Entrevistem a Núria Branzuela, tècnica d’igualtat i cooperació a l’Ajuntament de la Garriga, per conèixer com es treballa des de la seva posició i quines són la situació actual i les perspectives de futur.
P: El teu lloc a l’Ajuntament de la Garriga combina funcions de treballadora social, tècnica d’igualtat i coordinació del SIAD. Des d’aquesta experiència múltiple, com descriuries el tipus de violències que acompanyes en el dia a dia?
En el dia a dia acompanyo sobretot les violències que pateixen les dones que acudeixen al SIAD, que és un perfil bastant determinat, tot i que són dones diverses. Però també, com que faig diferents tasques, abordo violències que es donen en centres educatius o en altres àmbits.
P: Quins patrons o constants observes en els relats de les dones que acudeixen al SIAD? Què ens diuen aquests patrons sobre l’origen social de la violència?
Com deia, al SIAD de la Garriga hi ha un perfil bastant específic. Tenint en compte la diversitat de dones del municipi, veiem que hi venen sobretot dones de classe mitjana o mitjana-alta, moltes amb estudis i trajectòries professionals. Sovint, en el moment de divorciar-se o separar-se —o poc després— la desigualtat existent amb la parella, o una violència que hi era, però no sempre identificaven, augmenta. Quan elles prenen decisions que canvien la dinàmica de la parella, la violència, especialment la psicològica, s’intensifica.
Jo faig la primera atenció i el seguiment del cas, però comptem amb advocada i psicòloga. És important, sobretot la psicòloga, perquè en una atenció més continuada sovint apareixen violències sexuals dins la parella que potser havien interioritzat com a normals o “normatives” dins del matrimoni.
P: En la teva experiència, quins són els límits de l’atenció individual quan l’arrel del problema és col·lectiva i estructural?
Amb l’atenció individual i l’acompanyament plantegem a les dones que nosaltres estem amb elles en el procés, sigui quin sigui, fins on vulguin i puguin arribar. Entenem que algunes comencen, però no poden enfrontar-se a tot el que els ve —sigui jurídic, psicològic o altres qüestions estructurals.
A escala judicial, els jutjats són com són; i també passa amb les escoles, que a vegades no entenen que el que passa a aquella família és violència masclista. Podem incidir sobretot en la dona i en què pugui aprofitar els consells i l’acompanyament, però més enllà hi ha un límit.
Moltes dones, amb aquest acompanyament, “es posen les ulleres liles” per primera vegada, i això sovint augmenta el patiment perquè comencen a veure la manipulació o altres formes de violència en espais com l’escola. De vegades passem de l’atenció individual a una atenció grupal o, com a mínim, creem xarxa amb altres dones en situacions similars.
P: Ara parlarem una mica de coordinació institucional i escletxes del sistema. Coordinar el Protocol d’Abordatge de les Violències Masclistes implica treballar amb salut, serveis socials, educació, policia i justícia. On solen encallar-se les coses? En quins punts el sistema no arriba o no escolta? Per què creus que passa això? Com es podria desencallar?
Amb el protocol del 2017 tenim una comissió tècnica que, malgrat les dificultats per trobar-nos, es reuneix diverses vegades l’any. Parlem de com funciona el protocol, revisem circuits i també compartim casos. A poc a poc les coses canvien, fem formacions i ens anem coneixent.
Les limitacions sovint apareixen amb Mossos d’Esquadra: hi ha formació en violències, però no sempre a tot el personal (com a l’OAC). A salut i a escoles funciona millor, i anem compartint un llenguatge comú.
Ens encallem sobretot en qüestions estructurals. Per exemple, el servei jurídic i el sistema judicial no formen part del protocol. Hem aconseguit anar a parlar amb el jutge del BIDO de Granollers i amb la fiscal, i això ha millorat la relació. Però el sistema judicial és on sovint topem: nosaltres entenem les violències masclistes tal com les defineix el Codi Penal, però costa que ho assumeixin.
P: Què passa quan una dona decideix denunciar? Quins obstacles troba més enllà de l’agressor?
Com a SIAD, mai aconsellem denunciar o no denunciar. La denúncia l’ha de posar la dona convençuda i sabent a què s’enfronta. El sistema jurídic va avançant, però és patriarcal. La violència física és més fàcil de jutjar; la psicològica, molt difícil.
Quan una dona decideix denunciar l’acompanyem i li expliquem què pot trobar-se. A vegades tenim clar que la denúncia no prosperarà, però si la dona vol continuar, l’acompanyem igualment. Cal que estigui molt convençuda per no fer-se enrere, perquè un pas enrere pot fer perdre credibilitat, i en casos que no són sexuals sovint reben molta violència institucional.
P: Consideres que les institucions incorporen realment la perspectiva de gènere en les seves pràctiques quotidianes o encara funcionen sota lògiques patriarcals?
Les van incorporant. Jo soc optimista. A mesura que els i les professionals ens formem i compartim espais, ho anem aplicant. Les institucions les fan les persones, i en molts àmbits —salut, escoles, jutjats, serveis socials i SIAD— hi ha cada vegada més perspectiva de gènere. Però encara queda molt a fer.
P: Consideres que hi ha un interès real en les diverses institucions per generar un canvi en aquest sentit, o funcionen sota la lògica del mínim necessari legal?
Crec que sí que hi ha interès a canviar coses, però costa entendre les violències masclistes com un problema estructural i ampli, més enllà de “tancar casos”. El feminisme ha entrat a les institucions de la mà de professionals que ja venien d’aquest activisme, i això fa que hi hagi avanços. Però encara falta molt.
P: En resum, quina diries que és la principal escletxa del sistema? On o en qui recau principalment aquesta responsabilitat a escala institucional?
Per mi, la principal escletxa és la manca de recursos en tots els sentits: prestacions, personal, habitatge, serveis… Sabem que ser dona és difícil en aquesta societat, independentment de si pateixes violència o no.
L’habitatge, les prestacions, els recursos d’acollida o suport són insuficients. Aquesta responsabilitat és política: són els partits qui fan els pressupostos.
A escala municipal les diferències de govern no sempre es noten gaire, perquè hi ha inèrcies. Però sí que hi ha projectes que, depenent de qui governi, tiren més o menys. Encara no hem tingut unes esquerres que realment s’ho creguin del tot i apostin fort. I fins i tot quan governen, topen amb altres àrees més conservadores o econòmiques.
P: Ara passem al bloc de prevenció, comunitat i canvi cultural. Et toca gestionar projectes comunitaris com la Xarxa de Punts Liles i els Punts Liles Quotidians. Com impacten aquests espais en la percepció social de la violència?
La xarxa inclou entitats, comerços i personal municipal amb formació bàsica en violències masclistes. A la Garriga hi ha 50 punts i 7 persones formades més a fons.
L’impacte és lent però real. És una feina de formigueta. De vegades només una formació bàsica ja obre la mirada a algú i fa repensar actituds en el seu entorn. Cal manteniment i formació continuada.
Veiem impactes petits, però importants: per exemple, una esteticista que detecta un cas i dona el díptic del SIAD a una dona que no s’atreveix a venir. Són impactes difícils de mesurar però evidents.
P: Quin paper juga la comunitat en l’erradicació de les violències masclistes? Què significa realment “corresponsabilitat” en aquest context?
Sempre diem que l’abordatge de les violències masclistes no és només cosa de les institucions: policia, serveis socials, SIAD, CAP, educació… Tothom té responsabilitat.
Intentem que les entitats també l’assumeixin: per exemple, fent plans interns d’igualtat o designant persones referents. Per Festa Major, les entitats que volen barra han de fer formació obligatòria.
La comunitat s’implica, encara que hi hagi resistències. A poc a poc es va interioritzant que tothom pot fer alguna cosa.
P: Creus que la formació que ofereixes —al personal municipal, comerciants o entitats— aconsegueix moure estructures o només sensibilitza? Què caldria perquè aquestes formacions fossin efectives dins les estructures?
Jo crec que sí que mouen estructures perquè ho veig. Fa 21 anys que hi soc, i personal municipal m’ha dit que gràcies a les formacions han incorporat la mirada feminista tant a la feina com a la vida personal.
És cert que sovint s’hi apunten les mateixes persones, però sempre hi ha gent nova. I els que repeteixen també creixen.
Canvien coses petites, però importants: utilitzar llenguatge no sexista, incorporar categories no binàries, revisar bases o documents perquè estiguin ben redactats… Què caldria? Més recursos humans. Jo estic sola fent de treballadora social, tècnica d’igualtat, de cooperació i, últimament, també de gent gran. No arribo a tot. Amb una altra persona al departament podríem gestionar més subvencions, fer més formació i més activitats.
P: Cada 25 de novembre s’omple d’actes i campanyes, però què passa el dia 26? Què es manté i què es dilueix?
El 25N és molt estressant, però moltes de les activitats que fem aquells dies també les fem al llarg de l’any: formacions, documentals, tallers, coeducació als centres educatius…
A l’Ajuntament hi ha continuïtat tot l’any. Socialment, sí que hi ha qui només es mobilitza el 25N i després ja no. Però en els espais on la comunitat està implicada, la feina segueix.
Feu el 25N, però què més feu?
En el meu cas, pel fet de ser l’Ajuntament i de formar part de l’àrea o del Departament d’Igualtat, la continuïtat sí que hi és tot l’any. Socialment, però, veieu que —tot i que jo entenc que des de l’Ajuntament, lògicament, la tècnica d’Igualtat treballa durant tot l’any— es percep que moments com el 25N o el 28M es reben millor, que els actes tenen més impacte i que després sembla que “ja està, ja ho he fet i ja he complert”.
Hi ha moltes coses que fem al llarg de l’any: tallers, reunions de coeducació amb els centres educatius, molta feina de prevenció de violències, etc. Amb la part de la comunitat que ja està implicada, tot això té continuïtat. Amb la ciutadania més general, sí que és veritat que n’hi ha que fins i tot s’apunten a participar en l’acte d’aquell dia i després potser flaquegen en moltes altres coses. Sí, costa. Però bé, jo sempre crec que és qüestió d’anar fent a poc a poc, i que de mica en mica van interioritzant coses.
P: Des de la teva pràctica, quins canvis urgents necessita l’abordatge institucional de les violències masclistes?
Sobretot finançament i més recursos: més personal, més formació, més suport econòmic i residencial.
Les cases d’acollida són només per perill immediat, però hi ha moltes dones que no poden marxar de casa per falta d’opcions residencials o econòmiques. Les pensions d’aliments sovint no arriben, els sous són baixos i les ajudes insuficients. Això afecta profundament la salut de les dones.
Calen recursos materials, econòmics i formatius i entendre la violència masclista com un fenomen estructural que va molt més enllà de l’agressió física.
P: Les últimes preguntes. Què et dona sentit per continuar treballant en això?
Sobretot l’atenció individual, perquè és on veig els avenços. Encara que no sempre es pugui reflectir a les memòries, veig canvis reals: dones que, per primera vegada, se senten cregudes, no jutjades, i acompanyades.
També em dona sentit el suport de companys i companyes que sí que hi creuen i apliquen el que fem. Altres no ho posen fàcil, perquè no creuen en la igualtat, però hi ha molta gent que sí.
P: Finalment, què els diries a aquelles persones que pensen que la violència masclista és “un problema del passat” o “d’algunes dones”?
És difícil, perquè quan algú no vol entendre-ho, costa molt raonar. Hi ha discursos molt tancats amb els quals no val la pena entrar.
Però hi ha persones que, parlant-ne, ho comencen a veure. Les dades poden ajudar: xifres d’assassinats, o el fet que només el 0,01 % de les denúncies són falses segons organismes oficials. Però hi ha qui igualment pensa que les dades són inventades.
A vegades, parlant individualment i explicant bé què és el feminisme, es desmunten tòpics com que “el feminisme vol posar les dones per sobre” o que “hi ha lleis que afavoreixen les dones”. Amb diàleg, hi ha gent que ho entén, però altra que no ho farà mai.
