La història, l’ànima de la veritat, ens recorda que les masses oprimides, tard o d’hora, s’aixequen contra els seus opressors. Avui, la lluita de la classe obrera i els pobles del món té un epicentre clar: Palestina. A la llum de la massacre que perpetra l’entitat sionista d’Israel a Gaza i Cisjordània, milions de persones han sortit als carrers, manifestant un rebuig unànime a la barbàrie imperialista i al projecte colonial que es construeix sobre la sang d’un poble.
L’actual ofensiva genocida no és un fet aïllat, sinó la culminació lògica d’un projecte de despossessió iniciat fa més de set dècades. Cal recordar, amb rigor històric, que la creació de l’Estat d’Israel va ser una peça clau en l’estratègia de les potències imperialistes, particularment els Estats Units i el Regne Unit, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. Utilitzant el dramàtic holocaust perpetrat pel capitalisme feixista alemany com a coartada moral, es va reubicar la població jueva a la “Terra Santa”, no com un acte de justícia, sinó com la implantació d’un braç armat al cor del Pròxim Orient, una regió vital per als interessos geoestratègics i energètics de la burgesia occidental.
Des d’aleshores, l’Estat d’Israel, sota el lideratge de successius governs sionistes, ha estat una màquina de guerra i d’expansió territorial. A través de la guerra, l’opressió militar i la construcció il·legal d’assentaments de colons jueus, ha anat erosionant i ocupant gradualment el territori palestí, perpetrant una neteja ètnica sistemàtica que ha culminat en la situació de presó a cel obert a Gaza i l’apartheid a Cisjordània. Aquest projecte colonialista no es pot entendre sense la complicitat i el finançament dels Estats Units, que el mantenen com un aliat indispensable en la seva lluita per l’hegemonia global.
Davant d’aquesta opressió sistemàtica, les mobilitzacions de la ciutadania a escala global han estat d’una magnitud històrica. Des dels campus universitaris dels Estats Units, on estudiants de consciència han ocupat edificis per denunciar la complicitat de les seves institucions amb el genocidi, fins a les massives manifestacions a Londres, París, Berlín o Istanbul, el proletariat internacional ha fet sentir la seva veu.
Però és a territori espanyol on aquests moviments han agafat una força especialment significativa. Les ciutats de Madrid i Barcelona han estat l’escenari de manifestacions multitudinàries, que han arribat a aplegar centenars de milers de persones. Sindicats de classe, col·lectius estudiantils, moviments socials i organitzacions polítiques d’esquerra han format un front comú, condemnant no només la massacre a Gaza, sinó exigint la fi de la complicitat del govern espanyol amb la màquina de guerra israeliana.
Aquestes mobilitzacions han anat més enllà de la simple protesta. S’han materialitzat en accions de solidaritat directa, com les acampades en universitats, els boicots a productes i empreses còmplices de l’ocupació (el moviment BDS – Boicot, Desinversions i Sancions – ha guanyat un impuls sense precedents), i la pressió a les institucions per trencar relacions diplomàtiques i comercials amb l’Estat sionista. La classe treballadora, a través de les seves organitzacions, ha denunciat la venda d’armes a Israel i la connivència dels governs burgesos amb l’imperialisme, posant de manifest que la lluita per Palestina és una lluita anticapitalista i antiimperialista.
Les mobilitzacions a Espanya i arreu del món són la demostració que la consciència de classe està lluny de morir. Són una resposta instintiva i alhora organitzada contra la crueltat i la injustícia que el sistema capitalista, en la seva fase imperialista, infligeix als pobles oprimits. Aquestes manifestacions no només defensen la vida del poble palestí, sinó que assenyalen l’enemic de classe, aquell que alimenta els conflictes armats per beneficiar-se’n. La resistència palestina, tant armada com popular, es veu reforçada per la solidaritat internacional que avui s’alça per clamar que la lluita continua, i que la victòria del poble, tard o d’hora, és inevitable.
L’última d’aquestes mobilitzacions l’acabem de viure a Madrid, amb el tall de les artèries principals on havia de finalitzar la Volta Ciclista a Espanya, i han tingut un ressò internacional tan gran que sens dubte estan contribuint a l’oposició pública del genocidi a Gaza. La participació de l’equip Israel Premier Tech és un insult a la democràcia i als drets humans fonamentals, tenint en compte que el seu principal propietari, Sylvan Adams, el va fundar amb l’objectiu declarat de fer propaganda del projecte sionista liderat pel seu amic Netanyahu. Hem de felicitar el poble de Madrid per aquesta demostració de civisme, que impulsa el procés mobilitzador i obre la porta a la intensificació de les accions de lluita.
L’oposició a la participació d’Israel a competicions esportives o esdeveniments internacionals té lloc precisament per aquesta politització permanent de la seva representació. La seva presència a l’Eurolliga del Maccabi i el Hapoel de Tel-Aviv, que han de visitar el Palau Blaugrana de Barcelona, ha de ser un altre moment àlgid de les mobilitzacions. Igualment, Espanya ha declarat públicament la seva no participació en el festival d’Eurovisió del 2026 a Viena si acut Israel, com ja han fet altres països com Eslovènia, Irlanda, Islàndia i Països Baixos. La pressió de l’opinió pública internacional potser un element molt important a l’hora de contribuir a aturar el genocidi.
Finalment, hem d’exigir al govern espanyol que executi de manera immediata la prohibició de vendre, subministrar o transferir armes a Israel, així com l’assistència tècnica militar. També s’han de suspendre tots els contractes en curs amb empreses israelianes relacionades amb material militar. S’estan esgrimint dificultats tècniques per tal de materialitzar aquestes propostes, però aquesta excusa no se sosté si tenim present la magnitud de la massacre que s’està perpetrant dia rere dia a Palestina.
