L’escalada recent d’agressió imperialista dels Estats Units sota la presidència de Donald Trump contra l’Iran, en coordinació amb els atacs d’Israel al Líban, Palestina i Síria, ha aprofundit la desestabilització d’Orient Mitjà i ha obert la porta a un conflicte de gran abast amb conseqüències globals. La política estatunidenca combina l’ofensiva militar amb suposades negociacions en una dinàmica erràtica i contradictòria, que reflecteix també divisions internes dins l’administració i una creixent contestació social i política als EUA. Al mateix temps, aquesta escalada està tenint un impacte directe sobre l’economia internacional, amb augments dels preus de l’energia, inestabilitat als mercats i una percepció creixent de risc global. Fins i tot dins els Estats Units, el conflicte està erosionant el suport polític i agreujant les tensions econòmiques internes, evidenciant els límits i les contradiccions d’una estratègia imperialista basada en la confrontació i la ingerència.
Les darreres mesures del govern espanyol evidencien una deriva preocupant cap a polítiques cada cop més subordinades als interessos del mercat i a la pressió de la dreta. En l’àmbit energètic, la coincidència amb el Partit Popular entorn de la reducció d’impostos consolida un enfocament neoliberal que prioritza els beneficis de les grans empreses per sobre d’una veritable planificació pública. En matèria d’habitatge, les propostes anunciades neixen ja condicionades per la manca de voluntat de confrontar els interessos especulatius i, a més, es veuen bloquejades per l’oposició ultraliberal de Junts, fet que condemna a la paràlisi qualsevol avenç real. Lluny d’apostar per polítiques socials, el govern opta per un gir punitiu en l’enduriment de les penes per multireincidència. El resultat és una combinació de concessions a la dreta econòmica, impotència davant l’especulació i un recurs a la via penal que no només no resol els problemes de fons, sinó que els agreuja.
A Catalunya, una part del sobiranisme ha assenyalat amb encert la necessitat de vincular qualsevol acord pressupostari a avenços reals en autonomia fiscal, advertint que sense capacitat efectiva de recaptació i gestió dels recursos no hi pot haver polítiques socials transformadores. En paral·lel, cal destacar el rotund èxit de les mobilitzacions recents de la comunitat educativa, que ha rebutjat majoritàriament l’acord insuficient signat pel Departament d’Educació amb CCOO i UGT. En aquest context, es fa imprescindible que el Govern reobri de manera immediata una negociació real amb el conjunt de la comunitat educativa, per donar resposta a les seves reivindicacions i avançar cap a un sistema educatiu públic digne, després d’anys de retallades.
Davant l’auge global de l’extrema dreta, l’escalada bèl·lica i l’extensió dels discursos d’odi que erosionen els drets i la convivència, es fa més necessari que mai reforçar la resposta col·lectiva. El racisme estructural i institucional continua vulnerant drets bàsics en àmbits com la regularització, l’habitatge o l’accés a serveis, amb formes específiques d’opressió que s’entrecreuen amb la desigualtat de classe i de gènere. Tanmateix, també creixen les resistències, des de les lluites pels drets fins a la solidaritat internacionalista. En aquest context, la mobilització del 28 de març a Barcelona, convocada per la Unitat Cívica contra el Feixisme i el Racisme, s’inscriu en una jornada global per combatre el racisme i el feixisme, denunciar les polítiques de deportació i de mort a les fronteres i plantar cara a l’extrema dreta també aquí. Cal sortir al carrer, sumar forces i demostrar que la majoria social rebutja l’odi i defensa drets, dignitat i convivència.
