Luz Amparo, presidenta de Las Kellys Unión Catalunya i delegada sindical de CCOO, ha compartit amb La Realitat la seva visió crítica sobre la situació política a Colòmbia, les migracions, el racisme al nostre país i la situació dels i les treballadores en el món dels serveis. Ens hem centrat principalment en les condicions de treball de les cambreres de pis.
Quina és la situació actual a Colòmbia, i en especial, de les reformes laborals i de salut?
El país s’enfronta a un moment molt crític en la seva història. La situació laboral i la salut estan força precaritzades, no per falta de voluntat de canvi, sinó perquè els polítics anteriors han fet negocis amb aquestes. Les empreses transnacionals estrangeres (moltes espanyoles) aprofiten aquest clima per a oferir sous miserables en un context en què consideren Colòmbia com a part del “Tercer Món”.
Tot i els intents del president actual, Gustavo Petro, que vol fer les coses bé, el sistema corrupte arrelat a Colòmbia fa que les reformes siguin molt difícils d’implementar. Cal la necessitat d’una mobilització popular, per fer efectiu que “el poble és el que mana”.
Si establim un paral·lelisme, com veus la situació laboral a Catalunya?
Tot i l’augment salarial, la inflació ha deixat moltes famílies amb dificultats per arribar a final de mes. El salari mínim per a les cambreres de pis és de 1.200 €, però els costos del lloguer, alimentació i altres productes bàsics han incrementat de manera que resulta molt complicat mantenir el nivell de vida.
A Catalunya és molt poc coneguda situació del sindicalisme a Colòmbia i al Sud Global. Què ens pots explicar?
A Colòmbia, no pots fer el que fas a Espanya d’exigir, de sortir al carrer, de parlar amb la gent, de denunciar, perquè et maten. Confesso que viure en un clima d’amenaça constant fa sentir por. Cal conèixer i denunciar que les i els líders socials que s’atreveixen a alçar la veu sovint acaben assassinats o forçats a marxar del país.
Al Sud Global es dona aquesta situació de violència estructural cap al sindicalisme i l’organització de les classes treballadores. A Colòmbia, encara patim l’herència molt negativa del dictador Álvaro Uribe, tot i que no hem d’amagar que era intel·ligent i va assolir que molta gent li donés suport. Tot això explica la persistència de la violència paramilitar tot i els esforços pel procés de pau.
Com valores la política institucional repressiva de les migracions? (OTAN, Frontex, UE: del PEMA al Pla Meloni d’externalització de deportacions a tercers països)?
Faig una valoració molt crítica de les polítiques de la Unió Europea i l’OTAN, en tant que són profundament racistes i xenòfobes. Les persones migrants som claus per a l’economia espanyola, però ens troben en una situació de vulnerabilitat extrema, amb moltes vivint amb por davant la possibilitat d’un conflicte global.
L’extrema dreta rebutja la immigració o, realment, allò que rebutja és que les persones migrants tinguin drets?
S’abusa moltíssim de la immigració, perquè es pretén obtenir mà d’obra barata (migrants sense drets), que treballen com a “servents a les seves mansions” o en l’agricultura. La situació que patim les persones migrades es pot descriure com una nova forma d’esclavatge modern, som “els esclaus del segle XXI”.
El racisme institucional i el neofeixisme es reforcen mútuament?
Tot i que l’extrema dreta no governa formalment, moltes polítiques, com la llei d’estrangeria, semblen coherents amb el seu discurs. Aquest és un fet molt “xocant” i quelcom que no entenem.
El racisme i els discursos d’odi són la tàctica de “divideix i venceràs” per afeblir l’organització de les classes treballadores i populars?
Claríssimament, sí. Hi ha desplegada tota una estratègia que té com a objectiu la divisió entre treballadors nacionals i migrants. Als Estats Units s’està dividint la població per facilitar el control polític. Faig una crida a la unitat al nostre país. Lamento, profundament, la desunió tant dins dels mateixos sindicats com entre les forces progressistes. Cal destacar que molts votants estan desil·lusionats perquè molts polítics quan arriben a les institucions s’obliden de la classe obrera.
Las Kellys hem decidit reunir-nos amb totes les forces polítiques, independentment de la seva inclinació, amb l’objectiu de fer-nos-en visibles i reivindicar els drets laborals i la unitat de la classe treballadora.
El gener del 2023 tots els indicats que formen part d’UCFR van signar la “Declaració sindical unitària: No deixem que ens divideixin. No al racisme. No Passaran!” (1). Creus que els sindicats han avançat prou en aquest autocompromís?
Hem fet una feina a CC.OO, però vull cridar l’atenció sobre el fet que en els càrrecs de màxima direcció és gairebé inexistent la presència de persones migrants. És destacable que essent tan precària la situació de les treballadores d’hotels (Las Kellys), la majoria de les quals són dones migrades i racialitzades, continuen molt invisibilitzades dins del moviment sindical.
Mentre a sectors com la construcció s’aconsegueix una afiliació més alta entre homes migrants, en els àmbits de neteja, cures o residències (on la presència de dones és molt alta) la sindicalització és molt inferior. Jo, que des de jove he lluitat pels drets humans, en una trobada sindical, vaig ser l’única persona d’origen migrant que va aixecar la mà, per demanar la paraula i intervenir. El sindicalisme no és impermeable a una actitud d’excessiva comoditat i individualisme, que es dona a la nostra societat.
Coneixen les persones d’origen migrant el seu dret a la participació sindical i la fomenten prou els sindicats?
La por és el principal obstacle pel que fa a la participació sindical de les persones migrades. A les empreses les fan sentir molta por que s’organitzin i participin sindicalment: sovint, el suport a l’acció i organització sindical es manifesta en privat per por de represàlies. Tot i això, vull destacar la capacitat de resistència de les dones i la importància de deixar clares les clàusules dels convenis per evitar males interpretacions amb els drets laborals.
La precarietat fa que sigui molt difícil utilitzar instruments com la vaga, ja que moltes Kellys no tenen altre mitjà per alimentar les seves famílies: A més, s’hi sumen les hores extres no remunerades
Davant del turisme de masses, s’ha parlat de democratització del turisme. Quan les persones treballadores actuen com a usuàries de serveis turístics, ho fan amb una cultura de “consum responsable” i amb actitud de solidaritat envers les treballadores del sector turístic?
Les cambreres de pis (Las Kellys) pateixen molt amb els turistes, perquè aquests sovint no tenen consciència de la càrrega extra que comporta el seu desordre. Durant la concentració que fem cada 25 d’agost, diverses cambreres han recollit fotografies per mostrar l’estat de les habitacions i fer visible aquesta realitat, tot dient que “una cosa és dir-ho i una altra cosa és viure-ho”.
El turisme és gairebé un monocultiu de l’economia catalana. La riquesa que genera el turisme arriba als treballadors i treballadores dels sectors turístics i al conjunt de les classes treballadores?
La patronal turística ha obtingut grans beneficis, mentre la classe treballadora manté les mateixes condicions. Hem fet molt per ser visibles. El darrer partit amb qui hem parlat, Esquerra Republicana de Catalunya, va ser l’únic que ha fet una proposta concreta davant la situació, fins al punt de presentar un projecte al Parlament per destinar part de la taxa turística a la formació de les cambreres (Las Kellys). Aquesta formació és essencial perquè moltes no tenim la possibilitat d’accedir a altres oficis ni d’invertir en cursos, en un sistema on les empreses no compleixen amb la seva obligació de formar les treballadores durant la jornada.
Vull trencar el tòpic que les cambreres de pis no són professionals, nosaltres ho som. I cal afegir que moltes Kellys tenen estudis superiors als seus països d’origen, però la duresa del procés d’homologació de títols, a Espanya, les obliga a acceptar feines precàries. Un exemple personal d’aquesta situació, la meva filla, tot i haver estudiat patologia a la Universitat de Barcelona, ha hagut de marxar a Alemanya per trobar oportunitats.
El capitalisme postfordista inclou una gran diversitat d’empreses que actuen en un mateix centre de treball. En un hotel, les kellys tenen relació laboral directa amb l’empresa hotelera o hi ha externalització en ETT o empreses anomenades de “multiservei”?
Trobem situacions diverses. Casos de contractació directa, reconeixement de la relació laboral real i efectiva i altres casos d’externalització via ETT. Aquí, la patronal hotelera utilitza un fals argument de necessitat de contractar ETT davant d’un suposat alt grau d’absentisme laboral en les kellys amb contractació laboral directa.
Les empreses de treball temporal contracten per jornades parcials de quatre hores, però realment les treballadores acaben fent moltes més hores sense rebre la compensació corresponent. També, vull alertar sobre pràctiques abusives quant al no pagament d’hores extres, fet que a més complica la conciliació. Per això, Las Kellys oferim suport per presentar denúncies, tot i que considerem que aquesta responsabilitat hauria de recaure en les administracions.
Com impacta la precarietat laboral de les kellys sobre la seva salut? Estan prou reconegudes les malalties professionals?
Vull denunciar que les empreses posen traves a les baixes derivades de la sobrecàrrega laboral i el pes psicològic, i a més fan servir un sistema de “crèdits” que obliga a netejar moltes habitacions en molt poc temps. Per exemple, a alguns hotels s’assignen 16 habitacions perquè les treballin en 8 hores, i a més, s’exigeix una qualitat impecable tot treballant en temps molt limitat. Això genera una gran pressió sobre les cambreres (Las Kellys), que sovint veuen les seves malalties professionals ignorades, a diferència d’alguns gremis masculins.
M’he hagut d’autoformar en prevenció de riscos, igualtat i salut psicosocial, ja que cada dia surten noves lleis, que hem de conèixer per actuar.
Quines altres reivindicacions laborals esteu formulant, Las Kellys, ara mateix?
La necessitat d’una jubilació anticipada per a les treballadores, ja que moltes no poden arribar als 67 anys a causa de les condicions extremes del seu treball. Jo mateixa he patit problemes de salut derivats de les inadequades condicions ergonòmiques del meu entorn laboral.
Tinc el desig de continuar treballant col·lectivament per aconseguir millores reals i duradores, com “un treball de formigueta” que, pas a pas, transformi les condicions de treball i de vida de la classe obrera.
Des de La Realitat agraïm a la Luz Amparo i a les Kellys tota la seva tasca i lluita per tal de millorar les seves condicions de treball i de vida. Tal com ens diu ella, “hem aconseguit la nostra visibilització”, i això ja és un gran pas endavant en l’adquisició de consciència social i de classe.
REFERÈNCIA:
(1) Declaració sindical unitària: No deixem que ens divideixin. No al racisme. No Passaran!
