Moscou, abril de 2025
Estimats camarades,
Des de Comunistes de Catalunya volem agrair al Partit Comunista de la Federació Russa per la meravellosa organització d’aquest esdeveniment tan necessari. És un honor per a nosaltres ser a la pàtria de Lenin i al país que va derrotar el nazisme el 9 de maig de 1945. Com vam fer aleshores els comunistes de tot el món liderats per la Unió Soviètica, ho tornarem a fer.
El fenomen de l’ascens de l’extrema dreta és global i es produeix en un context de fortes desigualtats estructurals, davant de les quals el sistema capitalista no dona resposta, generant una precarietat vital i una sensació d’inseguretat o inestabilitat entre les classes populars. Aquests problemes estructurals es donen arreu, però generen un fort contrast en les societats europees que van conèixer l’estat del benestar i els avenços assolits pel moviment obrer, arran del contrapès que representava el camp socialista de l’Est en l’àmbit internacional.
En el cas espanyol, el desenvolupament de l’estat del benestar va ser molt més limitat a causa de la llarga dictadura franquista, però la situació és similar. En concret, les fortes desigualtats es manifesten en diversos àmbits, destacant-hi la precarietat laboral, la inflació dels preus dels aliments i l’energia, les dificultats d’accés a l’habitatge (encara més per a les persones migrades), els alts percentatges de pobresa o les grans desigualtats en l’esperança de vida segons la situació socioeconòmica de cada persona.
D’altra banda, l’ordre neoliberal internacional, l’economia centrada en l’especulació financera i el paper de dependència i subjugació que pateixen la majoria de països de la perifèria respecte del centre de l’imperi, han generat fortes onades migratòries en les darreres dècades. A això cal sumar-hi els conflictes bèl·lics i el canvi climàtic, factors que amplien les causes de la migració de milions de persones. Aquest fet, l’arribada de persones d’altres països les darreres dècades, compartint totes elles la condició de classe treballadora, facilita a l’extrema dreta la identificació d’un enemic extern, dividint la classe treballadora segons el seu origen o cultura.
En l’àmbit internacional s’estan produint moviments profunds entorn de les reivindicacions feministes i ecologistes. El moviment feminista ha aconseguit avenços en drets i ha generat nous consensos, fet que ha provocat una forta reacció de les estructures patriarcals. En el cas espanyol, el moviment feminista ha estat a l’avantguarda i això es fa notar especialment en les reaccions de determinades estructures. Un cas similar és el de l’ecologisme, que ha generat una forta consciència de la crisi ambiental i del canvi climàtic, fet que obliga a impulsar canvis estructurals en el model econòmic i social. Tant el feminisme com l’ecologisme són rebutjats per l’extrema dreta, ja que impugnen la societat tradicional i actuen com a elements transformadors del model econòmic i de les relacions desiguals i jeràrquiques.
Per tal d’identificar adequadament el problema i no caure en la trampa de banalitzar el feixisme, cal ser molt conscients que l’extrema dreta es transforma; no podem pretendre veure els mateixos fenòmens dels anys 20, 30 i 40 a Europa. El feixisme italià, el nazisme alemany, el franquisme espanyol o les dictadures de Portugal o Grècia eren expressions diferents d’un mateix fenomen. Avui, l’extrema dreta s’adapta i es transforma, i ser-ne conscients és clau.
Més enllà de debats acadèmics sobre si els fenòmens actuals poden ser considerats feixistes en part o en conjunt, l’extrema dreta actual té una sèrie de característiques que cal identificar, tant per caracteritzar un moviment divers com per combatre’l en les seves diferents formes. Algunes característiques comunes són la defensa d’una identitat tradicional i el rebuig a les persones migrades. A partir d’elements propis com la defensa d’una suposada identitat, l’odi i la por als diferents i la glorificació del passat, el denominador comú de l’extrema dreta global és la seva política antimigratòria.
L’odi al pobre i a qui és diferent, l’immigrant, s’utilitza per dividir la classe treballadora, enfrontant “el penúltim contra l’últim”, sembrant la discòrdia entre els perdedors del model neoliberal. A l’Estat espanyol ha ressorgit amb força una extrema dreta de caràcter franquista i espanyolista. Però a Catalunya, l’avenç de l’extrema dreta espanyolista ve acompanyat del naixement de grups independentistes fortament identitaris, d’ultradreta, que s’alimenten del creixement del racisme i de la reacció contra el feminisme.
L’extrema dreta, en les seves diverses formes, és una resposta del capitalisme en època de crisi, entesa com una eina de disciplinament. Segons el context històric i la fase del capitalisme, pren formes diferents, però sempre amb l’objectiu de disciplinar les classes populars, utilitzant proclames extremistes que poden sonar antisistema, però que mai qüestionen l’estructura econòmica.
Actualment, l’extrema dreta fa gala d’una forta defensa de la llibertat individual, enfocada a defensar els valors neoliberals (emprenedoria, llibertat d’elecció educativa per part de les famílies, evasió fiscal, etc.). En paral·lel, defensa que vivim en un món en conflicte, i per tant aposta per la seguretat i un model d’estat autoritari amb valors patriòtics i militars. Per contra, defuig un estat intervencionista en economia o societat, deixant via lliure a la desigualtat.
Si ens fixem en Espanya, veiem que majoritàriament el votant de VOX no ha canviat de bloc: és un votant de dretes que ha abandonat el PP. Tot i que sí que té incidència en la classe treballadora, no es reprodueix de forma significativa el mateix fenomen que en altres països, on antics votants d’esquerres, desencantats per la manca de solucions estructurals a la seva precarietat, passen a votar extrema dreta.
A Catalunya, les concrecions del creixement de l’extrema dreta són múltiples. D’una banda, VOX obté una representació gens menyspreable a les institucions. De l’altra, apareix el fenomen de l’identitarisme independentista. Aquest creixement es basa en antics votants conservadors avui radicalitzats. Alhora, hi ha una lepenització dels programes polítics: el cas del Partit dels Socialistes de Catalunya, sobretot en l’àmbit municipal, n’és un clar exemple, situant la seguretat al centre del seu discurs i posant greus obstacles a l’empadronament de les persones migrades.
L’extrema dreta també té presència al Parlament Europeu, distribuïda en tres grups parlamentaris diferents, i governa a Itàlia o Hongria. El cas italià és paradigmàtic: Giorgia Meloni no ha complert cap de les promeses en matèria migratòria, els camps de deportació a Albània han estat un fracàs estrepitós i caríssim, i les arribades de migrants per mar no han disminuït.
La retòrica de “frenar la invasió” ja no és suficient per seguir utilitzant els migrants com a boc expiatori, i comencen a flirtejar amb un concepte extret directament del neonazisme: la reemigració, que va un pas més enllà. Ja no es tracta només d’impedir l’arribada de persones d’altres ètnies i cultures, sinó d’expulsar massivament aquelles que ja hi viuen, tinguin o no situació regularitzada, simplement pel seu origen. En un clar exemple de “purificació de la raça”, basat directament en el nazisme.
Però no només copien els conceptes nazis, sinó també les seves campanyes, com la recent de repartir bitllets de tornada per a migrants, com han fet AfD, VOX o Aliança Catalana.
Aquests feixistes es trobaran a Milà aquest 17 de maig per parlar del concepte de “reemigració”, i trobades com aquesta que estem celebrant avui han de ser un clar contrapès contra aquest tipus de pràctiques i reunions.
Des de Comunistes de Catalunya i la nostra Fundació estem impulsant el projecte Abril per combatre el feixisme de forma polièdrica en tots els àmbits: acadèmic, educatiu, esportiu, comunicatiu, en el treball comunitari, legislatiu des de les institucions, i també al carrer. I estem treballant en una trobada de fundacions antifeixistes a Barcelona aquest octubre.
Treballem sempre des d’una perspectiva unitària amb altres forces i organitzacions progressistes i antifeixistes. I tenim en compte que sense resoldre les desigualtats i problemes estructurals generats pel capitalisme que ja hem descrit, no serà possible erradicar de soca-rel el càncer feixista.
Un cop més, volem agrair al Partit Comunista de la Federació Russa per donar-nos l’oportunitat de participar en aquest fòrum. Esperem que les conclusions siguin profitoses per a la tasca que hem de fer de tornada als nostres països d’origen i en la lluita mundial contra el feixisme.
Ànims camarades i com deia Dolores Ibárruri: No passaran!
