Aquest estiu els incendis no han colpejat Catalunya amb duresa. La notícia ha estat, en canvi, la gravetat dels incendis al nord-oest de la península, una zona recurrent pel foc. Aquest any, però, el seu abast té pocs precedents.
Al nostre territori, els incendis del Bages del 1994 van ser els més greus que hem tingut mai. Aquell estiu a Catalunya van cremar més de 76.000 hectàrees (ha), 45.000 entre les comarques del Bages, Berguedà i Lluçanès, amb diversos incendis.
També ha quedat a la nostra memòria l’incendi d’Horta de Sant Joan de 2009, que no va arribar a 1.200 ha, però que va afectar greument a una zona d’alt valor ecològic (el Parc Natural dels Ports) i on van morir cinc bombers del GRAF (Grup de Reforç d’Actuacions Forestals), o els incendis de l’Empordà de 2012, on van cremar gairebé 14.000 ha.
2025, un estiu negre
Aquest estiu, a Galícia el sistema obert de monitoratge terrestre de la UE (Copernicus), xifra en 158.000 ha la superfície cremada. La Xunta de Galícia, en mans del Partit Popular, donava xifres properes a la meitat. Alhora, a Castella i Lleó donava una superfície similar, d’unes 141.000 ha, i en conjunt a tota la península es xifra en més de 564.000 ha la superfície cremada. Un estiu negre. Un únic incendi, el de Larouco, ha passat de les 30.000 ha i junt amb altres incendis es calcula que ha cremat el 10% de la província d’Ourense. Aquest incendi ha quedat molt a prop de l’incendi de la Sierra de la Culebra a Zamora el 2022, el més gran fins ara a l’Estat, que va afectar més de 34.000 ha.
L’afectació ha anat molt més enllà de les zones incendiades, la qualitat de l’aire pel fum s’ha vist molt afectada a molts kilòmetres de distància, amb el perill que comporta per a la població. Un prestigiós institut d’investigació en salut ambiental alertava d’aquesta qüestió (1).
A l’interior de Galícia o al nord de Castella i Lleó les primaveres són més plujoses que a Catalunya i aixequen molta vegetació, mentre que els estius són calorosos, i amb el canvi climàtic, cada cop més. L’activitat agrícola porta dècades en retrocés i l’aprofitament dels boscos és mínim.
En aquestes condicions, la vegetació nascuda a la primavera s’acumula any rere any i s’asseca cada estiu, formant grans masses de material potencialment combustible. A Galícia, les polítiques franquistes de plantació de monocultiu de pins i eucaliptus, espècies piròfites (és a dir, que han evolucionat conjuntament amb el foc, que es veuen afavorides pel mateix i que són altament combustibles) han estat una gran ajuda a l’avenç dels incendis a la comunitat. Els boscos mixtos, en canvi, tenen un millor comportament davant les flames.
A més, Galícia és la comunitat amb més poblament dispers de l’Estat, el que multiplica la superfície de contacte entre les àrees poblades i els boscos i, per tant, maximitza el perill de qualsevol imprudència.
El paisatge que ja no ens protegeix del foc
El foc és recurrent als ecosistemes mediterranis de forma natural, no són una realitat aliena, però en un país com el nostre, on l’abandonament de l’activitat agrària fa dècades que transforma terrenys oberts en boscos intricats i acumulant combustible potencial a la muntanya, els incendis constitueixen una amenaça creixent.
El mosaic paisatgístic forestal, agrari i de pastures que caracteritzava el nostre país fa dècades, i que produïa focs controlables i predictibles, ha anat desapareixent, juntament amb uns boscos dels quals s’extreia un aprofitament econòmic lligat a l’economia tradicional, que s’ha perdut. I aquest paisatge ja no ens pot protegir.
En el seu lloc tenim incendis que desafien els models d’extinció amb els que treballaven els bombers, amb comportaments impredictibles i amb una potència de combustió fora de les possibilitats d’extinció de cap mitjà disponible.
Quin model de gestió?
Davant d’aquesta realitat, però, a Catalunya fa anys que l’estratègia de lluita contra els incendis forestals és errònia: s’enfoca majoritàriament a l’extinció i descuida el paper de la prevenció.
Els estudis diuen, en canvi, que cada cop els incendis seran més difícils d’apagar, si no directament inabordables en el cas dels d’última generació, i que el que caldria fer és una feina continuada, any rere any, per reduir la seva gravetat.
Mentrestant, no s’ha avançat en prevenció, fora d’algunes estratègies puntuals. Les cremes controlades són anecdòtiques i les hectàrees de bosc ben mantingut, amb pastures o desbrossaments, són mínimes. En absència d’activitat econòmica que mantingui un aprofitament forestal, i per tant que fixi població als territoris rurals, és irreal pensar en “netejar” el bosc amb mitjans ad hoc. Cap administració, per molt que s’hi posés, tindria el pressupost necessari. A més, cal tenir en compte que el sotabosc és una part imprescindible de la biodiversitat i una forma de protegir el sòl, i qualsevol estratègia de reducció de biomassa forestal ho ha de tenir present.
Sí que hauria de ser realista, però, esperar que tots els nuclis de poblament tinguin una franja de protecció al seu voltant, però es calcula que a Catalunya actualment això no es compleix en la majoria de casos. La profusió de l’urbanisme dispers al nostre territori és un dels factors que ho dificulta. La responsabilitat és dels propietaris de la finca i els ajuntaments n’han d’assumir la responsabilitat subsidiària en cas que el privat no actuï, però sembla força clar que no s’estan destinant els esforços necessaris: només el 49% dels municipis que estan obligats té Pla de Prevenció d’Incendis. El govern de la Generalitat vol intentar canviar aquesta situació amb ajuts econòmics i tècnics (2).
Els experts apunten cap a una política de gestió forestal que contempli un ventall d’accions de prevenció destinades a protegir la població i una acció sostinguda de cremes controlades cada hivern, que vagin reduint, de forma selectiva, la quantitat de combustible disponible per cremar un cop arriba l’incendi.
El canvi climàtic ens aboca a una situació molt complicada. Els estius duren més i cada vegada són més durs, més càlids i secs. Les onades de calor que hem d’afrontar cada cop són més freqüents, més llargues i més intenses. En aquestes condicions, la massa forestal acumulada esdevé un perill potencial, amb els resultats que veiem cada estiu.
La utilització política dels incendis
En canvi, el discurs moltes vegades posa l’accent en el detonant de l’incendi, no en les seves causes estructurals. Les dades, però, són clares: segons els experts en gestió forestal només un 10% dels incendis és provocat intencionalment. El 90% s’originen de forma accidental o per imprudències.
Aquest error d’enfocament és intencionat moltes vegades. Per una administració que no pretén abordar la complexitat del problema, amb tots els recursos que requereix, és molt més funcional fixar el focus sobre un individu aïllat que cala foc al bosc, que sobre les causes estructurals de l’incendi, que impliquen reconèixer una responsabilitat en la gestió. Els incendis són un problema de dificultat creixent, sense solucions assequibles, ni populars, ni a curt termini. És a dir, en termes polítics, un assumpte on millor posar-se de perfil, fer el mínim per cobrir l’expedient i assenyalar un eventual culpable, per a qualsevol govern que tingui com a objectiu prioritari seguir governant, no pas solucionar els problemes de la gent.
En el cas de l’extrema dreta, aquests esdeveniments posen en relleu les conseqüències de menystenir la crisi climàtica, sigui una DANA mortífera o un incendi paorós. Com més evidents i més greus siguin les causes de la catàstrofe, més soroll han de generar i més fort han de gesticular per desviar l’atenció de les causes estructurals del problema. A més de centrar-se en el detonant de l’incendi i no en la profunditat del problema, en aquesta darrera onada d’incendis han inclòs el fake de què “les autoritats no et deixen netejar el bosc”, quan en realitat és una obligació legal del propietari (3).
També cal assenyalar el paper d’aquesta dreta que sempre intenta reduir els impostos quan governa i que pretén popularitzar socialment que no es pagui o es defraudi, però que quan arriba el foc, demana la intervenció, ara i aquí, de tots els mitjans disponibles o imaginaris, els que existeixen i els que són una fantasia. Sense oblidar la participació de tot l’exèrcit, un cos amb formació d’emergències però amb poc o gens d’entrenament en foc, que resulta molt menys útil que unes brigades forestals comarcals o autonòmiques, amb coneixement previ del terreny on han de treballar i especialitzades en gestió del foc.
L’acció pendent
Els grans incendis d’aquest estiu posen en relleu un cop més que la gestió forestal és una responsabilitat primordial de qualsevol govern, i que davant la transformació del paisatge de les darreres dècades anem tard. Urgeix un canvi en les polítiques forestals. La prevenció dels incendis i no la seva extinció ha de ser el centre de les polítiques: les contractacions de brigades només a l’estiu tenen cada cop menys sentit i, en canvi, un cos permanent que faci seguiment dels plans de protecció de cada municipi, que conegui bé el terreny, i que s’encarregui de fer cremes controlades cada hivern esdevé cada cop més necessari.
I un debat pendent, en aquest món global, és quina gestió econòmica i ecològica fem dels nostres boscos, que són, no ho oblidem, majoritàriament privats. Perquè a Catalunya consumim fusta o altres productes de silvicultura, però el seu origen en molts casos no és local: ve de països més barats. Impulsar un aprofitament sostenible dels recursos del bosc és una tasca que mai afrontarà el mercat per si sol mentre tingui altres opcions.
Notes:
(1) (La mortalitat associada a incendis forestals podria estar subestimada en un 93% – ISGLOBAL)
(2) (Catalunya destinarà 75 milions en cinc anys per a franges de protecció contra els incendis | Impacte)
