Durant tota aquesta setmana han continuat les mobilitzacions del personal educatiu de Catalunya, que tenen avui el seu punt culminant amb una vaga i una gran manifestació a Barcelona. Donem suport a tot aquest cicle de protestes, que van començar el passat 11 de febrer i que estan representant la principal onada mobilitzadora a la nostra educació durant els últims anys. Les mobilitzacions eren per donar suport a una plataforma reivindicativa defensada per tots els sindicats i en les que es reclamaven millores retributives, però també molts aspectes que fan referència a la qualitat educativa.
Dilluns es va anunciar un acord entre el Departament d’Educació i Formació Professional i els sindicats CCOO i UGT. Tot i que es produeixen alguns avenços respecte de la gravíssima situació actual, la majoria del professorat, que ha estat consultat per la resta de sindicats, els considera totalment insuficients. En el terreny de la inclusió, les propostes signades no responen a les necessitats creixents provocades per l’increment accelerat de l’alumnat amb necessitats educatives especials. Les ràtios acordades no fan sinó consolidar compromisos previs, van en coherència amb les reformes estatals previstes i sense, més recursos per obrir noves línies, continuen sent insuficient. L’increment del sou del personal educatiu assoleix un 8% acumulat en cinc anys, quan la pèrdua de poder adquisitiu des de la crisi del 2008 és d’un 25%. L’anunci d’aquests pactes ha suposat una gran decepció entre el professorat.
Però les crítiques a l’actuació de CCOO i UGT no les podem centrar únicament en els continguts, sinó en les formes en què s’ha plasmat la negociació. En el moment més àlgid d’unes mobilitzacions històriques, han signat de pressa i malament, trencant la necessària unitat sindical i sense sotmetre els acords concrets a cap consulta entre els i les treballadores que diuen representar. Hauria calgut acumular més força negociadora. A més, l’anunci d’aquestes mesures ha representat un baló d’oxigen per al govern de Salvador Illa en un moment de fort debat polític entorn d’un dels pilars de l’Estat del Benestar. Tot això ha generat un greu desencís a molts instituts i escoles catalanes, que han decidit mantenir el procés de mobilitzacions sense el suport d’aquests dos sindicats.
En el moment actual, la societat catalana viu una situació d’autèntica emergència educativa. Amb una inversió a la cua dels països de la Unió Europea, el sistema ha d’atendre un increment espectacular de l’alumnat amb necessitats educatives especials. Aquest creixement deriva de l’augment de les desigualtats socials. La inclusió no és possible sense els recursos adequats per tal d’atendre la diversitat, fet que genera una creixent segregació entre l’alumnat, així com un augment dels riscos psicosocials d’un professorat que se sent menystingut i desbordat i insuficientment remunerat. Les ràtios són insostenibles, no permeten un ensenyament de qualitat i no es poden abordar amb reduccions graduals i insuficients. Mentrestant, la burocràcia segueix asfixiant de manera irracional el personal educatiu. Aquesta situació no se supera amb tímids acords progressius a cinc anys vista, sinó amb un decidit pla de xoc per tal de garantir una mínima qualitat educativa.
L’actual procés de mobilitzacions és imparable, ha d’obligar l’administració educativa a negociar i ha de provocar una profunda reflexió en el si de CCOO i UGT. Malgrat l’actitud irresponsable i difícilment comprensible d’aquests sindicats, hem de felicitar-nos per l’èxit d’unes mobilitzacions que estan conscienciant el conjunt de la població i posant l’educació al centre del debat social.
