L’Àlex Anfruns és investigador i periodista independent, especialitzat en les relacions Nord-Sud i el dret al desenvolupament d’Àfrica de l’Oest i Amèrica Llatina. És educador, professor i analista polític en diversos mitjans de comunicació internacionals (Telesur, Abya Yala TV, Agència Bolivariana d’Informació, ET en espanyol). Exredactor en cap del medi associatiu belga Investigaction. És coautor del documental “Palestina, la verdad asediada. Voces por la paz” (2008), i autor del llibre “Níger: ¿Otro golpe de Estado o la revolución panafricana?” (2023), sobre el que versa aquesta entrevista.
“La idea d’escriure un llibre sobre el Níger sorgeix l’agost del 2023, després del cop d’estat”, davant l’amenaça de guerra per part de França i la possibilitat d’una nova catàstrofe per a la regió del Sahel, similar a la intervenció de l’OTAN a Líbia. L’afirmació que “els governs de Burkina Faso i Mali declararen estar disposats a defensar el Níger com si fos el seu propi territori” va reforçar, segons Anfruns, el caràcter militant del llibre, destinat a donar a conèixer la lluita del poble nigerí i les causes de l’amenaça occidental.
La realitat del Níger i el Sahel
Segons Anfruns, la realitat socioeconòmica del Níger és extrema: d’una població de 23 milions, pràcticament la meitat viuen en la pobresa més absoluta i només una de cada tres persones està alfabetitzada. La majoria de la població és rural, depèn d’una agricultura no modernitzada i pateix una gran manca d’infraestructures i indústria. La seva economia combina un sector informal dominant amb un estat dependent de l’exportació de matèries primeres i la importació de productes manufacturats. Sectors estratègics com l’aigua, l’electricitat o les duanes han estat privatitzats i el control de recursos com l’urani ha passat a mans de multinacionals: “Aquest model ha generat una crítica generalitzada al sistema neocolonial i a les institucions financeres internacionals, considerant-ne el camí al desenvolupament imposat com a fals i ineficaç”.
“En el pla humà, les decisions polítiques neoliberals de les últimes dècades es tradueixen en una alta taxa d’atur i manca de perspectiva per a la joventut rural”, un factor que ha facilitat l’atracció de grups armats que s’han presentat sota la bandera de l’extremisme religiós. Anfruns destaca que les divisions ètniques, com les tensions entre nòmades i sedentaris o els grups tuaregs autoproclamats, són divisions instrumentalitzades que no expliquen el fenomen principal: la resistència popular està motivada per la defensa de la sobirania nacional. El paper de l’exèrcit ha estat, des de les independències al Sahel, essencial per a la defensa de l’Estat, tot i les diferències entre cada cas, com Moussa Traoré a Mali, Tomás Sankara a Burkina Faso o Seyni Kountché al Níger. La simplificació basada només en l’uniformisme, sense comprendre el context històric i les contradiccions internes és, segons Anfruns, una narrativa propagandística. “La lluita per la sobirania nacional s’exerceix en el marc de defensa d’un Estat agredit i presentat fins fa poc com a fallit”.
Colonialisme, independència i panafricanisme
Històricament, Anfruns exposa que la colonització francesa a l’Àfrica occidental i central va ser extremadament brutal, basada en el treball forçat, els impostos i l’extracció de matèries primeres. La creació de l’Àfrica Occidental Francesa (AOF) el 1904 va establir una autonomia financera mínima, amb un pressupost basat en la recaptació d’impostos i duanes per l’exportació de recursos, fet que va generar resistències locals significatives. La lluita anticolonial i el panafricanisme van tenir un paper notable en la regió. “Entre Àfrica de l’Oest i Àfrica del Nord va haver-hi, de manera primerenca, una dimensió de lluita panafricana”.
El procés d’independència es va iniciar amb la llei d’autonomia de 1956 (llei-marc Deferre), que transferia l’administració a les elits locals afins a França, i va culminar amb el referèndum de 1958, que permetia votar a favor de la independència o de la pertinença a una “Comunitat Francesa”. Anfruns destaca que la participació popular, especialment rural, va ser determinant en la construcció de les noves nacions, amb moviments de vaga i sindicalisme actiu, com la creació de la Unió General de Treballadors de l’Àfrica Negra el 1957 i el paper de Djibo Bakary al Níger, que va ser apartat del govern per voler seguir una via radical i desafiar la dependència neocolonial imposada per França.
L’autor subratlla figures clau del panafricanisme i les independències com Patrice Lumumba, Kwame Nkrumah, Modibo Keita i Sekou Touré. “Va haver-hi una figura transcendental, la del congolès Patrice Lumumba, que va significar per a molts líders de l’època la clara confirmació que les independències estarien condicionades a obeir les ordres dels antics amos colonials”. La Conferència de Casablanca del 1961 va aprovar una carta que identificava l’apartheid i el sionisme com eines imperialistes i defensava la lluita contra el neocolonialisme. Tot i això, “les independències només van ser formals, i es va impedir l’aparició de democràcies populars, en part per errors, però sobretot per la ingerència externa sota la forma de cops d’estat, sabotatges, assassinats i repressió”. Segons Anfruns, les experiències de la dècada de les independències es van congelar amb la imposició de les polítiques neoliberals a les dècades següents, i es va esborrar el record d’aquella gran esperança.
En relació amb l’anàlisi política contemporània, Anfruns alerta que: “L’estudi i l’anàlisi de les qüestions internacionals des d’un punt de vista de classe no és una opció, sinó que històricament ha estat un deure pels treballadors. En els moments d’auge del moviment de lluita de la classe obrera, les seves organitzacions polítiques van tenir en compte la relació estreta que la dominació capitalista estableix entre els explotats de diferents països i nacions”. Anfruns denuncia que, des de la desaparició del bloc de l’Est, “hi ha hagut un retrocés en la comprensió d’aquestes qüestions, en molts casos dramàtic, perquè fins i tot s’ha produït l’alineament de partits d’esquerra europeus amb intervencions militars dels seus governs”. L’autor defensa la necessitat de processos col·lectius, formació i organització per superar l’aïllament de qui resisteix: “Un objectiu del meu llibre és modestament ajudar a omplir aquest buit, posant el focus en nous processos i afavorint l’anàlisi i el debat”.
Pel que fa a la presència occidental al Níger i al Sahel, Anfruns denuncia que la justificació oficial de “lluita contra el terrorisme” amaga interessos reals, com el control geopolític i la gestió de fluxos migratoris. “Tot l’anomenat dispositiu de seguretat i de defensa occidental, inclosa la presència de tropes de Nacions Unides, ha estat percebut com un fracàs operatiu per part del govern de Mali primer, i després de Burkina Faso i del Níger. D’aquí la seva unió per a crear una alternativa, l’Aliança d’Estats del Sahel”.
Sobre el panafricanisme, Anfruns recorda que ha travessat diverses etapes: l’anticolonial i antiracista previ a les independències, el dels líders d’independència que van acceptar les fronteres colonials i la consolidació amb la Unió Africana, en un context de repressió neocolonial. Remarca que la defensa de la sobirania al Sahel és un procés de participació popular i desenvolupament endogen, que busca superar la dependència externa. “Hi ha una consciència arrelada que les fronteres nacionals poden ser superades, però al preu de la integració i la unitat africana. Si no inclou la sobirania popular, la sobirania de l’estat no es planteja com a sagrada. Per això dic que els actuals processos del Sahel expressen un potencial emancipador i integrador dels pobles”.
Nous processos polítics a la regió
Tornant al cas del Níger, el 26 de juliol del 2023, el CNSP (Consell Nacional per a la Salvaguarda de la Pàtria) va donar un cop d’estat i va derrocar el president Bazoum amb l’objectiu de reconduir la política i l’economia al Níger, controlar la corrupció i començar un veritable procés de descolonització. “És un cop d’estat que no té res a veure amb els altres. El que revela l’arribada al poder del CNSP és, ni més ni menys, quelcom tan estratègic com la defensa de la sobirania nacional (…) Als països del Sud sotmesos al neocolonialisme, la lluita de classes s’expressa amb un contingut nacionalista, i per això no és sorprenent que una institució com l’exèrcit pugui assumir aquest tipus de tasca històrica”.
El CNSP forma part d’una dinàmica regional que inclou altres juntes militars com les de Burkina Faso i Mali. Malgrat la presència de processos similars, Anfruns recorda que cada país té la seva història particular i que la convergència principal rau en la defensa de la sobirania nacional. Els tres governs comparteixen el repte de la “lluita contra el terrorisme”, tot qüestionant la cooperació en defensa amb les potències occidentals. Traoré defineix el terrorisme com la “manifestació violenta de l’imperialisme”. Tani rebutja parlar de terrorisme “islamista”, afirmant que “l’adversari que tenim davant és sobretot França”, mentre denuncia que tenen mercenaris entrenats i finançats per potències estrangeres.
Pel que fa als recursos naturals, Anfruns remarca que els estats del Sahel estan posant en marxa mesures per a la sobirania alimentària i el desenvolupament endogen. Això inclou la substitució de productes importats com l’arròs, la cancel·lació de contractes d’explotació d’urani amb multinacionals i la construcció de refineries. Subratlla la importància de transformar l’economia d’exportació de matèries primeres cap a un model industrialitzat i sota control estatal. “Es tracta que els recursos d’aquesta regió serveixin per al benefici dels pobles, i no només a interessos estrangers i una elit corrupta, com havia estat el cas fins fa poc”.
També posa en relleu projectes de desenvolupament conjunt, com la cooperació energètica que ofereix a un preu preferent el carburant als països veïns, o la creació del Banc Confederal d’Inversió i Desenvolupament, constituït per fons dels tres Estats. “La transformació social que representa el pas d’una economia extravertida, basada en l’exportació de primeres matèries, a una altra amb una agricultura de més rendiment i el retorn a iniciatives d’industrialització i control de l’Estat en sectors estratègics, és fonamental per al futur del poble nigerí i en general per als pobles del Sahel”.
Anfruns rebutja la idea que l’aproximació a Rússia o la Xina representi un “canvi d’amos” sense trencar la baralla imperialista, considerant que és un discurs simplista i allunyat de les condicions materials reals. Subratlla que la cooperació militar amb Rússia ha permès a Mali recuperar la seva sobirania territorial a Kidal i que la col·laboració amb la Xina, iniciada sota Mamadou Tandja, va ser estratègica per diversificar socis i obtenir avantatges per a l’estat nigerí, com la construcció d’una refineria de petroli en plena crisi amb la CEDEAO.
Sobre la possibilitat d’un conflicte de grans magnituds a la regió, Anfruns alerta que els documents estratègics occidentals identifiquen el Sahel com un punt de fricció potencial, però que cal entendre les noves formes de guerra de l’OTAN, que inclouen mercenaris i guerra d’informació. “Per això he escrit el llibre, per a analitzar les causes d’una possible guerra occidental contra el Níger i l’Aliança d’Estats del Sahel, i per oferir una eina útil de solidaritat”.
Finalment, Anfruns observa ecos del pensament socialista de Thomas Sankara en la política actual de la regió. El sankarisme està present en la població i especialment en la joventut africana, i sovint és desacreditat per la propaganda occidental com a “demagògic” o “populista”. L’autor subratlla que la identificació dels actors externs que històricament han sabotejat la regió és clau perquè els pobles reconeguin un canvi autèntic en la política nacional i participin activament en els processos: “Les transformacions que es comencen a portar a terme al Sahel poden representar un salt qualitatiu, establint les bases de noves formes d’organització social, on les masses construeixin aquest socialisme a partir de realitats culturals i específiques de cada poble”.
Aquest article és un resum en català de l’entrevista publicada originalment a UPH Asturies: https://uhp-asturies.blogspot.com/2025/04/entrevista-con-alex-anfruns-nos.html
