Les arrels de les actuals tensions internacionals
Miguel Manzanera planteja que a la perifèria de l’antic sistema imperialista sorgeix un nou ordre mundial. La rivalitat entre l’imperialisme liberal en decadència i les potències emergents dels BRICS, amb la Xina com a protagonista, afavoreixen a algunes de les antigues nacions colonitzades. Entre els indicadors d’aquesta transformació destaca el comerç internacional: la Xina es posiciona com a principal proveïdor de béns i serveis, acumulant un superàvit davant del dèficit nord-americà i evidenciant la vulnerabilitat de l’economia dels Estats Units.
Manzanera caracteritza la fase de globalització del període 1980-2008, liderada per les elits financeres del liberalisme, on les cadenes de valor globals definien la producció segons l’especialització, els salaris, la qualificació i la localització geogràfica. L’economia industrial depenia cada vegada més del sector financer, incrementant la necessitat de crèdit per sostenir inversions i cobrir costos laborals.
L’hegemonia neoliberal es va consolidar amb Thatcher i Reagan, imposant-se fins i tot sobre els antics països socialistes d’Europa de l’Est. El control financer sobre el comerç mundial es va exercir mitjançant el dòlar i la coordinació dels estats imperialistes sota lideratge anglosaxó, concentrant la presa de decisions en l’alta burgesia financera. Exemples de subordinació inclouen l’alineament europeu amb els Estats Units en la guerra d’Ucraïna i el paper de l’OTAN com a instrument militar per garantir l’hegemonia imperialista.
Manzanera qualifica aquesta etapa com a “superimperialisme”: la violència i els genocidis van ser recurrents per sostenir l’explotació colonial i assegurar matèries primeres per als centres industrials. Conflictes com Iran-Iraq, Malvines, intervencions nord-americanes a Granada i Panamà, guerres a Iugoslàvia i el Golf, agressions israelianes i genocidis a Rwanda, Burundi i Kivu mostren que l’ordre liberal es mantenia mitjançant la violència sistemàtica.
La guerra és inherent a l’imperialisme; la il·lusió liberal de cooperació comercial es transforma en lluita permanent per recursos i territori. L’estructura d’acumulació global, amb un centre imperialista i una perifèria explotada, genera un intercanvi desigual que enriqueix els països desenvolupats i empobreix continents sencers.
La Xina va saber aprofitar les inconsistències del sistema globalitzat per liderar el desenvolupament econòmic al segle XXI, mentre altres països es desconnecten dels centres financers tradicionals, constituint un bloc alternatiu. La resposta de les potències hegemòniques ha estat intensificar la pressió militar i les tensions bèl·liques.
L’èxit xinès es basa en l’aplicació de la teoria marxista en la governança moderna: preveure crisis capitalistes, garantir la sobirania nacional mitjançant el paper central del proletariat, adaptar el marxisme clàssic a la conjuntura i reforçar la cultura nacional per mantenir l’estabilitat social, tot transformant les estructures de classe tradicionals.
La teoria de la crisi
Manzanera analitza l’evolució històrica de l’economia mundial per explicar la crisi estructural del capitalisme liberal. La fase postbèl·lica (1945-1980) va estar marcada per la recuperació del mercat lliure després de la Segona Guerra Mundial i la Gran Depressió de 1929, recolzada en la revolució tecnològica i l’automatització industrial. La incorporació de la informàtica va augmentar la productivitat i l’eficiència, consolidant l’hegemonia financera i facilitant l’expansió del liberalisme com a ideologia política i cultural, establint les bases de la globalització, el desmantellament d’Estats socialistes i el domini dels centres imperialistes.
Aquest procés va travessar fases de crisi: des de mitjans dels anys 60, l’economia global va entrar en recessió, accentuada per la crisi del petroli de 1973, mostrant la limitació de recursos i riscos ecològics. Els informes del WWF evidencien l’impacte devastador del creixement capitalista sobre el planeta.
Malgrat això, la globalització va generar creixement sostingut durant diverses dècades. Segons la teoria marxista, l’expansió del liberalisme no podia sostenir-se indefinidament: la llei de la tendència decreixent de la taxa de benefici va erosionar els guanys, portant a especulació i l’enginyeria comptable, i culminant en la crisi borsària 2007-2008, que va marcar l’inici del desmantellament de la globalització liberal.
En aquest context, sorgeix un món multipolar: mentre els centres financers tradicionals cauen en depressió, la Xina implementa polítiques de consum intern i redistribució de riquesa, reduint la pobresa i reforçant el creixement mitjançant la planificació estratègica. Aquest contrast evidencia la superioritat relativa de la planificació estatal sobre el mercat lliure en la gestió de la crisi i el desenvolupament sostingut.
Manzanera interpreta la política proteccionista i militarista dels Estats Units sota Trump com un reflex de la decadència liberal: mesures proteccionistes, pressió militar i recerca d’hegemonia davant països emergents sobirans. El comerç internacional creix cada vegada més entre estats que busquen alternatives al domini financer, amb menor dependència del dòlar.
En síntesi, la crisi actual és resultat de límits ecològics, caiguda de la taxa de benefici i especulació financera, obrint pas a un món multipolar on la planificació estatal i la sobirania nacional són determinants per al desenvolupament sostenible i l’estabilitat econòmica.
Una nova formació social: la República Popular Xina
Manzanera analitza la Xina com a formació social decisiva en la conjuntura mundial, utilitzant la perspectiva marxista, que destaca el coneixement de la conjuntura i l’aplicació de la teoria social a la realitat concreta com a elements essencials per orientar l’acció política cap a un nou ordre socialista. L’experiència xinesa evidencia un capitalisme d’Estat en què les institucions públiques controlen estratègicament l’economia, regulen la distribució de la riquesa i limiten l’explotació laboral en benefici col·lectiu.
El capitalisme d’Estat neoliberal es defineix com qualsevol intervenció estatal, però a la Xina té objectius de caràcter sobirà i redistributiu, diferenciant-se dels models al servei del capital internacional. Manzanera distingeix entre capitalisme d’Estat dependent (al servei del Nord) i sobirà (al servei de les majories ciutadanes), com a la Xina, que combina planificació, control econòmic i redistribució, garantint cert grau de democratització social i sostenibilitat.
L’autor recorre a Lenin i Gramsci per argumentar que la clau no està només en la propietat estatal, sinó en qui decideix i quins interessos prioritza. A la Xina, l’hegemonia del proletariat assegura que els interessos del treball guiïn la política econòmica, a diferència dels estats controlats per l’extrema dreta o les grans burgesies. Exemples com l’Índia mostren que el creixement econòmic no garanteix sobirania ni justícia social si les elits reaccionàries concentren el poder.
Els estats del benestar occidentals no constitueixen un capitalisme sobirà: tot i que l’Estat intervé per rescatar empreses o gestionar crisis, el capital financer continua dominant. En canvi, la Xina exerceix control sobirà, utilitzant l’excedent per reduir la pobresa extrema i fomentar el desenvolupament econòmic i tecnològic, demostrant l’eficàcia de la planificació davant la competència mercantil.
La Xina ha aconseguit el lideratge en sectors estratègics com la intel·ligència artificial i la tecnologia punta, consolidant la seva influència global. La combinació de sobirania estatal, hegemonia proletària i planificació estratègica constitueix una alternativa viable al liberalisme i marca l’emergència d’un ordre mundial multipolar.
Modificacions en la teoria marxista
L’experiència del capitalisme d’Estat contemporani exigeix reinterpretar el marxisme clàssic. Marx no va desenvolupar explícitament el concepte, però Engels assenyalava que la propietat estatal de les grans empreses era un primer pas cap al socialisme. Lenin valorava els monopolis com estructures que podien evolucionar cap a l’estatalització, sempre sota control del partit comunista, diferenciant entre capitalismes d’Estat que condueixen al socialisme i els que serveixen a les elits.
El segle XX va mostrar que el desenvolupament del capitalisme d’Estat no seguia automàticament aquest camí. Les guerres mundials i la consolidació del liberalisme van limitar l’expansió socialista i van condicionar el fracàs de l’URSS per rigidesa ideològica, autoritarisme i retard tecnològic. L’experiència soviètica serveix de lliçó: el marxisme ha d’adaptar-se a condicions culturals, socials i tecnològiques.
Adaptar el marxisme a cada context no implica copiar models, sinó integrar teoria amb experiència històrica i realitat social. Com a exemples podem trobar la revolució cubana, el leninisme projectat per José Martí o marxisme andí de Mariátegui. En canvi, existeixen altres contextos que imposen important limitacions, com l’Índia i l’Àfrica, on les elits i l’herència colonial dificulten la sobirania i la democratització.
