Oxfam Intermón ha publicat un nou informe sobre les desigualtats globals (1), en el que es confirma l’acceleració en la concentració de la riquesa en l’àmbit mundial. Aquest fet esdevé un tret estructural d’un sistema capitalista cada vegada més injust i polaritzat. No podem parlar d’una anomalia puntual ni d’un problema transitori, sinó d’una conseqüència directa del funcionament del capitalisme en la seva fase imperialista.
Segons les dades recollides, mentre els milmilionaris continuen ampliant les seves fortunes, gairebé la meitat de la població mundial viu en condicions de pobresa o vulnerabilitat extrema. Aquesta desigualtat representa les dues cares de la mateixa moneda, ja que la concentració del capital requereix l’explotació de la majoria de la població mundial. És la mateixa lògica que Marx va denunciar fa més de cent cinquanta anys, on l’acumulació de riquesa en mans d’uns pocs es fa a costa de les classes treballadores. Però avui aquesta dinàmica s’ha intensificat i globalitzat, ja que la riquesa i el poder depenen de xarxes multinacionals que poden condicionar mercats, legislacions i governs sencers.
A Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, aquesta concentració es manifesta de manera molt clara. Els salaris creixen molt per sota de la inflació, el cost de l’habitatge i dels serveis bàsics augmenta constantment, i la precarietat laboral continua estenent-se, especialment entre joves i sectors més vulnerables. Mentrestant, les grans fortunes estatals i els grans capitals estrangers mantenen i amplien el seu poder econòmic gràcies a una fiscalitat insuficient i als beneficis indirectes derivats de la privatització de serveis i l’apropiació dels recursos col·lectius.
Aquest procés de concentració de riquesa no es limita a la dimensió econòmica, sinó que té una traducció política directa. L’informe assenyala que les elits econòmiques tenen accés desproporcionat a espais de poder, poden influir en la política fiscal i en les decisions legislatives i sovint participen directament en càrrecs institucionals. Això posa en evidència els límits reals de la suposada democràcia liberal, en la que la capacitat efectiva de decidir sobre l’economia i les condicions de vida queda subordinada als interessos del capital.
En paral·lel, el control mediàtic reforça aquesta hegemonia. Les grans fortunes i conglomerats empresarials dominen gran part dels mitjans de comunicació i les plataformes digitals, manipulant l’opinió pública i fragmentant la majoria social. Es promouen narratives que individualitzen la responsabilitat sobre la pobresa o que assenyalen migrants i col·lectius vulnerables com a culpables dels problemes estructurals. Aquesta estratègia garanteix que la percepció social de la desigualtat no condueixi a una mobilització col·lectiva, sinó que es legitimi dins d’un marc ideològic favorable al capital.
Les conseqüències per a la vida quotidiana són evidents, amb retallades en sanitat i educació, dificultat per accedir a habitatges assequibles, pensions insuficients i creixement de l’atur i de la precarietat laboral. Aquestes condicions alimenten un cercle viciós, en què la majoria social perd capacitat de decisió i poder adquisitiu, mentre que la minoria privilegiada concentra encara més riquesa i influència política.
En l’àmbit global, la concentració extrema de la riquesa i el poder té efectes directes sobre la supervivència i el benestar de milions de persones. Segons Oxfam Intermón, les polítiques que beneficien sistemàticament els més rics (retallades d’ajuda al desenvolupament, evasió fiscal de grans corporacions, privatització de serveis bàsics) podrien provocar milions de morts evitables en els pròxims anys, especialment als països més vulnerables. Aquesta és la cara més salvatge d’un sistema que prioritza el benefici privat sobre les necessitats bàsiques del conjunt de la població.
El debat no pot limitar-se a com corregir alguns excessos del capitalisme. Cal qüestionar el control econòmic i polític concentrat en poques mans i defensar mecanismes efectius de regulació i de sobirania popular. Qualsevol mesura que no abordi la qüestió de fons (la relació entre capital i treball i el control democràtic dels recursos) serà sempre insuficient i temporal.
Per això, situar la qüestió de classe al centre del debat és imprescindible. Reconstruir formes d’organització col·lectiva, reforçar el moviment obrer i articular alternatives al sistema capitalista són passos necessaris per recuperar capacitat real de decisió i defensar els interessos de les classes treballadores. No es tracta només de redistribuir la riquesa existent, sinó de disputar el poder que la genera, i de construir una democràcia que no sigui només formal, sinó que tingui contingut real per a tothom.
(1) Contra el imperio de los más ricos. Defendiendo la democracia frente al poder de los milmillonarios:
