En la política urbana contemporània hi ha una operació que es repeteix amb insistència: quan els problemes socials esdevenen massa visibles, es redefineixen com a problemes d’ordre. La recent entrevista al comissionat del Pacte per Ciutat Vella, Ivan Pera, publicada a La Vanguardia, ofereix un compendi força il·lustratiu d’aquesta lògica aplicada a la ciutat de Barcelona. No es tracta només d’un conjunt de propostes tècniques o d’una agenda de gestió municipal; és, sobretot, una manera concreta d’entendre la ciutat i els seus conflictes en clau neoliberal.
La primera pista apareix en la centralitat que adquireix la seguretat en el diagnòstic de Ciutat Vella. Parlar del districte històric de Barcelona en clau securitària no és nou, però sí que és significatiu que el discurs socialdemòcrata adopti amb tanta naturalitat el vocabulari que tradicionalment ha utilitzat la dreta urbana. La insistència en càmeres, presència policial o multireincidència respon a una estratègia coneguda: quan la desigualtat esdevé estructural, es governa a través de la seguretat. El problema deixa de ser social per convertir-se en una qüestió d’ordre públic.
Aquesta operació té conseqüències profundes. Seguint el sociòleg urbà Loïc Wacquant, en lloc d’enfortir polítiques redistributives o reforçar l’estat del benestar urbà, es desplaça el focus cap a l’anomenat estat de la inseguretat. En termes pràctics, això significa que els conflictes derivats de la pobresa, la precarietat o l’expulsió residencial s’interpreten com a fallades de disciplina urbana. No és que la desigualtat desaparegui; simplement es gestiona d’una altra manera.
Una cosa semblant passa amb la transformació comercial del centre històric. Des de fa anys, el cor de Barcelona experimenta una mutació accelerada: botigues orientades al visitant, cadenes internacionals, restauració de consum ràpid i un ecosistema econòmic cada vegada més dependent del turisme. Tanmateix, el discurs institucional tendeix a tractar aquesta transformació com si fos una anomalia cultural, gairebé una subcultura comercial desvinculada del model productiu de la ciutat. En aquest marc, la solució sembla reduir-se a incrementar inspeccions o regular activitats concretes. Però el problema no és un grapat de negocis incomplint normatives; és tot un model econòmic orientat a la captació de visitants.
Aquí apareix un altre element clau: la relació amb el turisme. A l’entrevista, el turisme mai no es planteja com un problema estructural, sinó com una realitat inevitable que s’ha de gestionar mitjançant dispositius tècnics. Els anomenats Espais de Gran Afluència (EGA) turística en són un bon exemple. Presentats com una eina innovadora per ordenar fluxos, en la pràctica funcionen més com un dispositiu escenogràfic que no pas com una política transformadora. Es reorganitzen itineraris, es redistribueixen masses i s’anuncien inversions, però el model roman intacte.
L’operació discursiva es fa especialment evident quan es caricaturitzen les propostes de decreixement turístic. Convertir-les en una mena d’intent d’aixecar muralles és una estratègia retòrica clàssica: desplaçar el debat des del model urbà cap a una suposada confrontació entre obertura i tancament. Ningú no vol muralles, és clar. Però tampoc no es discuteix seriosament el límit d’un model urbà basat en la hiperfreqüència.
Mentrestant, el vocabulari urbà s’omple de significants aparentment neutres —smart, cultura, innovació— que ajuden a reorganitzar el camp del debat públic. Són paraules que produeixen titulars i que permeten desplaçar la discussió cap a terrenys menys incòmodes. No es parla tant de desigualtat o expulsió com de modernització o revitalització.
En aquest context, les persones més vulnerables apareixen en el discurs institucional com un problema de localització. El món —es diu— es va instal·lar a Ciutat Vella. Però aquest món té una traducció força concreta: migrants, persones sense llar, economies informals, pobresa urbana. Davant d’això, la resposta tendeix a ser doble: més presència policial i redistribució territorial de la pobresa. És a dir, desplaçar el problema en lloc de resoldre’l.
La proposta d’allargar la Rambla del Raval cap al port encaixa perfectament en aquesta lògica. L’urbanisme torna a aparèixer com a eina de solució social: si l’espai canvia, se suposa que el problema desapareixerà. Però la història urbana de Barcelona demostra el contrari. Des de les grans operacions de reforma interior del segle XIX fins a les transformacions olímpiques, els intents de resoldre conflictes socials mitjançant intervencions espacials han tingut resultats limitats.
La ciutat no canvia només perquè es redissenyin els seus carrers. De fet, sol passar el contrari: els espais canvien quan canvien les dinàmiques socials que els habiten. Pensar que la transformació física atraurà automàticament els residents de tornada al centre és invertir la relació causa-efecte.
Al final, la qüestió de fons no és una rambla més llarga ni unes quantes càmeres més. És el model de ciutat. I en aquest terreny, l’equilibri entre el govern municipal i els actors econòmics —especialment el sector hoteler— continua sent determinant. La taxa turística, presentada sovint com una mesura redistributiva, pot acabar funcionant com un mecanisme simbòlic que legitima el mateix sistema que diu corregir.
Ciutat Vella ha estat històricament un laboratori urbà on s’experimenten polítiques, discursos i estratègies de control social. El que està en joc no és només el futur d’un districte, sinó la manera com entenem la ciutat: com un espai per viure o com un espai que ha de ser gestionat, ordenat i, si cal, netejat.
