L’anunci d’un alto el foc entre els Estats Units i l’Iran no expressa cap voluntat real de pau, sinó una maniobra tàctica d’un imperialisme que, davant les seves pròpies contradiccions i límits, es veu obligat a contenir temporalment l’escalada. No es tracta d’un canvi de rumb, sinó d’una pausa en una ofensiva que continua intacta en els seus objectius estratègics de dominació, control energètic i subordinació dels pobles. La treva, fràgil i condicionada, evidencia tant la incapacitat dels Estats Units per imposar una victòria clara com la resistència dels actors regionals davant la seva ingerència. Mentrestant, Israel manté la seva política agressiva sionista al marge de qualsevol estabilització real, aprofundint una dinàmica de guerra permanent, avançant cap a la neteja ètnica i l’absorció del sud del Líban Aquest alto el foc confirma que l’imperialisme no ofereix cap horitzó de pau, sinó únicament intervals entre conflictes, en una lògica estructural de violència que només pot ser confrontada des de la solidaritat internacionalista i la lluita dels pobles per la seva sobirania i per la pau.
La reunió entre els mandataris de l’Argentina i de Xile, Milei i Kast, s’emmarca dintre de la lògica de construcció de la internacional reaccionària, amb una coordinació creixent en diversos aspectes del seu ideari. El laboratori de polítiques ultraliberals i repressives es va estenent al continent americà, a la vegada que aquests països s’alienen amb Donald Trump i la seva agenda geopolítica internacional. L’ofensiva contra els drets socials i laborals és absoluta, i cada vegada és més important engegar la resistència des de les esquerres contra aquesta dinàmica perversa.
A Espanya comencen els judicis per diversos casos de corrupció, com el de l’Àbalos i l’anomenat Kitchen. Com sempre, no es tracta de casos aïllats, sinó d’una expressió estructural de les mancances del règim del 78, amb una crisi greu de legitimitat del mateix i una progressiva descomposició institucional i la consegüent desafecció política. Podem veure, una vegada més, la connexió entre el poder polític, els aparells de l’Estat i els interessos econòmics, en una confluència que posa de manifest l’existència d’una degeneració permanent. En el cas Kitchen tornem a veure la guerra bruta i la utilització de les clavegueres de l’Estat, mentre que en el cas Àbalos constatem que el PSOE encara està lluny d’una regeneració democràtica real.
El govern de la Generalitat ha presentat el projecte de llei de participació ciutadana, definit com un instrument de democràcia directa, però que amaga en realitat greus limitacions i riscos de cooptació. La normativa reforça mecanismes simbòlics de consulta sense garantir un poder real de decisió, centralitza el control en l’administració i estableix filtres que poden excloure les veus més crítiques o marginades. També s’ha assenyalat que no aborda la bretxa estructural en l’accés als recursos i la informació, ni la desigualtat entre barris i sectors socials, fet que podria convertir la participació en un instrument de legitimitat per a polítiques ja definides des de dalt. Així, en comptes de promoure una veritable sobirania popular i un empoderament col·lectiu, la llei corre el risc de reforçar el marc institucional existent i diluir la capacitat transformadora de les lluites socials.
