Avant, 21 de febrer de 1985
La història de l’ésser humà —la seva gènesi o hominització i el seu desenvolupament posterior fins als nostres dies— no és sinó la història de la gènesi i el desenvolupament del conjunt d’activitats que aquest ésser ha anat desenvolupant en un procés de separació de la immediatesa amb la natura i que denominem “cultura” o “civilització”. L’estudi d’aquesta història ens dona a conèixer multitud d’enfrontaments armats entre els éssers humans, i per això cal preguntar-se si això, la guerra, no serà consubstancial amb l’ésser humà. Alguna cosa anterior a la mateixa cultura i a l’arrel animal, com postulen certes teories pseudocientífiques alentides i defensades per la dreta. Cal sortir al pas d’aquestes teories, ja que en cap cas aquests enfrontaments estan basats en necessitats biològiques, sinó en xocs d’interessos. La guerra ha estat un “invent” de la humanitat i, per tant, la mateixa humanitat pot fer-la desaparèixer.
Ideologia
La informació d’actualitat, els estudis d’història, etc., posen al nostre coneixement multitud d’enfrontaments armats entre éssers humans; si la guerra ha estat documentada, des de l’aparició de l’Estat fa sis mil anys, en diversos milers de casos, cal preguntar-se si aquest flagell de la humanitat no serà consubstancial a l’ésser humà, alguna cosa inseparable de la cultura de la humanitat i, fins i tot, alguna cosa anterior a la mateixa cultura, i d’arrel animal, com postulen certes teories pseudocientífiques alentides i defensades per la dreta (la sociologia, certs corrents etològics, etc.).
El comportament animal es caracteritza per estar guiat fonamentalment per instints, sobre els quals eventualment certes espècies articulen comportaments apresos. Instint es denominava la força que regeix determinats tipus d’actes basats en informació genètica, és a dir, que no són apresos sinó que l’animal adquireix el seu coneixement per herència.
El comportament instintiu permet a qualsevol animal, fins i tot si ha estat aïllat de la resta de la seva espècie immediatament després del naixement, conèixer: a) les seves necessitats concretes; b) l’objecte que les sacia; c) la manera d’actuar per aconseguir apropiar-se’n i poder sobreviure.
Cap dels tres factors assenyalats, que constitueixen les característiques fonamentals del comportament animal, són atribuïbles a l’espècie Homo. L’ésser humà no actua impulsat per instints; si un ésser humà fos abandonat o separat de la societat, no ja en néixer, sinó durant la infantesa i fins i tot a la maduresa, moririen per incapacitat de valdre’s per si sols i pel desconeixement de les accions especials a realitzar per això. L’ésser humà, tot i que sent dins seu, en néixer, la urgència de les necessitats bàsiques (“nota” la fam i plora), desconeix tant els objectes que les sacien com els procediments i tècniques adequats per proveir-se’n. No només això, a més, la mateixa estructura de les necessitats humanes ha anat evolucionant, variant, enriquint-se i sofisticant-se, des dels seus orígens, en el llindar de l’animalitat, fins als nostres dies. És a dir, les mateixes necessitats humanes han estat generades també en la seva història sociocultural; no són necessitats animals, sinó antropològiques: des de la vestimenta o la calefacció fins a la sanitat o l’escola —imprescindibles per sobreviure—. I la manera de saciar les necessitats més primitives i bàsiques (fam, sexe) és totalment diferent de la dels animals: el “gust”, la imaginació, la fantasia, la mateixa consciència d’aquestes, la multiformitat i diversitat de les maneres de saciar-les predominen clarament; estan humanitzades també i, per tant, potenciades.
Resumint: l’ésser humà no posseeix un comportament organitzat segons pautes biològiques. En conseqüència, la guerra i les seves causes no són en cap cas d’origen animal ni heretades de la seva etapa animal. Tant les possibilitats de la pau com les causes de la guerra tenen origen en altres factors, siguin quins siguin, d’origen cultural i no genètic.
L’home, ésser cultural
El gènere humà, doncs, és diferent dels animals i es caracteritza per posseir pautes d’acció autogenerades; però, si tenim en compte el nombre de guerres que s’han desenvolupat i es desenvolupen en la humanitat, no serà, potser, la guerra un fet intrínsec a la “segona naturalesa” humana, és a dir, a la cultura? En aquest cas, serà la pau un objectiu impossible? La resposta la trobarem analitzant breument què és la cultura humana i, després, com caracteritza aquesta al nou ésser així sorgit.
La cultura humana
Es denomina cultura, en el sentit antropològic o fort del terme, al conjunt d’instruments, activitats i coneixements que conformen tota l’activitat humana, els quals han de ser posseïts per la societat en conjunt perquè aquesta pugui existir i reproduir-se, i que cada membre de l’espècie humana ha d’apropiar-se —almenys en un determinat grau— per poder subsistir com a ésser humà.
a) El treball: és el conjunt d’activitats neurofisiològiques que realitzen els humans per transformar i apropiar-se de la natura i poder subsistir. Per poder dur-lo a terme, els humans han d’estar organitzats entre si conforme a models col·lectius d’actuació, dins dels quals cada individu o subgrup té assignada una funció complementària a les altres.
b) Els usos i els costums: són les pautes de comportament segons les quals s’organitza la vida quotidiana en les activitats no productives de l’ésser humà.
c) El llenguatge: el llenguatge és el mitjà de comunicació i de pensament “autocomunicació” fonamental. Relaciona cada individu amb els altres, permetent l’intercanvi d’informació i l’organització del treball.
El fet que la subsistència de cada individu requereixi el funcionament de tota la societat —de tota la humanitat, en el present— revela el caràcter objectivament social i cooperatiu de l’espècie humana. Aquesta potencialitat és contrària a la guerra i només pot assolir el seu ple desenvolupament en la pau. Queda com a problema a resoldre que, en la societat capitalista contemporània integrada, es produeixin concepcions tan distorsionades de la realitat que, com a mínim, poden induir els individus a ser indiferents davant la guerra mentre no la pateixin ells mateixos.
La pau, la cultura i el present
En el present, el motor de la guerra és el capitalisme imperialista, és a dir, l’organització de la cultura humana a partir del mercat i la propietat privada: l’apropiació privada de totes les creacions culturals, la relació individual i mitjançant la compravenda de cada persona amb aquests productes col·lectius de la societat.
A partir d’aquesta situació s’ha desenvolupat el capitalisme o organització social de la producció en què grans posseïdors de mitjans productius competeixen individualment entre si, i també de grup a grup, emparant-se en els estats, per dominar mercats on col·locar els seus productes i les fonts de matèries primeres allà on siguin. Això ha produït durant l’última etapa de la humanitat, i fins al 1945, diverses i esgarrifoses guerres interimperialistes. En l’etapa present, quan tots els segments del capitalisme han quedat forçosament subordinats a l’hegemonia del capitalisme dels EUA, la burgesia capitalista es veu impulsada a la guerra per una nova raó.
La dinàmica especial del capitalisme en qualsevol etapa (i, per tant, en la seva fase imperialista) consisteix en una necessitat crispada i irrenunciable d’augmentar constantment el volum global de producció i, en conseqüència, d’aconseguir matèries primeres, mà d’obra barata i nous mercats. Tot això és resultat incontrolable de la competència entre els diferents capitals, la qual és la mateixa causa que origina els periòdics col·lapses econòmics denominats crisis. Quan els capitals competeixen entre si, s’enfronten intentant fer-se amb el mercat mitjançant la disminució de preus; els costos només es poden reduir augmentant constantment la producció i forçant a la baixa els preus de les matèries primeres. En aquesta peculiar organització de la cultura humana que implica el capitalisme, perdre mercats, fonts de matèries primeres o mà d’obra barata comporta com a conseqüència inevitable el col·lapse econòmic; la guerra esdevé, llavors, per al capital, l’única alternativa per evitar la disgregació de l’imperi i del seu sistema econòmic.
Mentre això sigui així, i la desorganització de la cultura humana permeti que els interessos d’uns individus —pocs, però molt poderosos— xoquin amb els de la resta del gènere humà, no serà possible la pau. La causa de la pau és la causa de la societat i de la cultura autoregulades, d’una espècie, la humana, que assumeix col·lectivament, igualitàriament i conseqüentment la seva pròpia planificació. És a dir, la causa de la cultura de la pau és la causa de la cultura del socialisme.
