La vaga que va fer tremolar l’estat
Fa 37 anys, un dimecres 14 de desembre de 1988, el país es va aturar en la primera gran vaga general de l’etapa democràtica. Aquesta, més enllà de ser un gran èxit de mobilització i convocatòria, va ser la demostració pràctica que, quan la classe treballadora s’organitza i no accepta el marc imposat, pot obligar un govern (sigui quin sigui) a rectificar.
El detonant (i l’excusa que pretenien vendre com a “oportunitat per al jovent”) va ser el Plan de Empleo Juvenil (PEJ), aprovat pel govern socialista de Felipe González. Aquest pla oferia contractes d’inserció per a joves de 16 a 25 anys, amb sous per sota del salari mínim habitual, durada de 6 a 18 mesos i exoneracions a la Seguretat Social per a les empreses. En la pràctica, es tractava d’un atac a la dignitat del treball, d’una porta oberta a la precarietat i a l’explotació, d’un intent de fragmentar la classe treballadora, especialment la més jove, per fer-la més manejable. Era, en conclusió, un laboratori del qual després esdevindria la normalitat del mercat laboral espanyol i un avís que molts ja havien llegit: el govern apostava per “modernitzar” el país a costa dels drets de la majoria treballadora.
La resposta va ser immediata. La vaga va aturar pràcticament la totalitat de les fàbriques, el transport, els serveis, l’administració i fins i tot mitjans de comunicació com RTVE. Tot i això, és important remarcar que el 14-D no va néixer del no-res, ja que va ser la culminació d’un seguit de lluites prèvies: les vagues del tardofranquisme, les mobilitzacions contra la reconversió industrial, les protestes estudiantils contra la Llei de Reforma Universitària (LRU), les vagues del sector públic i contra la reforma de les pensions… I també de l’aversió d’una joventut condemnada a patir contractes temporals, salaris més baixos i un atur cronificat. En aquest context, existia un conflicte juvenil inaudible i molt jovent conscient políticament es va implicar i mobilitzar-se massivament.
Així, aquell 14 de desembre va ser, en paraules dels qui el van viure, un “èxit majúscul”. I per raons objectives així ho va ser: segons les principals centrals sindicals, van secundar la vaga entre un 75 % i un 90 % de les treballadores de l’estat. El govern mai no va poder quantificar-ho de manera creïble.
El més important de la jornada de vaga va ser, però, que va demostrar que el discurs del “no es pot fer res” cau en el moment que existeix organització real. El govern va retirar el pla i va haver d’obrir un gir social, encara que parcial. Entre les mesures que es van assolir podem trobar l’ampliació de la cobertura per a persones desocupades, la creació de pensions no contributives, millores per a funcionariat, l’augment de les ajudes per a famílies amb rendes baixes… Sense la vaga, les concessions que van venir després directament no haurien existit.
A més, la vaga va marcar un abans i un després polític. El suport massiu que va rebre va evidenciar el divorci entre amplis sectors de la classe treballadora i el govern de l’aleshores dominant Partido Socialista Obrero Español. Això va suposar una sacsejada a l’establishment: ja no es podia donar per fet que l’alternativa a la dreta es trobava en un PSOE que defensava la classe treballadora, sinó que aquest podia arribar a adoptar mesures antipopulars (properes a les polítiques neoliberals contemporànies de Thatcher o Reagan) i que, davant d’aquesta situació, la classe treballadora i les organitzacions sindicals estaven disposades a plantar cara.
No obstant això, aquell èxit no va cristal·litzar en un cicle sostingut de lluites i mobilitzacions. La mobilització va quedar com un fet puntual i simbòlic i va passar a formar part de la memòria col·lectiva sindical. A partir de 1988, els sindicats majoritaris van optar per prioritzar l’estratègia de la negociació per sobre el conflicte (i amb ella l’aposta per la concertació i la pau social com a objectius a mantenir), confiant que el mateix govern que havia intentat precaritzar massivament la joventut seria, alhora, el garant del “diàleg social”. Això va permetre a la patronal (i als successius governs, tant socialistes com del PP) a sobreposar-se, aprendre del cop i preparar futurs atacs amb més refinament.
El que el 14-D encara ens diu avui
Com a comunistes, quan revisem la història del moviment obrer i sindical i, especialment, jornades de lluita i vagues com el 14 de desembre, no ho hem de fer per nostàlgia, sinó perquè davant d’un context en què les condicions materials de la classe treballadora no han millorat, necessitem extreure lliçons dels èxits i errors del nostre passat.
1. La unitat de classe és decisiva. La vaga va funcionar perquè hi va haver unitat entre els principals sindicats (CCOO i UGT). Avui, amb l’atomització laboral, la precarietat o l’atomització del treball, la necessitat d’unitat de la classe treballadora (també amb els sindicats de classe que no són majoritaris, però que tenen representació a sectors determinats) és més urgent que mai.
2. La mobilització és imprescindible, però s’ha de sostenir. El 14-D va ser una mostra de la força del sindicalisme del moment, però va quedar allà. Sense una estratègia de continuïtat (sense organització de classe i voluntat per estendre la consciència de classe entre els sectors més desclassats) és fàcil que l’impuls sobtat i la indignació momentània es difuminin. El 14-D va ser possible perquè hi havia estructura sindical arrelada als centres de treball. Avui, amb la temporalitat i la fragmentació laboral, aquesta és la qüestió central: sense presència real als centres de treball, no hi ha possibilitat de situar la correlació de forces a favor nostre. No és suficient amb la indignació, cal organització.
3. No confiar en les promeses de “modernització” o “adaptació al mercat”. El Pla d’Ocupació Juvenil es va presentar com una solució per al jovent, tot i que fos realment una trampa que amagava precarietat, jornades temporals i salaris baixos. Avui, quan es parla de flexibilitat, privatitzacions o ajustos com a sortides a les crisis econòmiques, cal recordar que el 14 de desembre es va iniciar per l’intent del govern de disfressar l’explotació d’oportunitats.
4. La joventut no és una capa social a part: és part central de la classe obrera. La implicació massiva de joves el 14-D va ser clau. Si avui volem consolidar les organitzacions sindicals (no només per tenir relleu a futur) i organitzar a sectors de la classe treballadora que històricament han estat menys organitzats a causa de la precarietat, cal que la joventut treballadora protagonitzi la lluita. No des d’una concepció de veure el jovent com el “futur” del país, sinó com el present. Aquesta lliçó s’ha d’aplicar també a les aturades, les persones dependents i les migrants.
Si un dia com avui escrivim aquestes línies des d’una perspectiva comunista i una visió de classe, és perquè dates com el 14 de desembre de 1988 han de ser molt més que efemèrides o records nostàlgics ii han d’esdevenir lliçons per la nostra acció col·lectiva. Quan la classe treballadora s’organitza, té capacitat de fer tremolar l’Estat. Aquesta força, però, només es concreta si hi ha consciència, organització, perspectiva estratègica i una base ideològica determinada. És per això que avui, davant la precarietat juvenil, l’explotació laboral o la crisi d’habitatge, hem de ser capaços de reconstruir la unitat de la classe treballadora, sumar sectors diversos i articular una estratègia transformadora i a l’ofensiva. Reivindiquem el 14-D com a punt de partida perquè només una classe treballadora conscient i organitzada pot desafiar les estructures del capital i construir un futur socialista, sense opressions ni explotació.
