La tesi sobre la “guerra civil” segons la qual la violència a la rereguarda republicana i la posterior repressió franquista van ser equivalents, és una visió esbiaixada. Contra aquest relat massa simplista, historiadors com Jaume Barrull han aportat proves de com la República va prendre mesures per contenir els fenòmens de violència «incontrolada». Barrull ha explicat com a la província de Lleida es va crear un Tribunal Popular. Aquest organisme va coexistir amb el que llavors s’entenia com una “justícia popular” o revolucionària. A més, a aquesta entrevista abordem qui eren els militants antifeixistes a Lleida, com es van desenvolupar les seves organitzacions amb l’esclat de la guerra i quines van ser les seves relacions entorn de la defensa de la revolució i de l’ordre públic republicà.
ALEX ANFRUNS: Comencem amb la situació d’abans que esclatés guerra. Vostè va estudiar precisament la importància i l’evolució del Bloc Obrer Camperol (BOC) al camp de les comarques de Lleida. Què pot explicar-nos sobre aquesta organització i la seva importància als anys 1930?
JAUME BARRULL: Durant els anys de la República a Lleida hi havia el Bloc Obrer Camperol, que controlava una sèrie de sindicats com la Unió Provincial Agrària; aquesta era relativament influent a alguns pobles del Segrià, de l’Urgell i de la Noguera. Però mai va tenir la importància o la força que ells mateixos s’atribuïen i que a vegades alguns historiadors els hi van atribuir.
Dir que el Bloc Obrer Camperol era molt fort a Lleida o que era la força hegemònica és una exageració. És cert que de les forces obreres que hi havia a Lleida, la que tenia més activitat i projecció era el Bloc Obrer Camperol. I també és cert que al camp, la Unió Provincial Agrària tenia més presència que la CNT i que la Federació de la Terra -que no en tenia pràcticament gens fins passat els «fets d’octubre»…
Però en el tema sindical hi havia 3 blocs: la UGT (que aleshores no la controlava ningú a Lleida, perquè la federació catalana del PSOE era molt minoritària i la Unió Socialista també ho era), la CNT i els sindicats que controlaven el Bloc Obrer Camperol. Més o menys cadascun tenien al voltant dels 500 militants.
I d’on venien els militants d’aquelles organitzacions?
El Bloc Obrer Camperol no tenia massa militants, i com a força electoral no va aconseguir treure mai cap regidor ni diputat a Lleida, contràriament al que succeïa en alguns pobles. Era un partit jove, bastant dinàmic i amb molta projecció cultural. Influenciava un ateneu popular i un grup de mestres vinculats a «Batec», un grup de renovació pedagògica i entre els fundadors de la FETE. Llavors, podem dir que el Bloc Obrer Camperol tenia més projecció cívica i cultural que la gent de la CNT i la UGT, que es dedicaven a la seva activitat sindical.
UGT tenia militants sobretot al sector ferroviari, que era el nucli obrer més important de la ciutat. Ara, aquesta influència no era per motius locals, molts ferroviaris havien vingut de fora, sinó perquè el sindicat socialista era molt important al sector espanyol dels ferrocarrils. També era important al sector de banca i oficines. Fora d’aquests dos sectors no tenia cap influència. La CNT tenia molta presència sobretot en el sector de la construcció de la ciutat de Lleida.
El Bloc Obrer Camperol tenia influència a tots els altres sectors, i després la va traslladar al POUM. Quan va esclatar la guerra i es va produir la revolució, com totes les altres organitzacions, el POUM va multiplicar els seus efectius. Potser ho va fer més de pressa i amb més eficàcia que els altres, perquè a alguns pobles gràcies a la Unió Provincial Agrària i a certs militants del POUM feia que fos un partit conegut i amb presència. Tot i que després també la van perdre bastant de pressa. Més tard la premsa de la UGT i el PSUC (UHP) va llençar una campanya brutal i descarada contra el POUM, acusant-los de feixistes. Tothom sabia que allò era una infàmia, perquè els seus militants havien tingut una gran activitat obrera durant la República.
Sovint es planteja que davant l’intent de cop d’estat franquista del 17 de juliol del 1936, va produir-se una violència revolucionària que acabaria deslegitimant la República. Però a Lleida també va existir el Tribunal Popular. Aquest organisme va funcionar enmig d’un context dominat per la «justícia popular». Què va conduir a la seva creació i qui era darrere el Tribunal Popular?
Primer cal que distingim entre dos «Tribunals Populars». Cronològicament, va haver-hi una iniciativa local, un primer Tribunal Popular, l’agost del mateix 1936. Potser n’hi va haver a altres llocs, però el de Lleida era bastant singular i va ser creat pel nou poder revolucionari. Hi ha indicis que assenyalen la influència del POUM en la seva creació, de fet els fiscals eren d’aquest partit, mentre que algun sector de la CNT es va mostrar més aviat reticent.
Què hi destacaria del seu funcionament?
Aquell Tribunal Popular era bastant informal. Del seu funcionament, el més formal va ser la Fiscalia. Es conserven uns apunts sobre moltes de les persones -no totes- que van ser processades pel Tribunal Popular. Contràriament a allò que sempre s’havia dit sobre els «incontrolats» o espontanis sense ordre ni concert, la Fiscalia portava un control. Durant els judicis la fiscalia tenia també una actuació més formal, no eren sempre els mateixos, a diferència del tribunal que només ho era el seu president, un ferroviari de la CNT nomenat «El Manco».
Quines conseqüències van tenir per al Tribunal Popular de Lleida les decisions preses pel govern de la Generalitat?
El funcionament del Primer Tribunal va durar fins a finals de setembre. Aleshores, Andreu Nin, conseller de Justícia, va elaborar un estatut del Tribunal Popular i gràcies a això es va formalitzar. El president del Tribunal Popular ja no era un sindicalista, sinó un jurista. Els seus membres eren tres per cada organització sindical o política. Per a anomenar-los, cada partit o sindicat havia d’anomenar una llista de persones i amb ells es feia un sorteig -tot i que hi ha indicis que em fan pensar que era manipulat. Tot i això, a partir de llavors van ser sempre els mateixos. Ja no hi canviaven espontàniament.
Per tant, així com al primer Tribunal Popular no hi havien advocats i l’acusat es defensava tot sol, sense la possibilitat de portar testimonis a favor seu, al segon Tribunal Popular ja va haver-hi advocats. Eren sempre els mateixos, perquè en substància els advocats eren de dretes i estaven desapareguts, amagats o no volien fer vida pública. Hi havia una oficina d’advocats, encapçalada per Antoni Bergós, un catalanista que havia estat d’Acció Catalana i després va ser d’ERC. Ell i dos o tres més van crear una oficina i eren qui s’ocupaven de la defensa davant d’aquell Tribunal Popular.
Va haver-hi diferències importants entre els dos Tribunals Populars?
I tant. Les penes de mort del primer Tribunal Popular no les confirmava ningú. Condemnaven a mort i al cap d’unes hores executaven al condemnat sense més tràmit. El segon Tribunal Popular va dictar moltes menys sentències de mort que les havia de confirmar el govern de la Generalitat, que a vegades ho feia, i d’altres vegades no. Això va durar fins després del maig del 1937… Llavors va ser quan el Tribunal Popular pràcticament va desaparèixer, almenys tal com havia funcionat fins aleshores. Va començar a existir un Tribunal Popular que només s’ocupava de casos d’espionatge, etc. I totes les altres causes van passar a la Justícia Ordinària -que podem anomenar així, tot i que ben bé no ho era…
El 17 de desembre del 1936, Tarradelles va formar un nou govern, del qual serà exclòs el POUM. L’arribada de Rafael Vidiella (PSUC) com a conseller de Justícia, en substitució d’Andreu Nin, tindria conseqüències per al Tribunal Popular de Lleida. Com van reaccionar els militants antifeixistes de Lleida i comarques davant d’aquell canvi?
Quan van sortir del govern van reaccionar molt malament. De seguida va haver-hi enfrontaments del POUM amb el nou Conseller de Justícia Vidiella. El fiscal, Francesc Pelegrí, va dimitir, i Vidiella va anomenar d’altres fiscals que no eren del POUM. A poc a poc, la correlació de forces va anar canviant i quan va haver de jutjar els fets de Cervià a les Garrigues, per exemple, a on els acusats eren de la UGT, perquè els va absoldre. Llavors els de la CNT van protestar. Però ja s’havia quedat en minoria. Després dels «fets de Maig», això ja es va fer obvi. El POUM el van il·legalitzar i la CNT va anar cedint terreny com a tot arreu. No tenia la força que tenia a Barcelona o a altres llocs de Catalunya…
El 16 de febrer del 1937 tingué lloc la destitució de Rodés (POUM) com a delegat de l’Ordre Públic i Viadiu (ERC) va prendre possessió del càrrec. Quin era el funcionament d’aquell organisme?
El juliol de 1936 Rodés, del POUM, es fa càrrec de la governamental delegació d’Ordre Públic. Aleshores, però, ha de conviure amb el protagonisme del Comitè de Vigilància, liderat per Francesc Tomàs, de la CNT, i les patrulles de control. És molt possible que les detencions que practicaven els guàrdies d’assalt que depenien d’Ordre Públic fossin més formals. Encara que s’haguessin sumat a la Revolució, aquestes no deixaven de ser un cos policial ordinari, mentre que les Patrulles de Control mantenien una certa relació tant amb el Tribunal Popular com amb el Comitè de Salut Pública.
Precisament, com era la relació amb les Patrulles de Control?
De fet, el marge d’actuació de les Patrulles de Control era bastant ampli. Podien detenir a la gent i posar-la a disposició del Tribunal, però, sobretot les primeres setmanes, no sempre va ser així i es van produir assassinats més o menys espontanis per part de les patrulles, sovint també molt informals, sobretot als pobles.
Pot citar alguna conseqüència dels «Fets de maig del 1937» a les comarques de Lleida?
Els mesos anteriors al maig ja eren relativament conflictius, amb continus enfrontaments entre el POUM, la CNT -que encara mantenien gent armada- i els seus contrincants del PSUC o els guàrdies d’assalt, el resultat dels quals va ser un militant de la CNT mort. La nit del 30 d’abril, uns homes que sortien de Jovent Republicana (ERC) van ser tirotejats; hi va haver tres morts. Un guàrdia d’assalt, un xicot i un milicià que formava part del grup agressor. També van ser assassinats dos militant, un de la CNT i un altre del POUM, que feien guàrdia en una gasolinera. Durant una manifestació de la UGT i el PSUC per la creació de l’Exèrcit Popular també es van produir tirotejos.
Lleida era molt a prop del front, i hi havia amenaces de traslladar tropes del front cap a Lleida. Abans dels fets, va haver-hi alguns enfrontaments entre la CNT i aviadors del PCE d’una base petita que hi havia molt a prop de Lleida. Després dels fets de maig -que a Lleida no s’hi van reflectir de manera important-, un consell de guerra va condemnar a mort un militant del POUM que es deia Mena que va ser executat. Alguns poumistes de poble van ser detinguts i portats a la presó de Lleida.
Per aprofundir: Violència popular i justícia revolucionària. El Tribunal popular a Lleida (1936-1937), per Jaume Barrull, a Pagès Editors.
