Helena Bea que és arqueòloga, historiadora i obrera de la cultura. També és activista Feminista i LGBTIQ+. Parlem amb ella sobre militància, organització i lluita.
Quins van ser els teus primers contactes amb la militància i fins a quin punt, després d’aquests primers contactes, vas entendre o vas decidir la necessitat d’estar organitzada políticament i implicar-te activament en la lluita?
Doncs els meus primers contactes van ser a través dels meus pares. És a dir, jo, des de molt petita, la meva família —tot i que políticament, diguem-ne, no és allò que se signifiqui o que militi en un partit— sí que han estat molt al peu del canó quan hi ha hagut protestes de caràcter municipalista. Jo recordo, per exemple, quan van posar un ecoparc a prop de casa, a Ripollet, que és on vivia. Vam sortir a les manifestacions i jo potser tenia sis o set anys, hi anava amb el meu pare. A casa es parlava molt de quan el meu pare o la meva mare formaven part de l’AMPA o del Consell Escolar, i quan hi havia una injustícia, la treballàvem. Recordo que eren coses que es parlaven molt a casa i que a nosaltres ens explicaven també.
Tinc molt clar que ja tenia una base per entendre que hi ha una sèrie d’injustícies sobre les quals podem intervenir de manera directa. Quan em vaig fer més gran, a partir dels 16 anys, vaig començar a militar o, almenys, a plantejar-me la militància. I ho vaig fer sobretot a través de les xarxes socials.
Al final, per molta gent de la meva edat, les xarxes han estat una porta d’entrada a la militància o a la formació política. A partir d’aquí, vaig començar a crear una mica de xarxa, a establir contacte amb grups més locals. Fins que, a partir dels 18 anys, ja una mica més gran, a través de la universitat i del mateix municipi, vam començar a fer entitats i treball municipal.
De fet, tu sempre parles molt de la importància de la lluita municipal. Dins d’aquest municipalisme, com entens el paper del col·lectiu LGTBIQ+ dins de la lluita social i política als municipis?
Jo crec que és cabdal. Al final, les persones del col·lectiu LGTBIQ+ som part de la ciutadania, és a dir, és una realitat: no som aliens. Estem igualment oprimides per qüestions de raça, de classe… Interseccionen moltes opressions que, al final, també són una qüestió de lluita de classes. I trobo que això ens obliga a estar presents, a la primera línia.
D’altra banda, penso que tots els col·lectius que formem part de la lluita hem de tenir-ho en compte. També és veritat que el col·lectiu LGTBIQ+ pateix molt sexili, i això fa que moltes persones es vegin obligades a marxar del seu lloc de residència cap a una ciutat, per qüestions d’anonimat, per estar més amagades entre la multitud. Llavors, sí que quedem molt desplaçades, i crec que és important tenir-ho en compte per no perdre aquests actius en la lluita.
És clar, de fet estaves parlant de la importància de no perdre aquestes persones i que no hagin de marxar fora del municipi. Com creus que es pot construir un espai segur i acollidor per a aquestes persones LGTBIQ+ en un entorn local, que pot dificultar l’anonimat o afavorir prejudicis dins la comunitat?
La part principal, per mi, és l’escolta. És a dir, tens persones amb una sèrie d’experiències concretes, que pateixen violències concretes, i és important escoltar-les per entendre què pateixen i buscar estratègies per no reproduir-ho. Si una persona trans et parla del seu nom sentit i et diu que vol fer servir certs pronoms i un nom concret, és tan fàcil com respectar-ho. Ja està.
També cal revisar el llenguatge que fem servir. Sé que moltes vegades és complicat, sobretot en alguns àmbits, però cal intentar que sigui el més inclusiu possible. Aquestes petites qüestions són molt importants.
I, al final, si es produeix una agressió, el protocol ha de ser el mateix que davant d’una agressió masclista o racista: intentar reparar el mal. No hi ha un protocol superespecífic, realment.
Parlaves del concepte de sexili, que potser no tothom coneix. Quins creus que són els principals reptes per a les persones LGTBIQ+ fora de les grans ciutats? Per què es veuen abocades al sexili i com s’hi pot fer front des dels municipis?
El principal problema és el prejudici i l’estigma, que estan molt lligats. Hi ha molts prejudicis sobre com som les persones del col·lectiu, sobre com ens comportem, i això, sumat al discurs d’extrema dreta, genera una visió del col·lectiu com si fóssim un problema o una amenaça, vinculant el col·lectiu amb pràctiques o amb elements que, al cap i a la fi, són purament delictius.
És a dir, no entraré en profunditat, però és un discurs estigmatitzant que sentim i llegim a les xarxes socials, o fins i tot a les notícies o al Congrés. Això fa que la societat absorbeixi aquests prejudicis i els reprodueixi. Pot ser que vagis al mercat i la gent et negui el nom sentit, o que et mirin malament per la teva expressió de gènere, o que et facin preguntes incòmodes. Les persones bisexuals, per exemple, reben comentaris com “ui, estaves amb un home i ara surts amb una dona: que has canviat de vorera?”. Aquesta bifòbia, o qüestions lligades a prejudicis que s’arrosseguen des de la serofòbia i tota una sèrie de petites microviolències, generen una càrrega emocional i psicològica brutal.
Si, a més, estàs en un poble on tothom et coneix i coneixen la teva família, sents que estàs generant una càrrega sobre ells. Quan marxes a una ciutat, tot això rellisca una mica més: pots ser cridanera sense por, pots expressar-te com ets, encara que continuïs tenint por de violències físiques, perquè un nazi encara et pot pillar pel carrer, però no et jutja el veí o la veïna i, encara menys això reverteix en el teu entorn proper.
Parlaves també del paper de les xarxes socials en l’origen de la teva militància, però també dels efectes negatius que poden tenir els discursos d’odi, en aquest cas, en forma de LGTB-fòbia. Però quin valor dones a la cultura, i en concret a l’agitació cultural, com a eina de transformació social? Com recuperem aquestes eines per un ús en positiu?
Jo crec que és clau que els espais d’agitació cultural, els espais de cultura en general com poden ser un ateneu popular o un ball de gitanes, han de ser d’esquerres, pro-LGTBI, feministes, antiracistes i antifeixistes. No cal que estiguin vinculats a un partit, però sí que han de tenir aquesta tendència, s’han de significar.
Són espais on pots crear discurs i establir una xarxa sana, més enllà del que ve de la tele o de les xarxes socials. Són fonamentals, i des de l’esquerra no els podem perdre. A més, permeten introduir la lluita des de la infància, de manera planera, a través d’un esplai, per exemple. Et donen referents positius, i això és vital.
I en la vostra associació, com combineu les activitats lúdiques amb les més ideològiques o reivindicatives?
Quan vam reactivar-nos després de la pandèmia, vam començar amb activitats molt lúdiques per atreure gent, especialment joves. Creàvem espais segurs per al col·lectiu i per persones aliades. Un cop vam tenir una xarxa, vam començar a introduir continguts més teòrics.
Hem organitzat xerrades, trobades —per exemple, pel Dia de la Visibilitat Trans vam fer una activitat amb persones trans— i activitats familiars com un Trivial per preparar l’Orgull. La idea és treure el discurs LGTBI del local, portar-lo al carrer, a la Festa Major, a les paradetes. Això ajuda a trencar la barrera invisible i a fer que les persones aliades s’apropin.
I quin ha estat el retorn per part del municipi i la ciutadania?
A Ripollet la resposta ha estat sempre molt positiva. La gent s’implica perquè som part del teixit social. I a Barberà, on estic ara, també. Tot i el discurs de l’extrema dreta, la gent té ganes de conèixer-nos. Ens trobem amb curiositat i amb una resposta generalment molt bona, especialment entre els joves, cada vegada que organitzem alguna cosa, o que ho fa l’Ajuntament. Hi ha moltes ganes de superar el prejudici que som quatre friquis fent coses.
Parlaves també del teu perfil d’historiadora. És important lluitar en el present per construir futur, però també és important mirar enrere i veure d’on venim, saber qui va sembrar les llavors perquè, avui, puguem tenir una situació objectivament millor que anys enrere. Per què creus que és crucial recuperar la memòria històrica del col·lectiu LGTBI?
És crucial perquè es tendeix a pensar que el col·lectiu LGTBI és una cosa recent, dels anys 60 ençà, com a element del moviment contracultural i que ha anat existit sense fer massa soroll. I no és així. Cal reivindicar i recuperar tota aquesta història, deixant clar que hi ha hagut persones LGTBI al llarg de tota la història, de totes les identitats, que han fet coses i aportacions molt rellevants. No només persones homosexuals, també persones no binàries, trans, intersexuals… totes aquestes identitats que queden, sovint, massa disgregades.
També cal trencar amb la idea del col·lectiu com a una cosa blanca i occidental. Hi ha referents arreu del món, en tots els àmbits. Entendre això ens ajuda a veure com el colonialisme, el racisme i el masclisme han contribuït a la LGTB-fòbia.
A més, cal integrar el col·lectiu dins la memòria democràtica: recordar que també vam ser perseguits pel feixisme. M’hi sento molt vinculada, personalment, i és un repte que no siguem un col·lectiu oblidat dins dels històricament oprimits per feixisme. A escala personal, per exemple, quan he fet alguna visita guiada a exposicions sobre els camps de concentració, o concretament sobre els catalans i catalanes en aquests camps, però també homenatjant referents com Àngel Guimerà o García Lorca, que a Barberà vam recordar amb una jornada després que vandalitzessin una placa seva pintada amb els colors LGTBI. El vam voler reivindicar com a referent per defensar, precisament, això: la nostra existència en el present gràcies a contribucions com la seva, i analitzar tot el que s’ha anat aconseguint.
Per acabar, què t’agradaria dir a les persones lectores sobre la lluita LGTBI i per què és important que tothom s’hi impliqui, donem espai i visibilitat i el reconeguem com un element transversal, igual com hem fet amb el feminisme?
Jo no soc cap catedràtica, però diria que el més important és escoltar. Dins la classe treballadora, hi ha una part del col·lectiu LGTBI que patim les mateixes opressions que qualsevol altra persona de classe treballadora i que, en alguns casos, tenim afegida aquesta càrrega discriminatòria.
Sobretot, però, els diria que al final tenim un objectiu comú, i com a obrers i obreres ha de primar, per sobre de tot, la solidaritat. És a dir, és tan fàcil com ser solidari, i solidari implica escoltar-nos i tenir clar que és això, intentar trencar com més aviat millor amb aquesta discriminació i tenir-nos com a companys i companyes de lluita, que al final és el que som.
