LA INTERSECCIONALITAT ESTÀ DE MODA
Tot i que em costa admetre-ho, n’hi ha una part de mi que s’ha enganxat a la moda de quedar-me embadalida, dit amunt, dit avall, veien «reels» per no haver de pensar en res més. I, gràcies a aquesta moda, vaig veure que una luxosa marca ha tret una jaqueta, com de xandall, per a mi un xic xarona. Si em permeteu, si ma mare veu aquesta peça de roba, l’aprofitaria per fer draps i ma àvia, per allò que va passar més penúria, enfilaria fil i agulla per acabar d’aprofitar-la. En tot cas, una moda només accessible a unes butxaques privilegiades.
I sense voler, el tema de la roba m’ha traslladat a les passarel·les. Aquell frenètic – i desconegut – món on, per la meva edat, la moda fou estar molt primes, anorèxia i bulímia per elles i la instauració del «fofi sano», per ells. En tot cas, una moda només accessible a uns cossos privilegiats.
Ains, la moda! Paraula que no li prestem gaire atenció, però que sempre hi és. Un concepte que, des del silenci, també impregna dins de les ideologies que regnaran en la societat. Si més no, fa uns anys el(s) feminisme(s) va tornar a estar de moda tot i que ara, tot apunta que comença a estar en desús perquè la moda és ser de (extrema) dreta.
No ens coneixem, però us he de confessar que no he sigut gaire de seguir cap moda. Pantalons estrets o amples segons el meu dia i no pas el que marquen els catàlegs. Feminista i no pas el que marquen les estadístiques.
Però, no ens enganyem, que els feminismes també han contribuït al món de la moda. Si fem un breu repàs històric veurem que n’hi ha paraules que han aconseguit una màxima esplendor: revolució sexual, píndola, gènere, igualtat, avortament, prostitució, abolo / prodrets, manada, trans, empoderament, maternitat, corresponsabilitat, mascloesfera, interseccionalitat… Mots que, després d’un llampec d’èxit han passat a formar part del nostre vocabulari, ja sigui per emfatitzar quelcom, ja sigui per criticar.
Si us plau, que ningú s’espanti i deixi de llegir! No faré una anàlisi de les expressions enumerades, no per falta de ganes sinó perquè no és la finalitat d’aquest article i també per una qüestió d’espai/ temps. Això sí, agafo l’últim: INTERSECCIONALITAT.
De fa un temps ençà, la interseccionalitat ressona a més no poder. És veritat que l’impuls, allà cap al 1989, va venir de la mà de Kimberlé Crenshaw, però no deixar de ser més cert que Rosa Parks va deixar clar que el color de la pell era motiu de discriminació, és més, mig segle abans, Ida Bell – Barnett va deixar el precedent. El problema fou que la paraula no estava de moda i no se li va prestar atenció.
Segona confessió. Tinc una relació tòxica amb aquest terme. La interseccionalitat ha visibilitzat ítems discriminatoris, a tall d’exemple, el sexe, gènere, religió, ètnia o classe social, però es va apropiar del socorregut “etcètera” per aglomerar altres, com ara, l’edat, el món rural i la discapacitat. I ja sabem, allò que no es nomena, no existeix. I menys ara, que estem deixant de pensar per poder mirar una pantalla.
I com abans, que cap persona s’esgarrifi i abandoni la lectura! En aquesta ocasió, allò «dels últims seran els primers» comença a agafar sentit, també prenc el darrer substantiu: DISCAPACITAT.
Ara que ja porto una pàgina escrita, en va venint la inspiració i tinc la sensació d’estar en un lloc de seguretat, us faré la tercera confessió: vaig per la vida caminant amb l’ajuda d’unes crosses, vaja, que tinc una discapacitat.
En resum, em declaro dona, discapacitada, feminista, que flirteja pel món acadèmic i jurista de formació i per vocació. Unes interseccionalitats que segurament ja no estan de moda, però vet aquí la meva presentació, el meu coneixement situat i el fil conductor del present escrit.
LA MEVA ETIQUETA PER EXCEL·LÈNCIA: DISCAPACITAT
Tot i que, per a mi, no és el meu tret més distintiu, és més, em va venir amb més de trenta anys, per a la societat sí que és el més significatiu i és que això de posar etiquetes mai passarà de moda. Resulta imprescindible triar una part del binomi – dona/home, homo/hetero, discapacitat/normal, poble/capital – per poder encaixar dins de qualsevol sistema.
Em vaig deslliurar d’etiquetes com monstre o desviada, però a ulls de la societat, vaig deixar de ser normal a ser una persona malalta, una minusvàlida, una discapacitada, amb diversitat funcional o, simplement, coixa. La societat em va brindar un reguitzell de sinònims perquè escriguis en la meva etiqueta el que més m’agrades i poder començar a prendre consciència de la meva nova categoria social.
No ens enganyem, amb quelcom tan simple com és el llenguatge (i escriptura) es pot exercir violència, d’aquella que no deixa marca per fora, però sí per dins.
Personalment, penso que és important reapropiar-nos del concepte discapacitat per poder donar-li la visibilitat que es mereix i alçar les necessitats. L’etiqueta «discapacitada / coixa» ha estat fonamental per identificar-me, superar-me, reparar-me, rescabalar-me i sentir-me, tant normal com capacitada.
Potser no em puc permetre certs luxes, però soc molt conscient dels meus privilegis (blanca, hetero i de classe mitjana), així que després d’encaixar el meu nou estament, he caigut que la interseccionalitat que més m’ha esclatat és la discapacitat – dona – no mare. Opino que les maternitats es construeixen des de les que són desitjables i esperables i d’una dona amb discapacitat, en especial si és mental, ni s’espera ni es desitja que sigui mare. En tot cas, si la dona amb discapacitat és mare, malament perquè la societat no vol, i si no ets mare, també malament perquè no has complert el teu rol de dona. Un «malament» que és un eufemisme de maltractament.
I si el concepte/etiqueta és important, el context no té menyspreu.
Primer va venir l’església que presentava la discapacitat entre la culpa i la vergonya.
Tot seguit va entrar, per quedar-se, el sistema mèdic- rehabilitador. Aquest sistema es basa en una perspectiva individualista de la discapacitat la qual és vista com un drama personal i, per tant, és la persona la que ha d’adaptar-se a l’entorn, acceptar la medicalització i sotmetre’s a una rehabilitació perquè el seu cos es normalitzi.
Com reacció de l’anterior, ens trobem amb el model social el qual sosté que és la societat la que discapacita, és a dir, la discapacitat no és definitòria de la persona sinó que és un seguit de condicions socioambientals essent necessari una acció social i responsabilitat col·lectiva de la societat.
Per últim, ens trobem amb l’activisme el qual defensa que totes les vides són dignes i que la persona, independentment de la seva discapacitat, té capacitat per a participar en la societat i decidir sobre la seva pròpia vida.
Com us podeu imaginar, aposto per aquest últim. Primer perquè ser protagonitzat pel mateix col·lectiu, que tenim veu (però no altaveu) i, segon, perquè és important l’associacionisme en comptes de la codificació segons la discapacitat. Tal com diu Cristina González Moya, l’associacionisme aporta presència, visibilitat, estímul i conscienciació.
DE FEMINISME A FEMINISMES
Com totis, vaig entrar en això dels feminismes pels cops rebuts. Bufetades que et deixen un blau a la vista de tothom o bé, com el llenguatge, que et deixen una ferida que des de fora no es veu, però et destrossa en tots els sentits. I aquestes hòsties poden venir tant de la mà d’una parella, dels diferents sistemes o de la mateixa societat.
Necessito fer una altra confessió, no prometo que sigui l’última. En el seu dia, vaig sentir ràbia, frustració, decepció i tristor amb aquell feminisme – monolític, blanc i de classe – que es va oblidar de la dona discapacitada. El discurs feminista es va ancorar en la maternitat, el treball, les cures i violències, però emmarcades dins d’un cos normatiu. Va estudiar, analitzar, criticar i fins i tot denunciar conceptes com desigualtat, exclusió o discriminació i semblar ser que ara, i gràcies als feminismeS, podem fer el mateix amb el capacitisme, la normalitat i la normativitat.
La «S» no és una errata. És una forma simple de donar espai, dins el mateix calaix, a aquells feminismes generats des de la perifèria que sí que contemplen altres eixos. Soledad Arnau Ripollés, ja va expressar, en el 2005, l’exclusió de les dones amb discapacitat en el discurs i, per això, la urgència de parlar dels grups de dones amb característiques diferents i, per tant, la necessitat de passar del feminisme als feminismes i cada persona esculli aquells amb els quals se senti representada. Després cal que els feminismes trobin els seus punts en comú per poder tirar endavant i poder posar fre a l’estratègia de «divideix i venceràs.»
EL MEU PETIT LLIGAM AMB L’ACADÈMIA
Ja he advertit que la meva relació amb l’acadèmia és un tímid romanç. No obstant, m’atreveixo a dir que, i sense que sembli agosarada, que igual que la resta d’institucions, peca de mancances.
És veritat que existeix certa evolució, però ara resta irritada, ja que ha sigut una inclusió imperativa que no ha tingut en compte que no tenim ni efectius humans o materials ni formació. A més a més, ens hem oblidat de subratllar que la inclusió és més efectiva per naturalitzar la diversitat de cossos o ments.
Si ens endinsem dins l’àmbit universitari, topem, entre altres coses, amb les investigacions. Unes dades, seleccionades, identificades, manipulades, interpretades i difoses (gairebé sempre) sense perspectiva de gènere i envoltades de capacitisme i quan l’acadèmia presta atenció a la discapacitat, la investiga des de «les àrees de les ciències de la salut i l’educació “especial”, que van apostar per un enfocament biomèdic – individual – rehabilitar.» (Laura Moya, 2022, p.2).
A més a més, seguint a Susan Lonsdale (1990), falta presència de la dona amb discapacitat en la societat i en el món acadèmic assoleix la seva màxima esplendor. No soc partidària d’assenyalar qualsevol comportament com violència – per no desdibuixar-la i caure en un sac trencat – però aquesta escassesa sí que pot ser un exemple de violència simbòlica. També considero que les dades necessàries no tenen per què ser suficients, que la falta de resultats també s’ha d’estudiar i que una estadística desglossada, per discapacitat, sexe, gènere, edat, nivell cultural, classe social, localització, i totes les interseccionalitats que calgui, és la primera eina per a desenvolupar mesures i protocols que responguin a les necessitats reals.
EL DRET I SEU ETERN SISTEMA
Epa, si heu arribat fins aquí, que no us espanti el títol. No tinc cap intenció de plasmar una classe magistral sobre lleis així que ja sabeu, no deixeu de llegir!!!
El mite que «qualsevol temps passat fou millor», el món jurídic s’ho ha cregut. En ple s. XXI continua sent classista, masclista i amb olor de ranci. Sospito que no s’ha adonat que cal sortir de l’armari perquè les arnes no corquin.
El Dret, una eina amb capacitat de transformar, que té la capacitat d’obligar, però que no es deslliura de ser producte i productor de l’ordre social així que el llenguatge i l’oblit tornen a estar en el punt de mira.
En relació amb el vocabulari, sense entrar en una anàlisi profunda – no per falta de ganes… – tenim un exemple recent de la voluntat d’apropar-se al llenguatge inclusiu: la modificació de l’article 49 de la Constitució espanyola. Després de 47 anys, el Congrés dels Diputats va caure en què en l’àmbit social ja no s’empren certes expressions i va substituir del citat precepte el «minusvàlid» per «persona amb discapacitat.»
Pel que fa a l’oblit, la discapacitat va haver d’esperar fins al 1975, any en què l’Assemblea General de les Nacions Unides va dictar la seva primera Declaració de Drets dels Impedits i, una dècada més tard, es van incloure en la Declaració Universal dels Drets Humans.
En aquesta mateixa línia, ens trobem amb la LO 1/2004, de 17 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere que es resisteix a ampliar la violència fora de l’àmbit de parella, o relació anàloga d’afectivitat, obviant que les violències es poden (re)produir en qualsevol àmbit i que si li sumen una discapacitat, la violència és extensible no només a la família, sinó també a les persones cuidadores incloent les residències. Penso que aquest oblit pot respondre al fet que, segons l’imaginari social, les persones amb discapacitat som asexuades i, com a conseqüència, ni tenim parelles ni provoquem cap desig sexual.
El gran avanç ha estat la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada el 13 de desembre de 2006 per l’Assemblea General de l’ONU i, un any més tard per l’estat espanyol.
A tall de resum, la columna vertebral de la Convenció és la dignitat. Substantiu que es repeteix molt més que en altres documents legals. Conceptualment, es declina pel model social i marca l’objectiu de promoure, protegir i assegurar el ple gaudi i en condicions d’igualtat de tots els drets i llibertats fonamentals de les persones amb discapacitat. El tractat internacional no només reconeix els drets sinó que contempla mecanismes per a la seva exigibilitat i contempla les necessitats de suport. Alhora, afirma que l’accés a la justícia és el llindar per accedir a altres drets i nomena els ajustaments de procediment (adaptacions necessàries) seguint el principi de diversitat i flexibilitat (una atenció individualitzada.) Tot seguit contempla la figura de la persona facilitadora, persona amb coneixements sobre la discapacitat amb la missió d’humanitzar els processos judicials.
La legislació diu molt, però una altra cosa és el que es fa i, com passa en l’educació, el sistema jurídic ni té recursos materials, ni molt menys humans i, per descomptat, gens de formació. En conclusió, tot queda en paper mullat i la discapacitat es troba amb diferents traves.
La primera adversitat gira entorn del caràcter intimidant de l’entorn judicial. Si és territori hostil per a la majoria d’humans, imagina’t si, a sobre, tens discapacitat. L’accés a la justícia és una pujada amb un desnivell constant, perquè aquesta igualtat davant la llei s’hauria de posar en relació amb altres drets, com ara la tutela judicial efectiva o l’accessibilitat física i cognitiva.
També ens trobem amb un llenguatge, tant a nivell escrit (amb sentències o citacions) com oral (tot allò que passa en Sala), molt llunyà. És més, si parles quan no toca, et fan callar i depenent de la discapacitat, aquesta premissa no sempre s’entén.
Menció especial mereix el temps, un ítem que malgrat estar en constant reivindicació, mai és variable analítica. A grans trets, s’ensuma la sensació que la justícia és lenta, que n’hi ha processos que poden durar anys, però no es té en compte que els records es poden perdre o, si més no, difuminar i si les declaracions no coincideixen fil per randa, la veracitat cau en picat. A més a més, la discapacitat té el seu propi temps, tant per arribar – que el transport no sempre és el més adient ni tots els edificis són accessibles -com per contestar com per entendre.
Com bon reproductor social, el poder judicial no s’escapa dels prejudicis i estereotips que impregnen vers la discapacitat. Des de la denegació d’una incapacitat amb l’argument – no escrit – que s’està fingint per aprofitar-se del sistema i així «cobrar una paguita por la cara», a infantilitzar fins a invisibilitzar a la persona discapacitada per poder adreçar-se a la persona «adulta, responsable i capacitada» i amb l’absurda i avorrida excusa de què és millor per l’interès de la persona amb discapacitat, s’acaba substituint-la, sent aquella persona «adulta, responsable i capacitada» la que pren totes les decisions envers la vida de la persona discapacitada. O bé la sempre afirmació, sense cap mena de base científica, que les persones amb discapacitat, especialment mental, tenim la capacitat de fabular, que ben vist resulta irònic. Aprofito per recordar-vos que per a les persones normals, la nostra sexualitat és inexistent i, per tant, davant d’una violència sexual – on la víctima és l’únic testimoni – no tindrem confiabilitat. Us torno a refrescar la memòria: les declaracions han de ser calcades i el temps no juga a favor nostre. Tot plegat, una violència institucional, que no deixa blau, però et pica per dins.
A la complexitat i rigidesa procedimental, cal sumar que aquesta vestimenta negra, passadíssima de moda, que no ajuda gens a l’apropament amb la ciutadania.
Considero imprescindible una fusió entre la teoria (el conjunt de lleis) i la pràctica (com es fa una declaració, com es redacta una sentència, com es parla.) I com no, molta formació i no només a integrants de les oficines judicials, sinó a totes i tots els agents que intervenen en el circuit. Una justícia que passi de ser selectiva a realment universal i respecte a les discapacitats ha de ser: transparent (amb llenguatge comprensible, informació sobre els tràmits), atenta (adaptació a les circumstàncies/necessitats personals) i responsable (que doni resposta.)
SI HEU ARRIBAT FINS AQUÍ…
Ara no deixareu de llegir, no? Només em queden les conclusions.
Ser dona en un sistema hetero-patriarcal-capacitista és difícil i si, a sobre, li sumes la discapacitat la dificultat va en augment.
La premissa és preguntar-nos que sabem sobre la discapacitat i des d’on s’ha adquirit aquest coneixement. Encara ressona que no podem fer, o fins i tot, l’equiparació de certes discapacitats mentals amb la perillositat.
La comunicació, verbal o escrita, reflexa i fixa els valors que adquireix la societat, per això cal aplaudir a l’evolució conceptual que ha aconseguit aparcar termes carregats de negativitat, com minusvàlida o deficient, per donar pas a la diversitat funcional, discapacitat o simplement coixa, sorda, cega o ments diferents, cada persona és lliure d’escollir l’etiqueta amb la qual se senti més còmoda. És més, existeix una multiplicitat de discapacitats, motiu pel qual no podem parlar només d’una sola identitat social. També cal allunyar-nos dels contextos que només veuen a pacients per deixar pas als que només veuen a persones.
Hem de prendre consciència que el feminisme és una miscel·lània i, per tant, hem de parlar de feminismes i, entre ells, s’han de respectar perquè la unió fa la força. La interseccionalitat ha de nomenar tots els eixos, incloent-hi el capacitisme, ja que les lluites no són independents i en la vinculació de tots els sistemes d’opressió és on resideix la interseccionalitat.
L’acadèmia, i la resta d’institucions, han de tornar a estudiar per poder formar-se sobre les discapacitats i reformular-se les metodologies d’investigació. L’absència de dades és important i cal esbrinar si es deu al fet que les dones discapacitades no hem participat per voluntat pròpia o bé no ens han deixat, per oblit o pel convenciment que no podem.
I el que és jurídic ha d’aconseguir ser una eina de transformació, allunyar-se del principi d’economia del sistema per poder estar a l’abast de tota la ciutadania i que es plantegi que la pràctica sense cap mena de qüestionament pot ocasionar la naturalització de pensaments i comportaments que no corresponen amb la realitat de la persona amb discapacitat.
Ara sí. Ja està, però abans donar-vos les gràcies per aguantar les meves confessions, que estan lluny de guardar-les en secret, i per llegir fins al final.
ARTICLE DE LECTURA FÀCIL
- La interseccionalitat ha de contemplar el capacitisme com eix opressor.
- Una persona es pot sentir identificada per diferents feminismes.
- L’acadèmia s’ha de formar sobre les discapacitats. També ha d’incloure referents i les persones amb discapacitat en les investigacions.
- El sistema judicial ha de ser accessible per a tothom.
- Totes les persones que treballen en justícia també han de formar-se sobre les discapacitats.
RECURSOS CONSULTATS
(amb nom i cognoms, per donar més lluminositat a les dones.)
Cristina González Moya. (2010). El escalón de cristal. Discafeminismo, claves para entender la discriminación múltiple. Dauro
Laura Moya. (2022). Teoría tullida. Un recorrido critico desde los estudios de la discapcidad o diversidad funcional hasta la teoria CRIP. Revista Internacional de Sociología, 80, (1), 199.
https://doi.org/10.3989/ris.2022.80.1.20.63
Soledad Arnau Ripollés. (2005). Otras Voces de Mujer: el feminismo de la diversidad funcional. Asparkía: investigación feminista, 2005, (16), 15-26.
https://raco.cat/index.php/Asparkia/article/view/108979
Susan Lonsdale. (1990). Women and Disability: The experience of Physical Disability among women. Macmillan Education, Hamshire.
lacojadelepanto@yahoo.com
