Article publicat a En peu de pau, número 2 de juliol-agost de 1984.
Les dones participants en la IIIª Convenció Europea pel desarmament a Perusa decidim ajuntar-nos, veure’ns i conèixer-nos.
Van ser les dones dels comitès per la pau d’Itàlia les que ho van organitzar i van cuidar que el contacte entre totes nosaltres fos possible i fructífer. Vam comprovar que les nostres experiències en el moviment per la pau eren molt diverses, tant per ser persones de diferents països com per ser membres de diferents grups o col·lectius: unes participen en col·lectius exclusivament formats per dones (Greenham Common, La Ragnatella) unes altres formen part de grups mixtos; unes provenen de la tradició feminista, unes altres de l’esquerra històrica, unes altres s’han incorporat al treball per la pau recent.
En els mòbils de la trobada es trobava l’intercanvi d’idees i informació sobre les nostres dificultats i la nostra aportació específica en el treball per la pau, el desig de considerar conjuntament la contribució que podíem fer com a dones a la IIIª Convenció i la discussió de futures accions comunes en l’àmbit europeu.
El debat que es va entaular al llarg de la setmana, i que va concloure amb una posada en comú de les idees que van aparèixer en cadascun dels grups, es va centrar entorn de quatre grans temes:
a) Relació entre el feminisme i el pacifisme: la contradicció home-dona en el moviment per la pau.
b) Experiències de lluita no-violenta.
c) Diàleg entre l’Est i l’Oest.
d) Cultura de les dones, cultura de la pau.
La dinàmica d’aquestes trobades de dones, com en la resta de les discussions de la Convenció, va ser el de donar i intercanviar opinions més que intentar arribar a conclusions.
En fer el balanç de l’activitat dels grups d’afinitat de dones en el diari de la Convenció constatem que els resultats positius (conèixer-nos mútuament i intercanviar opinions sobre les diferents realitats) van ser parells a concepcions diferents del nostre treball en el moviment per la pau, generalment degudes a trajectòries polítiques i culturals diverses.
La mateixa paraula “pacifisme” no té idèntic significat per a totes; ni tampoc la paraula “no-violència” que per a moltes significa resistència activa no-violenta, per a unes altres comporta un risc de passivitat, per a algunes només és un mètode de lluita mentre que per a unes altres implica una complexa elecció de vida. Per exemple, les dones del campament de la Ragnatella situat en la base militar de Comiso (Itàlia) en la qual s’han instal·lat míssils creuer ens van explicar que prefereixen l’acció directa no-violenta perquè privilegia l’assumpció clara i definida de la responsabilitat individual, alhora que contribueix al canvi de vida en aquesta societat, fins i tot abans de canviar les institucions. L’acció directa no-violenta la duen a terme en petits grups que permeten utilitzar tot el potencial d’energia de cada persona i actuar amb noves formes imaginatives capaces de sorprendre les autoritats.
Les àrees de més afinitat es van donar entre les dones italianes, angleses (Greenham Common), alemanyes i espanyoles, mentre que les divergències més notables es van donar amb les soviètiques, i no sols per l’absència de les pacifistes independents de l’Est sinó també a causa de la concepció de la relació dona-pau.
Per a la major part de les dones presents, moltes de les idees per a construir la cultura i la política que poden erradicar els mecanismes que porten a la guerra han emergit de l’experiència del moviment femení i feminista. El mode de fer política de les dones parteix fonamentalment de la pràctica de la quotidianitat i és aquest caràcter específic de l’acció feminista el que moltes dones proposem incorporar una altra vegada en la lluita contra la carrera d’armaments, l’estructura de poder militar, l’economia de guerra…
En canvi, això no és així per a les soviètiques; segons elles les dones han d’oblidar-se de la seva especificitat i lluitar per la pau en els seus objectius generals.
Una altra dificultat a assenyalar és l’escàs impacte de la política i de l’elaboració de les dones en el conjunt de les sessions de la Convenció.
En la reunió conjunta dels grups d’afinitat de les dones es va decidir elaborar una ponència per a presentar en la sessió de clausura de manera que el nostre debat fos traslladat a tots els assistents.
Respecte a futures accions a escala europea, coincidim en la importància de secundar i difondre les iniciatives que es proposen dur a terme els campaments pacifistes de dones, instal·lats davant les bases militars de Greenham i Comiso (vegeu aquest mateix número).
Les dones angleses organitzen una forta campanya contra la instal·lació dels míssils en Greenham del 20 al 30 de setembre amb el lema “10 dies 10 milions de dones”. Amb això es pretén fer patent el rebuig de la població femenina a aquest arsenal de la mort. El desig de totes les dones assistents a Perusa és organitzar al costat de les nostres companyes angleses 10 dies d’activitat en els nostres respectius països, en els quals es doni a conèixer el treball per la pau en el campament de Greenham, el seu mode de viure i d’organitzar-se. A Barcelona també desitgem donar suport a aquesta iniciativa amb la nostra presència al costat d’elles, per la qual cosa organitzem una excursió a Greenham l’últim cap de setmana de setembre, excursió a la qual us animem a totes a participar. Finalment, cal assenyalar la voluntat de tenir contactes internacionals més assidus entre nosaltres; el següent pas tal vegada és la realització d’una Conferència Internacional de dones que les companyes angleses de la CND van proposar organitzar.
