Estimada Carmen: Aquest estiu vaig conèixer a Londres diverses dones de les quals no t’he parlat encara, i precisament avui que rebo carta d’una d’elles, Anita Gray, m’animo a escriure’t per explicar-te què està fent al seu país.
Precisament aquest estiu es va celebrar el quart aniversari del campament de dones de Greenham Common. Recordes? Greenham és també el nom d’una de les bases militars que en el seu temps es va assenyalar com a portadora d’aquelles màquines de guerra anomenades euromíssils. A finals del 83 s’havien d’instal·lar 96 míssils Cruise capaços de defensar i salvaguardar allò que s’anomena «l’Europa lliure» —i a la qual diuen que pertanyem—, capaços de defensar-la encara que fos a costa de tota forma de vida.
El grup de dones que va acampar davant les portes de la base va deixar la llar per manifestar-se en contra de «l’assassinat en massa premeditat» que suposa la cursa armamentista, per la continuació de la vida i de la història. Van demanar —d’això fa ja quatre anys— un debat televisat amb portaveus del Govern sobre la política nuclear governamental perquè mai no havien estat consultades; era un debat plenament factible i realitzable, per què no?, atès que el seu és un país democràtic i lliure, tan orgullós de la seva llibertat que, a més, és capaç de defensar-la fins a les darreres conseqüències. Però «curiosament» la petició va ser denegada i aquest grup de dones —alternant-se amb molts altres milers— es va assentar davant les portes de la base militar amb la petició del debat dempeus, oposant-se a la instal·lació dels míssils de creuer, decidides a romandre-hi fins que Gran Bretanya es retirés de l’OTAN.
Han passat quatre anys i part d’aquests míssils, com saps, s’han instal·lat ja, però les dones romanen acampades i realitzant centenars d’accions no-violentes com a protagonistes d’aquella part de la població disposada a defensar la vida i la pau. També s’han creat nombrosos grups de suport. Anita forma part d’un d’aquests grups, el de Londres concretament, i explica que per celebrar aquest quart aniversari es va convocar una gran concentració de dones sota el lema «Substituïm la base». Amb aquest propòsit, dones d’arreu del món van enviar llençols i cintes (18 x 36 centímetres) decorades amb objectes de vida per una banda i ulls per l’altra. Aquests milers d’ulls universals mirarien cap a l’interior de la base com a símbol de vigilància. Em sembla realment admirable la seva capacitat per desplegar originalitat i creativitat per la pau.
Però, malauradament, ni aquest acte ni tots aquells que diàriament realitzen les dones de Greenham en defensa i difusió de les seves idees pacifistes estan exempts de problemes. Hi ha opinions i manifestacions que resulten summament molestes als paladins del món lliure i per tant s’han de reprimir i castigar. Durant molt de temps el blanc d’aquesta coerció han estat, sobretot, les reivindicacions dels treballadors per millorar les seves condicions de vida o en defensa dels seus llocs de treball, un exemple ben proper el tenim en la vaga dels miners britànics de la qual la televisió ens va oferir algunes imatges esgarrifoses (i et poso aquest exemple per no ultrapassar els límits d’aquest país).
Però avui dia ja no són només els treballadors els que molesten amb les seves peticions inoportunes, també els destorben els pacifistes i les pacifistes, aquell grup de dones que contínuament teixeix teranyines tancant les portes de la base militar, que col·loca miralls mirant cap a l’interior de les instal·lacions perquè ells mateixos vegin reflectida la cara de la mort, que es tomba al carrer simulant un atac nuclear, però que mai ofereix resistència violenta davant la contenció policial i les detencions. Només segueixen actuant coherentment amb les seves idees pacifistes. Serà això el que posa més nerviosos als dirigents del nostre món lliure?
Deu ser així perquè —continuant amb la informació que envia Anita— s’està agreujant la repressió al campament de dones. Fins ara, cada dona detinguda i jutjada havia de pagar una multa de deu a quinze lliures, i si es negaven a pagar-la, com era decisió habitual en elles, ja que qui pertorben la pau no són ni aquells que decideixen crear i disposen tot el material per matar, ingressaven una setmana a la presó (amb sort un dia). I aquí no puc deixar de recordar l’anècdota del nen que li va preguntar a la seva mare davant la tanca de Greenham: «Mare, per què la Policia està cuidant les bombes que ens mataran i no a la gent que vol aturar les bombes?». Sense resposta, és clar.
Actualment estan només unes poques hores a Comissaria. Però no t’imaginis ni per un moment que és per benignitat dels dirigents d’aquest país! És que quan les xifres de detingudes passen del miler ja no es pot permetre el luxe d’oferir una nit d’hospitalitat. La nova modalitat consisteix a seleccionar les detingudes —així són menys— i aquestes romanen dues setmanes a la presó o fins a tres mesos com Katrina Howe que va ser detinguda en l’acte commemoratiu de les víctimes de la bomba nuclear de Nagasaki. El seu delicte, evidentment va ser «criminal»: es va interrompre un judici per demanar un minut de silenci per les víctimes de la bomba. Sense paraules, veritat.
Com veus, al nostre món lliure se’n couen, de verds.
Estimada Carmen, crec que hauríem d’enviar un llençol al campament per la pau de Greenham amb un NO gegantí del nostre país a les bases militars i a l’OTAN… i molts ulls alerta perquè miressin cap a l’interior de la base.
Espero la teva resposta. Cuida’t molt.
PD: T’envio una foto de la vaga dels miners i una altra de les dones de Greenham. Pots confeccionar un pòster que digui: «L’Europa lliure» o «Les faves del nostre món lliure». Després podem seguir col·leccionant.
