Des de fa un parell d’anys, ens trobem immersos en un context de tancament de cicle polític que suposa molt més que un simple relleu institucional i que es va iniciar amb la crisi de 2008: es tracta de la culminació d’un procés llarg de desmantellament progressiu de l’Estat del Benestar, aquell model que, sorgit després de la Segona Guerra Mundial com a resposta a l’avenç de les revolucions socialistes arreu del globus, havia garantit uns mínims drets socials col·lectius com la sanitat, l’educació, les pensions o els serveis públics universals als estats capitalistes. Aquest consens s’ha anat trencant en benefici d’una lògica neoliberal que prioritza l’acumulació de capital i la competitivitat global per sobre de la cohesió social.
Aquest trencament ha anat acompanyat, de manera alarmant, de la institucionalització i normalització de l’extrema dreta, no només com a força electoral sinó com a actor central en la configuració del debat públic. El seu discurs, sustentat en el replegament identitari, l’odi a l’altre i la defensa d’un model autoritari i de violència de classe, ha penetrat en espais que tradicionalment havien estat aliens o hostils a aquestes idees. Aquest fet situa la classe treballadora en una posició especialment vulnerable, no només per l’afebliment de les seves condicions materials de vida, sinó perquè esdevé objecte d’una batalla ideològica que busca dividir-la, enfrontar-la i fer-la còmplice d’un projecte regressiu que va contra els seus propis interessos.
La qüestió clau, davant aquesta situació, és analitzar si aquest canvi de cicle acaba sent millor o pitjor per a la classe treballadora. I tot apunta al fet que, si no s’articula una resposta organitzada i conscient des de l’esquerra i els moviments socials, les condicions de vida, drets i capacitat de decisió de la classe treballadora es veuran encara més erosionades. La pèrdua de referents col·lectius, la fragmentació social i la confusió ideològica que es desprenen d’aquest escenari són terreny fèrtil per al retrocés democràtic i social.
Avui la classe obrera ens trobem en una cruïlla: els nostres interessos fonamentals no estan només en l’àmbit laboral: el salari, l’encariment de la vida, la jornada, la salut laboral no són els únics factors de precarietat i malestar social entre la nostra classe. Avui hem de mirar, com a ciutadans, amb o sense militància política, què s’està “coent” en la política internacional, quines són les posicions polítiques de les grans potències o què planteja no només un gran país sinó un conjunt de països com la Unió Europea (on nosaltres ens trobem); en aquest concert on els interessos geopolítics encara no són clars, on els amics no estan definits, i on els interessos econòmics i el seu control tenen molts aspirants: siguin països, persones o sectors econòmics o financers.
Així, avui, en un escenari polític i social marcat per la incertesa i la tensió, és imprescindible seguir també de prop el dia a dia de la política nacional i implicar-s’hi activament per evitar retrocessos en drets i condicions de vida. Però aquesta vigilància quotidiana no pot limitar-se a una resposta reactiva; cal incorporar de manera estructural, en totes les dimensions de l’acció política —i de manera molt especial en el moviment sindical i les organitzacions socials— una anàlisi rigorosa i compartida de la situació global. El desafiament que tenim al davant no és només local, sinó que forma part d’una deriva més àmplia, on l’imperialisme econòmic contemporani, amb la seva lògica d’acumulació i especulació desregulada, i la irrupció de l’extrema dreta amb discursos feixistes, condicionen el marc de possibilitats polítiques i socials a escala planetària i també a casa nostra.
Davant d’això, l’esquerra no pot limitar-se a gestionar espais institucionals o a defensar quotes sectorials de poder. Hem de repensar la nostra acció i discurs des d’una mirada col·lectiva, que posi realment al centre les necessitats i aspiracions de les classes populars: l’economia quotidiana de la gent, la salut pública, l’accés universal i digne a l’educació i a l’habitatge, la garantia de pensions suficients, la cura i dignificació de les persones grans des de l’esfera pública, la implementació d’una Renda Bàsica Universal que asseguri condicions materials de vida a tothom, el dret al lleure, al descans i a una vida lliure de contaminació i agressions ambientals. Aquesta agenda no és retòrica: és la base des de la qual construir un projecte alternatiu davant l’ofensiva neoliberal i reaccionària, i només des d’aquesta perspectiva es podran enfortir els vincles socials i articular una resposta sòlida i transformadora.
Davant d’aquesta situació, les esquerres, en termes generals, compartim diagnòstics semblants sobre els grans reptes socials, econòmics i democràtics que tenim al davant. Tots coincidim a assenyalar la necessitat de defensar els drets socials, combatre les desigualtats, frenar l’ascens de l’extrema dreta i construir alternatives a la lògica neoliberal. Tanmateix, aquest consens teòric no es tradueix en una acció política unitària. Ens trobem massa sovint abordant aquests temes fonamentals de manera aïllada, des d’espais fragmentats i estratègies parcials, pensant o creient que l’obtenció de quotes institucionals —un regidor aquí, un alcalde allà, mitja dotzena de consellers o algun diputat i eurodiputat— ja justifica la feina feta i legitima el nostre paper polític.
Aquesta dispersió, però, té un cost altíssim. Només cal que ens aturem a comptar els vots que es perden, que van a parar al limbe polític. Són vots de la nostra gent, vots carregats d’esperança, d’il·lusió i de voluntat de canvi. Vots que, precisament per la manca de coordinació i unitat estratègica, acaben sense sumar prou per transformar res de fons. Ens cal una reflexió col·lectiva honesta sobre aquest desgast polític i sobre la responsabilitat que tenim a l’hora d’oferir una alternativa realment efectiva i creïble.
Avui, els canvis polítics —ens agradi o no— no es produiran a través d’una insurrecció simbòlica, com l’assalt al Palau d’Hivern, sinó a través de les urnes. I omplir-les de manera decisiva no dependrà només de discursos o voluntats disperses, sinó de la capacitat de mancomunar objectius, prioritzar el fonamental i construir unitat des del respecte a la pluralitat. La unitat no ha de ser uniformitat, sinó acord sobre les coses bàsiques que afecten la vida de la majoria. L’èxit o el fracàs del nostre projecte polític col·lectiu depèn d’aquesta capacitat de posar en comú l’essencial, i no en figures individuals ni en petits col·lectius autònoms. Si no ho aconseguim, serem testimonis d’un nou cicle on alcaldes, presidents o governs seran d’una altra majoria, i les esquerres quedarem de nou en la frustració i la resistència dispersa.
