents al camp de Le Vernet, a l’Ariège, el de Djelfa, Hadjerat M’Guill o Meridge a Argèlia, o el de Bouarfa al Marroc [4]. 

Si més no, arran de l’operació Bolero, només les organitzacions comunistes i no les anarquistes o les del PSU de Comorera, van ser prohibides i il·legalitzades [5]. Això va desencadenar una estratègia de supervivència in extremis que es va traduir en reforçar la distància amb els comunistes (CNT) o en un recolzament explícit a l’operació per tal de no veure’s també arrossegats (PSOE). [6]

Segons Frean Hernández (2017) , “centrant-nos en l’exili, els anarquistes eren el grup més nombrós dels refugiats espanyols a França”. Segons els registres, en 1946 en HG existien al voltant de 98.000 simpatitzants d’organitzacions polítiques espanyoles, dels quals 41.000 anarquistes i 22.200 comunistes. Aquesta idea reforça, d’una banda, l’artificialitat amb la qual es va construir la imatge pejorativa i hiperbòlica dels espanyols comunistes com a amenaça directa a la seguretat nacional francesa. També, la idea fictícia sobre el seu predomini entre la colònia espanyola, ja que no eren la primera força política ni de bon tros. Així, aquesta imperiosa necessitat de reduir la militància comunista tenia també, doncs, peus de fang.

Les autoritats policials tenien un registre nacional de les persones que, dins de l’anarquisme, estaven activament implicades en accions d’oposició exterior i interior. Especialment assídues entre final de 1940 i principis de 1951, consistien en furts, robatoris de joieries, robatoris de cotxes i armament, així com assalts de bancs a mà armada, per a recavar diners per finançar les necessitats de la guerrilla interior. 

Tanmateix, entre el 1951 i el 1954, de forma paral·lela a l’operació Bolero-Paprika, l’assumpte del carrer Duguesclin va ser, sens dubte, l’acció que va adquirir major notorietat a França. Aquesta va consistir en l’atracament d’un furgó postal que transportava diners a una oficina de correus a Lió, el 18/01/1951.

L’operació policial desencadenada per a la identificació i arrest de les 5 persones vinculades en l’assalt i assassinat per foc creuat d’un dels gendarmes, Guy Arnaud, i d’un jove transeünt, Louis Morin, demostra que va poder utilitzar-se com a pretext per a oficiar un atac intimidatori i exemplar contra l’oposició antifranquista en l’exterior, aquesta vegada, en el seu vessant anarquista. 

Encara que van ser diferents les nacionalitats de les persones que van participar en aquest assalt i en la resta d’accions directes considerades actes terroristes amb independència del seu impacte i magnitud, la persecució, detenció i arrest es va centrar en els espanyols exiliats. Més de 400 persones, especialment homes, però també dones, van ser detingudes i interrogades especialment, en la regió més distant dels departaments fronterers amb major presència d’espanyols [7]. Regió però feu de la CNT i de les seues associacions pròximes, ubicades fins i tot a Villeurbanne, històric enclavament de migració espanyola. “La policia de Lió deté i posa sota sospita a tots els que administraven fons (…) destinats a ajudar als presoners a Espanya i accions de solidaritat.” [8]

Arran d’aquesta operació, la CNT va ser gairebé il·legalitzada a França, José Peirats i uns quaranta alts dirigents anarquistes del moviment llibertari espanyol (MLE) van ser detinguts i interrogats i condemnats també a Tolosa. Aquestes detencions van ser en molts casos injustificades i molt qüestionables, en comportar l’arrest de familiars dels sospitosos quan no eren interceptats en els seus domicilis. Aquest és el cas de Manuel Osaba i Inés Seguí, cunyat i parella dels principals executors de l’operació, els tres germans Bailo-Mata, juntament amb els companys Félix i Ginés, el “Pelao”. La magnitud d’aquesta operació va imposar un clima de pànic entre la població anarquista espanyola refugiada. Especialment, entre els dirigents de primer i segon rang, entre els partidaris de la diplomàcia (CNT), i els defensors de l’acció directa (CNT-MLE), la qual cosa va derivar en purgues i delacions internes. Delacions que situen a Esgleas i Montseny com a motors d’aquesta depuració.

L’ús de la tortura havia estat una constant per la policia francesa envers la massa polititzada espanyola. En aquest cas, es manifesta la manera en què l’estatut Nansen no va ser ni observat ni respectat per les autoritats. Manuel va ser torturat greument durant dos dies sense que la seua dona ni la seua filla saberen el seu parador ni el dels seus cunyats, germans de la seua dona. En el cas d’Inés, parella de Francisco Bailo Mata, va ser detinguda, despullada i grapejada durant la seua detenció. A la seua eixida de comissaria, va ser portada al domicili dels Osaba-Bailo, on li esperava la seua cunyada Felisa i Elsa, la seua filla de 6 anys, que va presenciar l’escena.

El punt àlgid de l’exercici d’aquesta violència policial i judicial injustificada se situa en el moment en què José Bailo Mata, exiliat de la guerra civil, guerriller de les FFI, reconegut resistent i pensionat pel ministeri de guerra, és trobat mort el 1/02/51 en una cabanya pròxima a Vénissieux, al sud de Lió, en ple desenvolupament de la investigació policial. Encara que la policia va sostindre que es va tractar d’un suïcidi per tret de bala al cap arran de la detenció del seu germà Francisco, el 5/1/51, altres fonts van assegurar que va morir d’un tret a l’esquena. La família mai va poder reconèixer el cadàver ni va tindre accés a la nota que suposadament va deixar el sospitós, autoinculpant-se de l’assalt. José va ser enterrat en una fossa comuna amb caràcter d’urgència. 

Aquesta operació va tindre a la família Bailo-Mata com a caps de turc, condemnant a Francisco Bailo, després de ser brutalment interrogat per la policia, a 20 anys de presó incomunicada, dels quals va complir fins a l’últim dia. La seua condemna la va complir en una cel·la de càstig i incomunicada, rebent les visites en una sala fosca i sense contacte físic. Segons el testimoni de la seua neboda Elsa, “el meu oncle deia que això va ser pitjor que Mauthausen”, d’on va sobreviure. La seua vida va quedar totalment truncada, perdent a la seua parella, la salut mental i física, una vegada en llibertat. La família Bailo-Osaba-Seguí, defenestrats i condemnats a l’ostracisme polític, va haver d’abandonar el seu exili i tornar a Cantàbria, malgrat el risc de mort que corrien, ja que Lió, la seua casa, s’havia convertit en un lloc de risc vital major.

III. Conclusions

Aquest episodi redunda doncs en la idea de la necessitat d’abastar la comprensió de l’operació Bolero en el seu context, no com a estratègia glocal de la guerra freda, sinó com una peça d’una estratègia regional que abasta a l’antifranquisme en l’exterior en el seu conjunt. Hem comprovat com la branca comunista, juntament amb totes les seues organitzacions i associacions vinculades, no va ser l’única afectada. L’anarquista, o més aviat, l’acció anarquista exterior en la seua connexió amb l’interior, va ser igualment aprehesa i reprimida, provocant fins i tot a la seua escissió involuntària sobre la base d’una estratègia interna de salve’s qui puga.

  
Es reforça l’existència d’una animadversió xenòfoba prèvia contra els espanyols refugiats en general i contra els comunistes i anarquistes en particular, hereus del front-populisme, com a brou de cultiu que va facilitar la brutalitat d’unes operacions de tal envergadura. Repulsa i odi que hem de situar en la conjuntura anteriorment citada i que al·ludeix a l’estratègia francoespanyola de desarticulació de l’oposició antifranquista de l’exterior. Un joc de suma zero aprofitat per un estratega polític, Emile Pelletier, que va veure en aquest context una finestra d’oportunitat per a la seua carrera professional.

Notes

[1] Es refereixen als grups armats de la resistència anti-nazi a Franca. FFI: Forces franceses de l’Interior, FTP-MOI: Franc-tiradors partisans- mà d’obra immigrant. 

[2] Inspector general de l’administració en missió especial.

[3] Informe obre el PCE, gener 1949. AN 19960325/1.

[4] Arxiu de la democràcia. Universitat d’Alacant. Consultat online el 3/02/26 en l’enllaç https://archivodemocracia.ua.es/es/exilio-republicano-africa/ 

[5] Guixé, J. 2002. Europa contra Franco. 153.

[6] Nota d’informació RN 20/09/50. ADHG 5681W5

[7] ADHG 5608W.

[8] Ruiz, Joel. Diario de guerra. 2024, 215. 

Fonts

Arxius departamentals de Haute Garonne

Arxius departamentals des Pyrénnées orientales

Arxius nacionals de França

Arxius de La Contemporaine

Arxiu de la OIR

Bibliografia

ARBAIZA, Mercedes. “Emociones, política y subjetividad” en Ortega, Teresa, Ana Aguado y Elena Hernández, Mujeres. Estudios sobre la historia de las mujeres y del género, 2019. Madrid, Cátedra

BELLAMY, David. “Le regard d’un prefet de la Somme occupée : Emile Pelletier (1940-1942)”, en Carpi, Olivia y Phillippe Nivet (dir), la Picardie occupée, 2005. Amiens. P. 142.

BUTON, Phillipe et al. La guerre froide vue d’en bas. Paris : CNRS, 2014.

DENOYER, Aurélie, L’exil comme patrie. Les réfugiés espagnols en RDA. Rennes: Presses universitaire de Rennes, 2016

DREYFUS- ARMAND, Genevieve. L’exil des républicains espagnols en France. Paris : Albin Michel, 1984

Fontana, Josep. Por el bien del imperio, Barcelona, Pasado y presente. 2011.

FREAN-HERNÁNDEZ, Oscar. “Activismo femenino anarquista transnacional”, Revista Pasado y Memoria, 30, 2025.

—. 2017. Dossier « Anarchistes espagnols en France: de la Guerre Civile à la fin du franquisme ». Cahiers de civilisation espagnole, 34. Consultado en línea en mayo 2025 en  https://doi.org/10.4000/ccec.6702 .

FORT, José, 1950. Opération “Boléro-Paprika”. La traque aux antifascistes est ouverte. Villejuif : Helvétius. 1984

GUIXÉ, Jordi. L’Europa front a Franco. L’esquerra antifranquista i la caça de bruixes. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2002.

—.. La república perseguida. La República perseguida: Exilio y represión en la Francia de Franco, (1937-1951). Valencia: publicaciones de la Universidad de Valencia, 2012

MARTINEZ VIDAL, Alvar (dir.), L’Hôpital Varsovie. Exil, médecine et résistance (1944-1950), Portet-sur-Garonne : Loubatières, 2010

MECHTILD Y GILMER, Camp de femmes. Paris: Autrement, 2000.

PELLETIER, Emile. Mémoires. La traversée d’une époque. Autopublicado, 1974

PINOS, Daniel, Ni l’arbre ni la Pierre, Lyon: Atelier de création libertaire, 2001.