Segons l’última enquesta del CEO, el fet que ERC recuperi la segona posició amb una estimació de 22‑23 escons posa en relleu una certa recuperació d’aquesta força política, que passa a liderar l’espectre sobiranista i independentista. La mala notícia és l’ascens d’Aliança Catalana, que es dispara fins als 19‑20 diputats. Aquesta tendència és especialment preocupant i assenyala una transformació significativa del mapa polític català, en què elements identitaris d’ideologia reaccionària guanyen terreny. L’escorament de Junts cap a les posicions de l’extrema dreta i el seu suport a les posicions de la patronal catalana (i espanyola) el fan caure de manera estrepitosa, posant de manifest l’enfocament erroni de la seva estratègia política.
Electoralment, es van conformant tres blocs: el de l’extrema dreta (VOX i Aliança Catalana), que suma una intenció de vot del 22,2%; un bloc neoliberal travessat de diverses contradiccions, amb elements més conservadors, alguns elements progressistes, i dividit per la qüestió nacional (Junts i PSC), que suma el 39,5%; i un tercer bloc de l’esquerra amb una important desorientació estratègica, fortes divisions i una importantíssima desmobilització del seu electorat (ERC, CUP, Comuns), que obtenen el 26,2%. La coordinació estratègica i la unitat d’acció d’aquest bloc d’esquerres és imprescindible per poder disputar una idea de país a l’extrema dreta i a la sociovergència; no es tracta de guanyar unes eleccions, es tracta de construir la República Catalana.
El cas Pujol, que finalment arriba a judici després d’anys d’investigacions, simbolitza una de les ombres més profundes de la política catalana: la confusió deliberada entre poder públic i interessos privats. Jordi Pujol, durant dècades elevat per l’establishment com a “pare de la pàtria”, ha acabat veient com el seu llegat s’esfondrava sota el pes de la confessió d’haver mantingut diners ocults a l’estranger i de les sospites de què la seva família articulava una autèntica xarxa d’enriquiment aprofitant la influència institucional. La imatge de tot un clan que actuava com una estructura il·legal, cobrant comissions i gestionant negocis a l’ombra del govern, revela fins a quin punt es va permetre que la impunitat s’arrelés en les altes esferes del país. Les clavegueres de l’estat i les seves maniobres no han de tapar que Pujol va encapçalar aquesta trama corrupta, que involucrava plenament al seu partit.
Denunciem de manera contundent el judici contra el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, que qualifiquem d’un nou episodi de lawfare i d’operació de guerra bruta judicial orientada a apartar-lo del càrrec per protegir els interessos de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso. El procés s’ha convertit en un show mediàtic que desvia l’atenció de les presumptes trames de corrupció que afecten la família Ayuso i el seu entorn empresarial. Es busca desacreditar el fiscal general per evitar que prosperin investigacions sensibles i el fons del conflicte posa de manifest una degradació institucional que amenaça novament la qualitat democràtica de l’Estat.
La COP30 (Cimera sobre el Clima) ha evidenciat la distància entre les declaracions i l’acció i deixa un sabor insuficient. Tot i els avenços en finançament i en l’agenda d’acció paral·lela, la manca de compromisos vinculants sobre combustibles fòssils posa en risc l’objectiu de limitar l’escalfament a 1,5 °C. Pel nostre context geogràfic aquesta inacció global és especialment preocupant, ja que vivim transformacions irreversibles que amenacen ecosistemes, economies i comunitats. Les cimeres del clima són l’únic espai on 194 països del món intenten assolir acords per afrontar la crisi climàtica, però sense mesures urgents i coordinades —tant globals com locals—, estem abocats al desastre com a civilització.
