L’analista Wolfgang Münchau l’ha anomenada “política exterior post-racionalista” i l’ha comparada amb el període de Sturm und Drang que va tenir lloc a Alemanya després de la Il·lustració racionalista. “Aquesta època començà amb Goethe i Schriller i emfatitzà l’emoció intensa, l’experiència subjectiva i el geni individual per sobre de la raó i l’ordre”, escriu aquest autor a EuroIntelligence, a la qual, segueix, “les realitats internes no havien d’ajustar-se més a les normes externes o els fets.” I aquestes realitats internes “són grans i poden variar considerablement”, afegeix Münchau en assenyalar que “vivim en una època en la qual els fets ja no defineixen la nostra realitat comuna.”
Afirmar que els mitjans de comunicació de masses tenen un impacte en el discurs públic no és, no cal dir-ho, una novetat: la bibliografia sobre aquesta qüestió abasta ja gairebé un segle. Que les xarxes socials han estat el catalitzador en les darreres dècades d’alguns dels trets més lamentats d’aquest impacte –la simplificació d’idees, la trivialització, l’emoció com a tret predominant del discurs– tampoc és cap novetat. Tanmateix, tots som si fa no fa conscients de la seva degradació, i, alhora, l’hem naturalitzada. Com ha escrit recentment el periodista estatunidenc Ken Klippenstein, d’uns anys ençà l’eufemisme ha desaparegut. Com a exemple, menciona com algunes de les frases del manual polític amb les quals s’esquivaven les preguntes dels periodistes –“estem profundament preocupats”, “estudiarem atentament aquesta qüestió”, “vull escoltar el que han de dir els experts sobre aquesta qüestió”– s’han esvaït per deixar pas a una ràfega de declaracions que són no ja difícils de contrastar, sinó que el fet mateix de fer-ho ha esdevingut cada vegada menys important per a l’audiència, no en darrera instància pel biaix de molts serveis de fact-checking.
D’aquesta mena de fer política “post-racionalista” vam tenir un bon exemple fa uns dies, quan els Estats Units d’Amèrica van enfonsar a principis de setembre un bot davant la costa veneçolana. Segons el Departament d’Estat dels Estats Units, els 11 tripulants eren narcotraficants que transportaven substàncies il·legals, i aquesta és a grans trets la versió que els mitjans de comunicació han donat per bona. Si més no, no ha estat massa fiscalitzada per la premsa generalista espanyola, que no acostuma a amagar precisament la seva animadversió cap a Veneçuela. Com diversos comentaristes als Estats Units han observat, no obstant, no existeix cap justificació legal per a aquesta acció militar: l’embarcació no suposava cap amenaça als vaixells de la Marina dels EUA, i podia haver estat interceptada per portar a terme un registre a bord i requisar la càrrega, si és que aquesta existia. Fins i tot d’haver estat així, el narcotràfic, recorden aquests comentaristes, no és un delicte castigat amb la pena de mort als EUA i no constitueix ni un atac armat ni l’amenaça d’un atac armat que pugui respondre’s, per tant, amb la força armada. El delicte aquí és l’acció dels EUA mateixa: una execució extrajudicial fora del seu territori nacional.
“Pot Trump abatre a onze persones al Carib com si no res?”, es preguntava l’editor de Counterpunch, Jeffrey St. Clair –de qui he fet servir la major part de la informació continguda en aquest article–. La resposta és que sí perquè “Obama ja ho va fer.” Barack Obama “va normalitzar els assassinats extrajudicials fins al punt d’acabar amb ciutadans estatunidencs al Iemen amb drons”, escriu St. Clair, de tal manera que ara “Trump farà servir el precedent que va establir Obama i el portarà a un nivell mai vist: si pots fer servir a la Marina dels EUA per assassinar a persones en aigües internacionals sense oferir cap prova que siguin una amenaça per a la seguretat del país, per què no aleshores en aigües territorials dels EUA o en sòl dels EUA, per crims reals o imaginaris?” Val a dir que Veneçuela no es troba entre els principals productors o exportadors de les substàncies il·legals que es consumeixen als EUA –ni el fentanil, ni la cocaïna ni l’heroïna–, però sí entre els dipositaris de les majors reserves de petroli, calculades en 303 mil milions de barrils. Caracas ha signat amb Beijing un acord de cooperació de 20 anys valorat en mil milions de dòlars estatunidencs per produir 60.000 barrils de petroli diaris destinats a l’exportació.
Com recordaven Roger D. Harris i Joe Emersberger en un altre article per a Counterpunch, el president veneçolà, Nicolás Maduro, ja va advertir el dia abans de l’atac que els Estats Units podien crear un “fals positiu” per justificar el desplegament de tropes. D’acord amb aquests dos autors, el succeït serviria per preparar el terreny a un eventual “atac de decapitació” contra el govern veneçolà semblant als que Israel ha portat a terme contra Hamàs, Hezbollah o contra la cúpula militar iraniana. “Els EUA estan ben bé inundats de drogues, però la preocupació de Trump no és sincera”, escriuen Harris i Emersberger, “de ser-ho, s’haurien mobilitzat contra el narcotràfic als EUA i contra aliats propers, com l’Equador, però en comptes d’això Trump desvia l’atenció pública i culpa a Veneçuela, un país que amb prou feines contribueix a aquest problema.” Segons les dades aportades en aquest article, s’estima que el narcotràfic podria arribar a moure fins a 750 mil milions de dòlars als EUA, que és també el que més armes i precursors químics per a la fabricació de drogues als càrtels proporciona. Harris i Emersberger també mencionen el paper del sistema financer estatunidenc en el blanqueig de capitals procedent del narcotràfic.
Totes aquestes dades semblen haver-se-les emportades el torrent d’informació i desinformació en aquesta època de política exterior post-racionalista de la qual parlava Münchau. El secretari d’Estat dels EUA, Marco Rubio, fa afirmar per exemple el dimarts que l’embarcació bombardejada es “dirigia probablement cap a Trinitat i Tobago o algun altre país al Carib”, però Donald Trump assegurava unes hores després que “onze narcoterroristes de ‘Tren de Aragua’ estaven transportant narcòtics il·legals cap als Estats Units”, i el dimecres Rubio feia marxa enrere en les seves pròpies declaracions per ajustar-les a les de Trump. “Sabíem exactament qui hi havia en aquella embarcació, sabíem exactament què feien i sabíem exactament a qui representaven”, sostenia al seu torn el secretari de Defensa Pete Hegseth, sense desenvolupar. De la mateixa manera, en aquest torrent s’ha perdut també que, com St. Clair apuntava en el seu article, l’ex-president de Filipines Rodrigo Duterte –a qui Trump havia elogiat el 2017 en la seva visita a Manila– es troba actualment en custòdia a La Haia acusat pel Tribunal Penal Internacional d’ordenar l’execució sumària de narcotraficants. Com diuen en anglès, no hi ha honor entre lladres, i encara caldria afegir: entre lladres encara hi ha classes.
