Conversem amb Esther Murillo Blasco, professora de Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigadora del Grup Antígona: Dret i Societat amb Perspectiva de Gènere, i activista feminista vinculada a processos comunitaris i educatius en barris i escoles. La seva pràctica travessa les fronteres entre l’acadèmia i l’acció col·lectiva, qüestionant les estructures jurídiques i institucionals que sostenen la desigualtat.
P: El teu camí cap al Dret no és només acadèmic, sinó també polític. En quin moment vas reconèixer que el Dret, tal com està dissenyat, també pot funcionar com un mecanisme d’opressió? Com es vincula això amb el teu compromís feminista?
El moment en què em vaig adonar que el dret també s’organitza com un mecanisme d’opressió va ser quan vaig ser mare. A partir d’aquí vaig prendre consciència de com… És a dir, les nenes, les meves filles, han portat el feminisme a la meva vida. Abans és cert que treballava i estudiava per pagar-me els estudis i les necessitats bàsiques, i vivia molt centrada en això. No era gaire conscient de com estava organitzat el món, perquè el meu dia a dia estava molt determinat per cobrir aquestes necessitats bàsiques.
I això és una de les coses de què s’aprofita l’extrema dreta: sotmetre’ns a una precarització vital que no ens deixa temps per pensar, per desenvolupar el sentit crític, per informar-nos.
El fet de ser mare em va fer veure com el fet de ser dona i ser mare em discriminava —tot i el privilegi de ser blanca i d’aquí— i com està articulat el món del dret amb aquesta aparença de legalitat que, al final, continua oprimint les dones. Ens manté “al nostre lloc”, ens va excloent amb motius i justificacions molt políticament correctes.
Per exemple, quan et deixen fora d’algunes reunions perquè es fan a la tarda i tu a aquella hora estàs amb les nenes; o com, després de tancar el despatx, la resta se’n va a prendre alguna cosa i allà també es gesten complicitats, decisions i oportunitats. I tot això et va discriminant dins d’aquesta aparent legalitat.
Després hi ha les baixes per cura o les reduccions de jornada, i com t’afecten a tu, com afecten el pare, etc. Tot plegat et fa veure clarament com el sistema continua reproduint desigualtats a través del dret.
P: El Grup Antígona treballa des d’una crítica jurídica feminista. Quines resistències us heu trobat dins l’acadèmia i dins les institucions jurídiques quan heu intentat introduir aquesta mirada?
Les resistències estan a tot arreu. A l’acadèmia, per exemple, sempre sents aquesta mirada paternalista: “Ah, ja venen les il·luminades d’Antígona, mireu-les amb el seu llibre, parlant del seu tema i tan entretingudes”. Però és cert que quan participes en espais on pots desenvolupar i fonamentar allò que defenses o investigues, de vegades aconsegueixes canviar aquesta mirada. Crec que, inconscientment i conscientment, acaben prenent consciència que el que dius no és un capritx, ni una cosa sense fonament jurídic o social, sinó quelcom seriós.
El que passa és que el que exposes és tan gran, abasta tants àmbits i suposa renunciar a privilegis que molts homes de l’acadèmia tenen adquirits, que és una lluita que implica tant esforç i dedicació que alguns prefereixen fer veure que “això no va amb ells”. Internament, sí que es reconeix el treball; externament, aquest reconeixement costa molt d’expressar.
El Grup Antígona, del qual formo part des de fa uns sis anys, té molt reconeixement a nivell internacional, però aquí encara hi ha resistències, sobretot perquè molts espais acadèmics continuen ocupats per homes. Les dones de l’acadèmia solen reconèixer la feina, però molts homes se senten qüestionats en els seus privilegis, tant humans com professionals. Això requereix revisar moltes estructures establertes. Per això, externament, sovint només es fa un reconeixement mínim: “bé, cal tenir-les en compte, però justet”.
P: La universitat sovint es presenta com un espai neutre o “progressista”, però sabem que reprodueix jerarquies i violències. Quins límits t’has trobat a l’hora de fer docència i recerca feminista dins de la institució universitària?
Els límits són principalment econòmics. No és que no hi hagi voluntat política, però dins de l’acadèmia, com a professora associada, no conviu gaire amb altres persones del Grup Antígona que sí que tenen més experiència, així que parlo des de la meva experiència personal.
Els principals impediments o dificultats tenen a veure amb els recursos: el finançament disponible és limitat, tot i que hi entra una mica de diners d’Europa o altres fons, continua sent insuficient. Hi ha una gran diversificació de persones que investiguen sobre el tema, però els recursos econòmics no arriben a tot.
És econòmic també en termes de personal: algú decideix en què es gasta i en què no, i això fa que el feminisme sovint quedi com un tema residual. A més, no està clar que la difusió de les investigacions feministes dins del dret es faci de manera conscient o prioritària. Per exemple, poden enviar quatre correus per comunicar un treball feminista, mentre que altres temes considerats més importants reben una difusió molt més extensa.
En resum, hi ha voluntat, però la manca de recursos i la priorització institucional marquen límits molt evidents per a la docència i la recerca feminista dins de la universitat.
P: Més enllà de la universitat, la teva pràctica s’arrela en el barri i les escoles. Quin buit o carència del sistema educatiu i universitari et va portar a buscar en el treball comunitari un espai de transformació real?
El buit en l’àmbit de les escoles —i també en l’universitari— és total. Jo formo part del moviment de les escoles feministes i la lluita és que s’hi introdueixi tot el que té a veure amb l’educació sexual des d’una perspectiva feminista, i que es compleixi allò que ja estableixen les lleis.
A les lleis de 2004 ja hi consta que el sistema educatiu ha d’incorporar aquests continguts, i no és que necessitem noves lleis: el problema és que no es compleixen les que ja tenim i que són obligatòries. No és que una escola “moderna” decideixi innovar: és que no poden qüestionar si inclouen o no en el currículum tot el que té a veure amb el gènere, les violències, el patriarcat i els estereotips. És una obligació.
L’educació sexual —entesa en un sentit ampli, no només com les relacions afectivosexuals— exigeix explicar quin és el context, per què és necessària. I aquest buit és absolut: ni a les escoles ni a les universitats hi ha una formació sòlida en aquest sentit.
A les escoles, qui intervé és el professorat, i què han rebut a la universitat? Res. En l’àmbit del dret, per exemple, més enllà d’alguna optativa, no hi ha assignatures que expliquin quin és el marc legal d’igualtat, quines lleis protegeixen contra la discriminació —sigui de gènere, racial, administrativa, etc. Les lleis hi són, però no s’ensenyen.
Si en la formació del professorat ja es desatén tot això, si no s’explica que és obligatori —i a més per llei—, és evident que després no es trasllada a les aules. No parlem només de sexualitat: parlem d’igualtat i no discriminació, que la legislació exigeix.
Avui, el 2025 —vint anys després de l’aprovació de la Llei Integral de Violència de 2004— hi ha hagut avenços, però no arriben. Les meves filles, que han passat per l’escola, m’ho han fet veure clar: a les escoles costa moltíssim, i sovint depèn de la voluntat de les mestres que es formen en el seu temps lliure, i que moltes vegades ni tan sols tenen reconeixement per aquestes hores de formació.
Que l’educació de les criatures depengui de la bona voluntat del professorat és injust i molt desigual. Aquí sí que puc afirmar taxativament que el buit és total.
P: Quan parlem de violències masclistes, les institucions tendeixen a prioritzar protocols, normatives i discursos. Des de la teva experiència, quines violències continuen invisibilitzades a Catalunya perquè no encaixen en els marcs legals actuals?
Crec que, tot i que hi ha molts protocols —i és positiu que existeixin—, faltaria un organisme que fiscalitzés com s’obren i com es tanquen. Per exemple, a les escoles s’obren molts protocols que després es tanquen ràpidament, i resulta que hi ha nenes —perquè majoritàriament són nenes— a qui no se’ls dona credibilitat. Es fa tot el procediment formal, però després es tanca amb explicacions del tipus: “no ho deus haver entès bé”, “potser t’has embolicat”. I així queda, dins l’escola, sense cap repercussió.
A les escoles hi ha tot un ventall de violències: mirades del professorat, comentaris sobre els cossos de les alumnes, sobre si porten l’escot massa obert, o els pantalons massa curts, sobre com han crescut… Tot plegat són violències que, en teoria, justificarien l’obertura d’un protocol. Però quan s’obren, sovint es tanquen en fals.
A les trobades d’instituts que organitzem des del moviment d’escoles feministes, les experiències que expliquen les alumnes són esgarrifoses. No pel fet concret, sinó per la normalització absoluta i perquè elles mateixes expliquen el que han viscut… i no passa res. No hi ha cap conseqüència.
Protocols i lleis n’hi ha, però continuen invisibilitzant aquestes violències perquè no es creu el relat. I, com que sovint són menors, això encara intensifica la desconfiança: “com que és petita, no ho ha entès”, etc. Aquesta manca de credibilitat és exactament la mateixa que viuen moltes dones quan denuncien violències.
Això no és una invisibilització per desconeixement, sinó una invisibilització conscient: un “no passa res, home” que protegeix dinàmiques de corporativisme i amiguismes. Perquè reconèixer el que passa demana una implicació personal i ideològica: cal dir-li a un company “ets molt simpàtic, però el que has fet és una agressió”. I això costa molt.
A més, sembla que, si en una escola, un departament universitari o un despatx s’explica que hi ha hagut un cas, es tem que això generi mala imatge. Però parlar-ne no vol dir criminalitzar un espai; vol dir que s’ha detectat, s’ha gestionat i s’ha reparat. Amagar-ho, en canvi, és com tapar una ferida: només fa que supuri.
El sistema continua fent el que “ha de fer” formalment —protocols, lleis, procediments—, però, en la pràctica, continua invisibilitzant i tapant moltes violències que no encaixen fàcilment en els marcs legals actuals.
P: Diries que el sistema jurídic continua reforçant l’heteronormativitat, el classisme o el racisme quan aborda les violències de gènere? Ens pots donar algun exemple concret?
Sí, clar. El sistema judicial continua reforçant estereotips com l’heteronormativitat, el classisme o el racisme. Per exemple, com a advocada a vegades tens la sensació que, si t’identifiquen com a advocada feminista, et miren diferent del jutjat. Hi ha una lluita interna per pensar: “si em posen aquesta etiqueta, em creuran o no?”. També sabem quins jutges són més “feministes” i quins entenen millor la violència de gènere.
Un dels problemes és que el sistema jurídic tendeix a entendre la violència de manera parcel·lada, com un fet aïllat: “què va passar ahir?”. Però les dones, després de viure moltes violències, denuncien sovint un episodi concret, “la gota que fa vessar el got”, però hi ha tot un historial darrere: por, suport de la família o amistats, preocupació pels fills… I quan arriben al jutjat, si estan ben acompanyades, es prepara un relat històric que inclou totes les violències viscudes, però sovint el jutge o la jutgessa només vol saber: “què va passar ahir?”. No volen un judici per un patró de violència habitual, sinó per un incident puntual. Això reforça la ignorància sobre el fenomen global de la violència, incloent-hi la psicològica, l’econòmica, l’ambiental, i no només la física.
A més, hi ha una falta de credibilitat envers les víctimes. Són constantment qüestionades, com si portessin un neó dient “mentidera”. Tot l’entorn judicial —funcionaris, advocats, jutges—, moltes vegades, contribueix a aquesta revictimització. Les sentències i la jurisprudència estan plenes d’intencions que reforcen aquests estereotips, generant més violència institucional.
Quan acompanyes una víctima, per exemple a una guàrdia judicial, sovint has de fer una labor didàctica per explicar què és la violència estructural. A més, l’ambient físic és sovint deficient: les víctimes no tenen ni aigua ni endolls per carregar el mòbil. Els jutjats admeten molt poca teoria; només et deixen explicar “què va passar ahir” i no contextualitzar el conjunt de violències viscudes. Tot això és molt desgastant, no només per a les víctimes, sinó també per a qui les acompanya, perquè implica un suport psicològic constant que no sempre és possible.
En resum, el sistema judicial, amb la seva burocràcia i limitacions, continua reproduint violència institucional, revictimització i manca de credibilitat.
P: En un context en què el 25N sovint es converteix en un eslògan institucional, com podem evitar que les polítiques feministes esdevinguin un gest simbòlic buit?
Jo crec que sempre parlem del mateix: hi ha lleis que estableixen drets i principis per tractar qüestions d’igualtat, no discriminació i violències, però després, quines polítiques públiques es desenvolupen per fer-les realitat? Perquè les lleis indiquen què caldria fer, però si no hi ha pressupost per implementar aquestes polítiques, al final tot queda en un gest simbòlic.
El problema és que moltes vegades hi ha diners, sí, però no estan destinats específicament a desenvolupar i implementar les polítiques que garanteixen el compliment de les lleis. La base de tot és que falta voluntat política de destinar pressupost a les polítiques públiques que evitarien revictimitzacions a escala institucional.
També hi ha un problema de supervisió: qui vigila que les administracions compleixin aquestes obligacions? Les sancions per incompliment són molt poques, i tot sovint es redueix a un “check”: fer quatre cursos, donar unes quantes subvencions a escoles perquè facin xerrades, i ja està. És un pegat constant, superficial, que no toca l’arrel del problema.
El nucli de la qüestió és que la manca de recursos i de voluntat política perpetua estructures que generen discriminació i desigualtats en tots els eixos d’opressió. Sense entitats o persones que facin un seguiment real i exigint responsabilitats, cada acció queda incompleta i superficial. Per això, encara que hi hagi polítiques públiques, sense voluntat real ni pressupost adequat, tot queda en gest simbòlic.
P: En la teva feina combines teoria jurídica i educació popular feminista. Com es pot desmuntar la distància entre el llenguatge acadèmic i les realitats de les dones que sostenen la vida als barris?
Jo crec que hi ha una tendència a infantilitzar les persones, a pensar que no entenen el llenguatge acadèmic o les lleis. Però si vols que t’entenguin, has de fer-te entendre. I la gent t’acaba entenent.
Per exemple, jo faig molt activisme al meu barri, des de l’escola o des del sindicat de Vallcarca, i hi ha famílies que es veuen afectades per procediments expropiatoris que les poden deixar al carrer sense alternativa residencial. Llavors, has d’explicar tota aquesta part acadèmica perquè entenguin quina és la finalitat de la teva actuació i com es durà a terme.
No és només “lluitar perquè s’introdueixi una llei” o “l’educació afectiva a les escoles”; és lluitar perquè la gent no sigui expulsada de casa seva, perquè el barri no es gentrifiqui i perquè puguem intervenir en el seu disseny. Hi ha moltes lleis implicades en aquestes lluites, i per això cal dedicar molta energia a explicar-les, a repetir i a fer entendre què estàs fent i per què.
Al final, és un procés mutu: jo aprenc de la gent a qui m’adreço i ells aprenen sobre les lleis i els drets que els protegeixen. És qüestió de voluntat i de “pisar la calle”. Si només et quedes al despatx, la teoria es queda en teoria; cal baixar al carrer, aplicar-la, explicar-la i adaptar-la a les situacions reals.
Moltes persones de l’acadèmia es queden als despatxos i teoritzen molt, però la visió és incompleta si no hi ha contacte amb la realitat. A mi m’agrada ser professora associada a la UAB perquè em permet seguir en contacte amb el que estudio. Parlo de violències, escoles, habitatge, però després veig casos concrets: desnonaments, famílies sense alternativa residencial… I això em mostra què falta a la teoria.
És important que aquesta relació amb la gent no sigui des de la superioritat, la blanquitud o l’eurocentrisme, ni de manera paternalista. És una relació de suport mutu: “Què et passa? En què et puc ajudar?” Entre totes, el poble salva al poble. Jo em considero part del poble, intento aportar des del privilegi que he tingut d’estudiar —un privilegi que no m’ha regalat ningú— però que m’ha permès actuar.
P: Les lleis poden dir una cosa, però la pràctica judicial en fa una altra. Quin paper pot tenir el coneixement jurídic en reforçar l’autonomia de dones, joves i docents, més enllà de la lògica punitiva?
Jo crec que passa molt el mateix que abans comentàvem: pots conèixer la llei, però la realitat deixa molt a desitjar respecte als drets que la llei reconeix. Cal explicar a les dones, joves o docents què diu la llei, quins drets tenen i a quines ajudes poden accedir. Per exemple, la llei catalana estableix tot un sistema d’ajudes que no requereix denúncia prèvia; però després, a escala pràctica, moltes vegades l’accés és molt difícil. Hi ha requisits, reglaments i decrets que compliquen l’obtenció d’aquestes ajudes, pisos, recursos econòmics o drets laborals.
El coneixement jurídic serveix per empoderar-les: fer que coneguin els seus drets, tot i que en la pràctica hi hagi obstacles evidents i escassetat de recursos. He treballat en pisos amb dones víctimes de violència de gènere i és dramàtic com hi ha molt poques places per a moltes dones. L’acompanyament als judicis també mostra com el sistema punitivista sovint falla: no sempre es reconeix el delicte, o es minimitza perquè són fets de joves, i després no hi ha res més que la pena simbòlica.
El que les víctimes realment necessiten no és que l’agressor passi més anys a la presó, sinó que la violència pari, que se les cregui i que tinguin accés a reparació i assistència: econòmica, residencial, mèdica, etc.
En alguns casos, els delictes de violència es poden commutar per treballs en benefici de la comunitat. Però la pràctica judicial sovint resulta absurda: assignen treballs que no tenen relació amb la violència ni amb la reparació, com posar-se a vigilar la porta d’un edifici públic. Això mostra les limitacions del sistema punitivista i la importància d’utilitzar el coneixement jurídic per defensar drets, empoderar les víctimes i oferir alternatives més enllà de la presó.
P: Des d’Antígona, quines línies de recerca o d’acció consideres clau per avançar cap a formes de justícia feminista, comunitària i no punitiva?
Des d’Antígona, crec que les línies de recerca han d’abordar principalment els drets amb perspectiva d’infància i de drets humans. S’han fet moltes investigacions sobre temes coneguts: violència, ordres de protecció, matrimonis forçats, agressions sexuals…
Però també hi ha temes clau com la violència institucional, que és molt important de considerar. Això inclou qüestions com el punitivisme i l’antipunitivisme, que són més ideològiques i estructurals, relacionades amb com s’organitza el sistema i a què es dona importància.
A més, cal prestar atenció a com es continua aplicant el síndrome d’alienació parental (SAP) i com, a través d’aquest, es justifiquen decisions en processos de separació respecte dels menors. Això exemplifica com la violència institucional afecta directament la infància.
Per mi, doncs, els dos temes que més justifiquen recerca són la infància i la violència institucional, perquè el tractament del SAP i d’altres pràctiques similars no deixa de ser una forma de violència institucional.
P: Parles d’interseccionalitat no com un concepte de moda, sinó com una pràctica política. Com la sostens en espais on les institucions tendeixen a simplificar o burocratitzar els conflictes?
Sí, totalment. No es tracta només de parlar d’interseccionalitat com a concepte, sinó de posar-la en pràctica. En la meva feina, això vol dir tenir en compte factors com la situació econòmica, residencial, la identitat i orientació de gènere, i altres circumstàncies que travessen una persona.
És un aprenentatge continu: adquireixes consciència que no només ser dona implica discriminació, sinó que hi ha molts altres eixos que poden intersectar i fer que les desigualtats siguin exponencials. També m’ajuda a ser conscient del meu propi privilegi i de com aquest condiciona la meva mirada i acció.
A l’hora d’intervenir en institucions, escoles o comunitats, intento aplicar aquesta perspectiva explicant-la i fent pedagogia: per exemple, si una família no pot assistir a una reunió escolar, no és perquè no li importin els fills, sinó perquè no poden sortir del treball. És important tenir en compte tot això abans de jutjar una situació.
A més, intento aplicar la interseccionalitat en la pràctica quotidiana amb companyes i companys: comprendre totes les dimensions que travessen una persona i actuar des d’això. També implica un acompanyament concret quan les persones volen denunciar violència: el sistema moltes vegades les pressiona a denunciar sense donar-los cobertura real, protecció o alternatives residencials, i la pràctica interseccional implica garantir que estiguin protegides i acompanyades.
En resum, aplicar la interseccionalitat és una combinació de consciència pròpia, consideració dels eixos d’opressió que afecten les persones i acció pedagògica i pràctica, tot adaptant-nos a les limitacions institucionals però sense renunciar a no simplificar ni burocratitzar els conflictes.
P: Quin paper hauria d’assumir la universitat si realment volgués deixar de ser un espai elitista i convertir-se en un node de connexió entre acadèmia, territori i moviments feministes?
Sí, totalment. Primer de tot, crec que la universitat hauria de ser realment gratuïta. No només amb beques, sinó eliminant barreres d’accés que perpetuen la desigualtat. El sistema actual, amb selectivitat i notes de tall, no parteix d’una línia d’igualtat: no tothom té les mateixes oportunitats per preparar-se, dormir, estudiar o cobrir necessitats bàsiques. Aquesta falsa meritocràcia fa que només algunes persones puguin accedir-hi, i això manté l’elitisme.
A més, dins de la universitat cal que hi hagi una igualtat real i efectiva, no només formal. Per exemple, hem de mirar els percentatges de dones en càrrecs de representació o en posicions de poder, i com es gestionen situacions com agressions sexuals per part de professors cap a alumnes. No serveix promocionar polítiques feministes com a titulars; cal voluntat política clara i contundent per implementar-les de manera efectiva.
En resum, per ser un node veritable entre acadèmia, territori i moviments feministes, la universitat hauria de:
- Garantir accessibilitat real i gratuïtat.
- Reformar els sistemes d’accés i selecció per eliminar barreres socioeconòmiques.
- Apostar per una igualtat interna efectiva, tant en càrrecs com en gestió de conflictes.
Tenir una voluntat política clara per promoure pràctiques feministes que no quedin en l’aire, sinó que transformin l’espai acadèmic i connectin amb el territori.
