Davant la proximitat de l’1 de Maig és un bon moment per fer història. La documentació de la qual disposa l’Arxiu Josep Serradell ens permet fer present com veien la jornada els comunistes i el seu sindicat de referència, les CC.OO i com maniobrava la socialdemocràcia.
Tirem hemeroteca i anem a un llunyà any 1983.
Al número 40 de l’Avant, de data 14 d’abril, l’Editorial tracta de la preparació de la jornada, on destaca la invitació de CC.OO. a UGT per participar conjuntament.
Al número 42 de l’Avant, de data 28 d’abril, se li dedica tota la portada -1r de Maig amb CC.OO. Per la plena ocupació. Per la pau- i l’Editorial. En aquesta es destaca, ja a l’inici, la impossibilitat d’assolir la unitat: “UGT, ha entendido que no es necesaria la unidad de acción a pesar de que los problemas que sufre la clase obrera son tanto o más graves de los que existían otros años en que la convocatoria era unitaria. La presión de la derecha sobre el gobierno socialista y las propias renuncias de este gobierno no solo por la presión de la derecha sino por la propia concepción política que posee, hacen más necesaria que nunca la acción unitaria de los trabajadores…”
Per això, segueix l’Editorial, cal remarcar les reivindicacions pendents: l’atur, el suport internacionalista de la jornada -atenent sobretot la solidaritat amb Amèrica Llatina: destacant Nicaragua-, i la recuperació de l’organicitat, de la democràcia interna -que ha comportat, en contra del pluralisme lògic- les sancions contra el Baix Llobregat o la desautorització de l’organització del Metall.
“Los comunistas estamos dispuestos a respetar y defender la organicidad del sindicato, única garantia de una acción sindical de clase, que asegure la intervención de los trabajadores en la vida sindical y en la decisión de los problemes que les afectan directamente.”
L’any 1984, el número 88 de l’Avant, de data 26 d’abril, és una edició especial, gratuïta, dedicada a l’1 de Maig. Es manté el lema de No a l’atur i s’afegeix el No a l’OTAN.
L’Enric Serra fa història en un article que titula El primer 1º de Mayo.
“Aunque la celebración del Primero de Mayo como gran jornada de lucha por las reivindicacions de la clase obrera nace el 1890, hay un largo proceso histórico que tiene un punto álgido en los llamados “hechos de Chicago” y que culmina en la convocatoria del año citado. Ahora, cuando hay claros intentos de institucionalitzar el Primero de Mayo como una “fiesta”, es imprescindible recordar que éste nace como jornada reivindicativa, i que la manifestación no es una procesión cívica, sinó una demostración pública y combativa de la unidad de la clase y del internacionalismo proletario”.
L’inici de l’article ja és imborrable: “La lluita pels tres vuits: vuit hores de treball, vuit d’educació i vuit de descans es desenvolupà al llarg de tot el segle XIX a partir del moment en què en 1817 la formulà el socialista utòpic anglès Owen”.
És interessant l’explicació de per què es tria el dia 1 de Maig. “Sembla que el fet d’escollir aquesta data, l’1 de Maig de 1886, va ser perquè aquest era el dia en què tradicionalment es renovaven els contractes de lloguer, arrendament, etc, per la qual cosa encara és conegut com a “Moving-day” (dia del canvi). Durant tot l’any següent es va fer una forta campanya d’agitació i ja el mes d’abril anterior a la data fixada, nombrosos patrons acceptaren l’horari reivindicat”.
Però aquesta actitud de la patronal no va ser igual arreu. A Chicago va respondre amb el “lock-out”. La fàbrica Cyrus Mac Cormick va acomiadar mil cinc-cents obrers que va substituir per esquirols. La tarda del 3 de maig de sis a set mil vaguistes anaren a les portes de la fàbrica a escarnir els esquirols i van xocar amb la policia i els matons de l’Agència Pinkerton, que van disparar contra els vaguistes matant a sis i deixant més de cinquanta ferits i un gran nombre de detinguts. La indignació va ser tal que es va fer una convocatòria en la plaça del Mercat del Fenc a la que van assistir unes quinze mil persones. Quan el míting ja estava a punt de concloure va irrompre la policia dissolent violentament la concentració.
L’esclat d’una bomba -molts autors la consideren una provocació de la patronal- entre la policia va provocar la reacció d’aquesta. El nombre d’obrers morts no s’ha pogut establir mai, però es parla d’uns cinquanta.
Aquests fets van portar al fet que l’any 1889 es va celebrar a París un Congrés Socialista Internacional Obrer, en el que la jornada de les vuit hores per a tots els treballadors va tornar a ser present i a la darrera sessió, els delegats de la tendència marxista presentaren la següent resolució: “S’organitzarà una gran manifestació internacional amb data fixa, de forma que en tots els països i en totes les ciutats i al mateix dia convingut, els treballadors intimin als poders polítics a reduir legalment la jornada a vuit hores de treball i a aplicar les altres resolucions del Congrés de París”.
L’èxit de la jornada fou total. Potser la frase que millor ho resumeix correspon a un reaccionari, el pare Winterer, diputat per Alsàcia-Lorena en el Reichstag, que comentant la disciplina i universalitat d’aquella jornada va dir: “No podem oblidar que els exèrcits més disciplinats són també els més temibles”.
Engels va escriure aquell dia: “Per què no estarà Marx al meu costat per a veure això amb els seus propis ulls!”
En aquest número especial de l’Avant, Quim Boix signava l’article Un primer de Maig de clarificació política. “Enguany la data de l’1 de maig s’inscriu en un context polític que ajuda a la clarificació. Situat a 48 hores de les votacions al Parlament de Catalunya és més fàcil que els treballadors associïn un i l’altre esdeveniment. Pels comunistes aquesta associació de dates i continguts polítics és natural i imprescindible. Per la resta de forces polítiques és millor no barrejar-ho”.
Mariano Aragón fa una primera valoració de com s’ha desenvolupat la negociació col·lectiva durant l’any 1984 i com la classe obrera ha recuperat part de la seva confiança. Ha augmentat la participació dels treballadors, tant en l’elaboració de les plataformes com en la seva defensa.
Alfred Clemente puntualitza que aquest 1r de Maig ha de reflectir l’oposició del conjunt de la classe obrera a les mesures antiobreres que des del govern socialista es pretenen imposar, mesures que en el pla legislatiu es concreten en el Proyecto de Ley Orgánica de Libertad Sindical que es ve a sumar al Estatuto de los Trabajadores i a la Ley Básica de Empleo, totes dues aprovades per la dreta amb el vot del PSOE. […]
“Aquest 1r de Maig ha de ser un moment de reflexió sindical sobre el perill de què se segueixi legislant de forma antisindical i antiobrera i sobre la necessitat d’organitzar la lluita per a impedir-lo”.
