ALERTA: S’acosta una pel·lícula sobre els pares dels tech-finance-gym-crypto bros.
Aquesta història ens porta al Nova York financer dels vuitanta, encara que podria representar-se avui, només que amb menys hombreres i tirants. La directora ens ofereix una amanida d’especulació, consum ostentós, competència extrema i mercantilització de les relacions personals perquè tinguem, com a plat final, una crítica extrema del capitalisme tardà.
IMDb ens compta la sinopsi: Patrick Bateman, un ric executiu de banca d’inversió de Nova York, amaga el seu ego psicopàtic alternatiu dels seus companys de treball i amics al mateix temps que aprofundeix en les seves violentes fantasies hedonistes.
La directora, en tot moment, volia mostrar que el protagonista no és un boig aïllat, sinó un producte lògic del sistema de classes dins del capitalisme de les finances i els mercats. El seu buit emocional, el seu narcisisme i la seva violència sorgeixen d’un sistema on el valor humà es mesura pels diners, la marca i l’estatus. Però molta gent no va entendre la pel·lícula en el seu moment: de fet, alguns van començar a imitar l’estil de Patrick Bateman, de la mateixa manera que alguns Carlos i Enrics, avui, encara volen sentir que són part del Club de la Lluita.
De fet, podem destacar com el protagonista viu un especial fetitxisme de la mercaderia: marques, vestits, targetes de visita i restaurants són valorats per sobre de les persones, que són totalment intercanviables. L’estatus que aporta el producte consumit dona senyal sobre si formes part, o no, de l’elit.
Les relacions socials són relacions entre coses, no entre humans. La identitat es construeix a partir del consum. L’estructura del sistema econòmic aliena a les persones també des de dalt, les deshumanitza fins al punt de convertir-los en Patricks: home alfa, mancat de qualsevol empatia, egòlatra, consumidor de cossos (en tots els sentits), seguidor del culte a l’èxit…
American Psyco parla d’un sistema econòmic que produeix elits buides, competitives i violentes. L’obra resulta interessant perquè revela, portant-ho a l’absurd, com les condicions materials del capitalisme neoliberal modelen la consciència, les relacions humanes i la noció mateixa d’identitat. I, per desgràcia, sembla que aquesta definició no ha passat de moda.
Exigència intel·lectual: Pots veure-la després de treballar, però no ho facis sopant.
Implicació emocional: Depèn de si la veus com un conte o com una realitat.
Nivell d’odi de classe: Potser produeix més fàstig que odi, però pot aparèixer.
Bonus track: El truc està a pensar què és el que fa en Patrick, i què és el que s’imagina que fa.
