Laura Camps de Agorreta treballa en l’àmbit de l’estratègia digital de campanyes després d’haver estudiat dret i publicitat i, des de fa més de 10 anys, treballa en el camp de la comunicació política. Gràcies al seu interès per la pobresa del temps, ha publicat “No nos da la vida” (Bruguera, 2025).
Llegint el llibre que has escrit pensava en tu. Ets de la generació dels vuitanta, com els meus fills, i m’he adonat que un dels temes centrals és com es percep la pobresa del temps quan es tenen criatures.
Crec que tenir criatures és el cop definitiu per adonar-te que t’estaven robant el temps. Al principi, com que el procés és progressiu, te’l prenen a poc a poc i no en vas sent conscient. Però quan arriba la baixa de maternitat o paternitat, de sobte disposes de tot el temps per dedicar-lo exclusivament a la cura d’una persona hiper dependent. El xoc real arriba quan has de tornar a la feina; és llavors quan t’adones de la magnitud de la pèrdua.
Això també passa amb altres sotracs vitals, com tenir un accident —que en el meu cas va ser un punt d’inflexió— o tenir persones dependents a càrrec. Hi ha moltes maneres de ser conscient de la pobresa del temps; la maternitat n’és una de molt clara, però no l’única.
Et volia preguntar una mica el que et va motivar a escriure el llibre. Per què aquest?
El llibre va néixer d’un encàrrec. M’havien proposat escriure sobre maternitat tres vegades anteriorment, però no m’hi sentia còmoda parlant-ne de manera aïllada. Per mi, tot és lluita de classes. Quan l’editora em va proposar un llibre que vinculés el temps i el treball, vaig saber que era el que necessitava.
Evidentment, parlo de la criança perquè és la meva realitat i el text n’està travessat, però no pretenc parlar per tothom. Escric des de la meva posició: una persona blanca, amb nacionalitat europea i nascuda a Barcelona. Sóc conscient que hi ha moltes altres realitats, però la meva no deixa de ser de classe treballadora; tinc les mateixes dificultats per arribar a final de mes, tot i que des d’un altre espai social.
Fa més de cent anys de la vaga de la Canadenca i seguim ancorats en la jornada de vuit hores —o més—. Per què creus que el moviment obrer actual no situa la reducció de jornada com l’eix central de les seves reivindicacions?
Crec que és multicausal. D’una banda, hi ha la “cultura de l’enrenou”: la idea que estar ocupada tota l’estona és sinònim d’èxit. És una mentida que hem comprat a les classes altes, quan en realitat, per a la gent treballadora, l’ocupació constant és sinònim de precarietat.
D’altra banda, hem acceptat la idea que els diners són el més important. Hem centrat la lluita en els salaris, però s’ha demostrat que no és suficient: si ens pugen el sou però pugen encara més els preus, el poder adquisitiu es manté igual de pobre.
A més, qui pateix més la pobresa del temps són les dones. Històricament, el moviment obrer ha estat liderat per homes que no tenien aquest problema, perquè les dones assumien tota la feina domèstica que ells no feien. Com que es veu com un “tema de dones”, no s’ha prioritzat. Tot i això, veig esperança en la Generació Z: ells passen olímpicament de treballar quaranta hores per un sou que no els permet ni emancipar-se. Tenen clar que no pensen regalar la seva vida. Per a la patronal, mantenir-nos presoners en jornades eternes és clau; no som més productius per estar més hores al despatx, però estem massa esgotats per organitzar-nos i fer caure el sistema.
Com a mestra, m’ha sorprès sempre que les famílies demanin a les escoles més hores de “conciliació”, la qual cosa atenta contra el dret dels infants a no fer jornades laborals, però en canvi no pressionin les empreses o l’Administració. És el cercle que esmentaves abans.
Les institucions fomenten l’enfrontament entre famílies i escoles per desviar l’atenció de les seves pròpies mancances. És més fàcil queixar-se al mestre que tens al davant que no pas al Departament o al Govern.
Cal una dotació econòmica real. Sentia en un podcast que els docents haurien de fer mitja jornada lectiva, perquè atendre criatures 35 hores setmanals és esgotador. L’escola hauria de tenir les hores lectives adients, i després hauria d’existir un servei públic de qualitat —com el programa “Concilia”, però per a tothom— fins i tot fins a les nou de la nit si calgués. Això no vol dir que els nens hagin d’estar tancats en una aula, sinó en espais d’esbarjo o estimulació amb professionals ben formats i ben pagats. Actualment, les famílies paguen extraescolars caríssimes només per poder treballar, i el Conveni del Lleure és precari. És un bucle on tothom està aclaparat i on les institucions fan càlculs electorals i decideixen que els drets de la infància no sumen prou vots.
Sembla que en el tema de les cures cadascú s’ha de buscar la vida pel seu compte, no?
Exacte, s’ha convertit en una responsabilitat individual perquè les institucions se’n desentenen. Un exemple clar és el de les cuidadores i cangurs. Per què el govern no posa el focus en el fet que moltes no cotitzen? Perquè saben que si obliguen les famílies a donar-les d’alta, hi hauria una revolució social. És un silenci còmplice.
Quan parlem de gent gran, la situació és encara més dramàtica. Es crea una cadena perversa: dones que venen de l’altra punta del món, deixant les seves famílies, per cuidar els nostres pares en condicions precàries perquè nosaltres estem superades. L’única solució real és la inversió pública massiva per contractar treballadors públics que es facin càrrec de la dependència. Qualsevol altra cosa són pedaços que obliguen les dones a triar entre abandonar la seva llibertat o explotar algú altre.
La figura de la mainadera de les criatures i de qui cuida la gent gran és el que més m’impressiona. Sobretot a mesura que vas augmentant en el grup d’edat, perquè és clar, això també va en detriment del fet que la majoria, a partir de certs moments en què es compleixen anys, necessites algú que t’acompanyi.
Absolutament. Hi ha gent que… Mira, tinc una mare de 92 anys que encara viu sola. Però podria ser que no fos així, perquè tinc amigues amb mares més joves que ja són dependents. I tant. Vull dir que la dependència no va lligada estrictament amb l’edat, però la qüestió de qui se’n fa càrrec, qui t’acompanya i qui et cuida —només les visites al metge ja són una bogeria— és un tema cabdal. Llavors, tota la gent que cuida, que contractes… aquí entra el que deies del privilegi de ser blanca de Barcelona: acabes contractant una dona que ha de deixar la seva llar, la seva família i el seu projecte de vida al seu país per venir aquí. Això s’ha convertit en un tronc central del capitalisme. Ho penso moltes vegades: com podem trencar aquest cercle? Perquè és un autèntic bucle. Són dones, bàsicament dones, que venen de l’altra punta del món mentre nosaltres anem superagobiades i no arribem a final de mes. Les tenim sovint contractades en males condicions. Ens cuiden la nostra gent gran, persones que de vegades tampoc tenen la preparació específica perquè han de fer la feina que poden amb tot el dret del món, però sense els recursos formatius necessaris.
Per tant, es genera una cadena perversa. La manera d’aconseguir que les condicions de les treballadores que prenen cura de les persones dependents —siguin grans, petites o adultes— siguin dignes és sempre a través de la inversió pública. L’única solució real és que l’Estat posi una partida pressupostària enorme i contracti treballadors i treballadores públics que es facin càrrec de les persones dependents. És l’única solució i l’única bona solució. Tota la resta són pegats que obliguen les famílies a buscar-se la vida com poden quan tenen persones dependents a càrrec, ja sigui deixant la feina o renunciant a la seva llibertat bàsica per cuidar, o bé contractant algú altre en condicions de precarietat. Contractar de manera privada acaba sent, simplement, un intent desesperat de buscar-se la vida.
Des dels feminismes fa molt temps que es parla del temps, però així com hi ha altres temes que han ocupat una primera línia mediàtica, aquest del temps no acabo de veure que s’hagi posat encara com una fita central de les reivindicacions.
No, però penso que en l’àmbit laboral sí que és important que, com a dones, el posem en primera línia. Justament en la lluita laboral és on el podem situar de manera prioritària, perquè podem defensar conjuntament que volem més temps ben remunerat. I temps lliure també, perquè al final les dones sovint tenen jornades reduïdes no voluntàries; voldrien treballar totes les hores i no els hi donen. És a dir, que la situació de les dones és molt complexa perquè moltes tenen contractes que no són de jornada completa malgrat que els voldrien. Per tant, és important reduir la jornada màxima per llei, perquè això implica que el salari augmenta proporcionalment si treballes menys hores de base.
Però reduir la jornada que demanen les dones, no acaba sent fer la mateixa feina amb menys temps i per menys diners?
Demanar una reducció de jornada… jo sempre dic que totes les mares d’aquest país ho saben: demanar-la vol dir fer la mateixa feina en menys temps i per menys diners, perquè la càrrega de feina no disminueix. No crec que hi hagi ni una sola dona amb jornada reduïda a qui l’empresa li hagi adaptat realment la càrrega de treball. I no ho dic per mala intenció de l’empresa, sinó simplement perquè si l’equip està muntat d’una manera i tu faltes unes hores, el sistema tira milles igualment. Tu estaràs menys hores a l’oficina o al lloc de treball, però acabaràs fent el mateix. Per mi, aquesta és la prova claríssima que si reduïm la jornada laboral per llei no baixaria la productivitat; totes les mares ja ho estan demostrant cada dia. No hi ha cap prova més contundent que aquesta.
Tu creus que, per disposar de més temps, la implementació d’una renda bàsica universal podria ajudar?
M’agrada molt la idea de preguntar-li a ChatGPT, perquè penso que si ho diu una intel·ligència artificial és com una veu zero sospitosa de ser antisistema o de ser l’Alexandra Kolontai del segle XXI. Fins i tot per al paradigma del capitalisme, la resposta és que sí. Efectivament, si tinguéssim una renda bàsica universal no estaríem tan centrats només en treballar, perquè hem vingut a la vida a fer moltes altres coses. Podríem decidir molt més; sobretot, no estaríem obligats a acceptar qualsevol feina, sinó que podríem escollir més lliurement quina activitat volem fer. Si no estiguéssim bé a la feina perquè les condicions són dolentes, no tindríem por de deixar-la perquè tindríem aquesta renda bàsica que ens protegiria.
En realitat, la renda bàsica no faria que la gent deixés de treballar —jo no ho crec pas—, sinó que generaria molta més seguretat laboral, més felicitat i millors condicions. Les persones podrien dedicar-se molt més a professions vocacionals. Per exemple, les professions que actualment estan pitjor pagades són precisament les que més bé fan a la societat: les de cures, les artístiques, les de serveis socials… Amb una renda bàsica universal, la gent podria dedicar-se a aquestes professions amb millors condicions de vida. Hi hauria més gent fent feines que realment els omplen com a persones i que ajuden la resta, en lloc d’estar obligats a treballar de qualsevol cosa només per arribar a final de mes.
Tu creus que el que més aporta el llibre és aquesta idea d’organització col·lectiva?
Ostres, no ho sé, no en tinc ni idea. Aviam, jo crec que per a mi la idea d’organització és fonamental perquè és el que ens permet avançar, i el fet de no tenir temps és el que precisament ens dificulta l’organització. Per mi aquesta és la clau. Però pel retorn que m’està arribant de les persones que estan llegint el llibre, moltes em diuen que el que més les ajuda és adonar-se que els problemes que tenen no són només d’elles, sinó que són col·lectius. Realment el que els passa és que pateixen una falta de temps estructural. Moltes persones m’han dit que s’han sentit molt identificades amb aquesta part.
Potser el que més aporta és generar empatia i la sensació que ens està passant a totes, que no estem soles en això. Al final, el llibre no diu res que no sàpigues, però la meva voluntat era posar-ho tot junt. Són conceptes que ja tenim, però que sovint estan dispersos; sabem les coses per separat, però aquí he intentat posar-les totes juntes perquè es vegi clarament que tot està entrelligat. A vegades és just el que necessites: quan tens totes les informacions disperses no veus el quadre complet, però quan ho tens tot agrupat dius: “Clar, és això”.
D’altra banda, la meva voluntat també era que fos un llibre molt fàcil de llegir. Hi ha molts assajos interessantíssims sobre la lluita de classes o sobre si encara existeix la classe mèdia. De fet, jo per fer aquest llibre vaig llegir la Helen Hester, que és la meva ídola i té un assaig que és dens però imprescindible. Però la meva idea era diferent: fer un assaig “supersesudo” és difícil, però agafar tota aquesta teoria i traduir-la perquè ho entengui tothom és encara més complicat. Jo també sé fer textos acadèmics —n’he fet molts per a la universitat—, però la gràcia aquí era utilitzar un llenguatge planer. És important que el llibre el pugui llegir una dona que, mentre intenta llegir, és interrompuda 250.000 vegades per la seva realitat quotidiana, i que tot i així no perdi el fil. Estic supersegura que ho he aconseguit perquè m’ho diu tothom, i n’estic molt contenta: el llibre és realment molt planer.
