El Dia Internacional dels Drets de la Infància, el 20 de novembre, ens recorda fins a quin punt una societat és justa quan garanteix els drets dels qui no poden defensar-se sols. A Catalunya, com arreu del món, la realitat és contundent: l’accés als drets està profundament condicionat per la classe social, el gènere i l’origen, i es veu amenaçat per discursos polítics que, mentre diuen protegir la infància, la utilitzen per justificar polítiques antisocials, antimigratòries i contràries als drets humans.
Responsabilitat pública: els drets no poden dependre de la caritat
La Convenció sobre els Drets de l’Infant estableix que els estats són responsables de garantir els drets dels infants. Malgrat el paper imprescindible de les ONG, aquestes actuen sovint com a xarxa de rescat davant una despesa pública insuficient.
A Catalunya, el cost de criar un infant (819 €/mes segons dades de 2022) supera el que moltes llars poden assumir. L’eliminació de prestacions per fill a càrrec el 2011 i la manca de polítiques de conciliació han contribuït a un descens històric de la natalitat, situant el país entre els índexs de fecunditat més baixos d’Europa.
Aquest context impacta especialment en les dones, que continuen assumint la major part de les cures i pateixen penalitzacions laborals que els homes no solen experimentar. Sense corresponsabilitat real ni serveis de cura universals, la maternitat es converteix en un factor de precarització.
Pobresa infantil: una desigualtat marcada per classe, gènere i origen
Les dades són clares: la pobresa infantil a Catalunya és una desigualtat de classe que colpeja amb més força les famílies monomarentals i les famílies d’origen migrant, que sovint pateixen exclusió laboral, traves administratives i discriminació.
- 34,8% dels menors de 16 anys es troben en risc de pobresa o exclusió social (Arope 2024).
- 10,8% pateixen privació material severa.
- La taxa de pobresa és del 28,5% en llars amb infants, enfront del 18,8% en llars sense.
- Les famílies monoparentals, principalment dones, arriben al 44% de risc de pobresa.
- Les famílies d’origen migrant s’acosten al 50% de pobresa.
Això es tradueix en pobresa energètica (16,2%) i en retards en el pagament de subministraments (19,5%), especialment per l’encariment continuat de l’habitatge.
Aquestes dades desmenteixen els discursos que criminalitzen les famílies migrants o les acusen de “viure de prestacions”: són precisament elles les que sostenen sectors essencials del treball i les cures, tot i ser les que més obstacles pateixen per accedir a drets bàsics.
El sistema educatiu: un ascensor social aturat
El sistema educatiu ha deixat de funcionar com a mecanisme de compensació social:
- 14% d’abandonament escolar prematur (2023).
- Els joves de rendes baixes abandonen 10 vegades més que els de rendes altes.
- Els joves d’origen estranger abandonen més del triple que els de nacionalitat espanyola.
- La manca de gratuïtat i universalitat del cicle 0-3 perpetua la segregació des del principi.
Quan l’educació no té prou recursos, la desigualtat es perpetua de manera generacional.
Violències estructurals i discriminacions globals
Arreu del món, la violència contra la infància adopta formes extremes: treball infantil (160 milions segons OIT), explotació sexual, tràfic, reclutament armat i negació de drets bàsics.
Les nenes pateixen vulneracions específiques relacionades amb el gènere: mutilació genital femenina (més de 200 milions), matrimonis forçats i impediments d’accés a educació o salut. Cap d’aquestes violències pot ser relativitzada o utilitzada per discursos xenòfobs que busquen instrumentalitzar-les.
A Catalunya, els serveis de protecció reben milers de notificacions anuals per maltractament, abús o negligència, amb especial impacte en criatures que viuen en infrahabitatge o llars que no poden accedir a salut mental.
Discursos d’extrema dreta: una amenaça real per als drets de la infància
S’estenen discursos polítics que, mentre proclamen defensar “la família”, impulsen polítiques que:
- neguen drets a les famílies migrants,
- criminalitzen la pobresa,
- invisibilitzen famílies LGTBIQ+,
- ataquen l’educació afectiva i sexual que prevé violències,
- i difonen una idea falsa d’una infància homogènia.
Aquestes posicions no protegeixen els infants: protegeixen un projecte polític que exclou i erosiona drets fonamentals.
Agenda transformadora: posar la vida i la infància al centre
1. Renda i suport universal a la criança
- Complement universal amb accés automàtic.
- Exemples com Finlàndia o Canadà demostren reduccions dràstiques de la pobresa infantil.
2. Drets laborals i habitatge
- Salari mínim ajustat al cost real de la vida.
- Parc d’habitatge social massiu, com el model de Viena.
3. Cures i corresponsabilitat
- Universalització del 0-3 i extraescolars.
- Permisos iguals i intransferibles per a mares i pares, com als països nòrdics.
4. Regularització i drets migrants
- Regularització administrativa per garantir igualtat real d’oportunitats.
- Polítiques que reconeguin i respectin la diversitat familiar.
Una mirada per transformar el present i el futur
Garantir els drets de la infància és molt més que una obligació moral: és una tasca política que interpel·la directament les estructures que generen desigualtat. La pobresa infantil, la discriminació de les famílies migrants, la penalització de les dones i la mercantilització de les cures no són accidents: són expressions d’un sistema que posa el benefici per sobre de la vida.
El 20 de novembre ens recorda que la defensa dels infants només pot ser real si es combaten les causes materials de la desigualtat. Això implica una aposta decidida per uns serveis públics forts, per la redistribució de la riquesa i per polítiques de classe que protegeixin els qui sostenen el país amb el seu treball i les seves cures. No parlem d’assistencialisme, sinó d’emancipació.
La infància no necessita caritat: necessita justícia. I aquesta justícia només serà possible amb institucions que posin les necessitats col·lectives al centre i amb moviments socials organitzats que no acceptin retrocessos en drets conquerits. Davant l’extrema dreta que utilitza la por per dividir, la resposta ha de ser una: solidaritat, igualtat i defensa dels drets universals.
Construir un futur digne per a totes les criatures és una lluita profundament política. I és, alhora, un dels horitzons més radicals i transformadors del nostre temps: situar la vida, tota la vida, al centre, i fer-ho des de la força col·lectiva i la convicció que un altre model de societat no només és possible, sinó necessari.
