Recuperem aquest text d’en Paco Fernández Buey, publicat a la revista En pie de paz. Pacifismo, feminismo ecologismo, 3a època, número 46, de l’hivern de 1997, que va ser redactat a partir de la intervenció oral en un acte contrari a l’OTAN organitzat per l’Espai Roig-Verd-Violeta el 13 de novembre de 1996 a Barcelona.
1
Fa onze anys Manolo Sacristán va fer una afirmació, recollida a El País, que ha resultat premonitòria. Va dir que la campanya empresa pel PSOE per capgirar la consciència anti-OTAN de la població espanyola de llavors acabaria sent moralment més corrosiva per a la ciutadania que la pertinença mateixa de l’Estat espanyol a l’aliança militar. Aquell article portava per títol, precisament, “OTAN cap a dintre”, i va ser, crec que pot dir-se així, el testament polític de Manolo Sacristán.
Porto a col·lació aquella afirmació de 1985 a aquest acte amb el qual iniciem una nova campanya contra l’OTAN –ara, amb més raó, en contra de la integració d’Espanya en l’estructura militar de l’Aliança–, no sols per recordar a l’amic mort, i amb ell, a les persones que van resistir aquella infame manipulació de les consciències, sinó també perquè penso que les seves paraules han de ser en aquest moment una de les raons de pes en el moviment que aquí estem iniciant.
Ara sabem bé el que ha representat la corrosió de les consciències de la ciutadania implicada en aquell projecte d’Alfonso Guerra de fer canviar en uns mesos l’opinió de la gent en un assumpte tan important com és aquest de l’OTAN. Ara sabem que els cinc mil milions de pessetes que es va gastar el PSOE en aquella operació de desinformació estan darrere del lleig assumpte Filesa. I sabem que l’assumpte Filesa està darrere del que s’ha anomenat la cultura del pelotazo, de la justificació del “enriquiu-vos” sense principis. I sabem també que aquest pendent d’immoralitats és la que ha conduït després als silencis còmplices sobre el terrorisme d’Estat i a la justificació dels assassinats dels GAL, a la volta, en suma, d’una concepció de la política que, en tot l’important, només distingeix entre amics i enemics. Sabem, finalment, que aquella corrosió de les consciències ha acabat conduint al fet que quatre partits polítics –PP, PSOE, CiU i PNB– hagin consensuat en el Parlament la integració d’Espanya en l’estructura militar de l’OTAN.
Però això ho sabem els qui tenim ja una certa edat i no hem perdut la memòria. Això no obstant, hem de ser capaços d’explicar als més joves com aquests llots d’avui venen d’aquelles pólvores d’ahir i per què està moralment i políticament justificat exigir ara un nou referèndum encara que els quatre partits esmentats es posin d’acord al Parlament i s’oposin a un nou referèndum.
S’ha dit ja en aquest acte que tenim avui tantes raons com ahir per a oposar-nos a l’OTAN i més que ahir per a oposar-nos al fet que Espanya formi part de l’estructura militar de l’Aliança. Hi ha, per descomptat, raons de molt de pes per a exigir la dissolució d’una aliança militar que va néixer en els temps de la “guerra freda” i que pretén perpetuar-se quan ja no existeix el seu antagonista d’ahir, el Pacte de Varsòvia.
Però és important trobar el to i la forma adequats per a comunicar aquestes raons als més joves perquè, entretant, en aquests últims anys, el mal social i la desgràcia dels pàries de la terra han augmentat tant en el món, i la ideologia pseudoliberal del mal anomenat neoliberalisme ha calat tan profundament en la gent que moltes persones avui dia aplaudeixen i ovacionen les intervencions militars dels poderosos amb l’esperança que tals intervencions palíen alguna cosa el racisme rampant, l’exclusió ètnica o la catàstrofe dels refugiats. Davant catàstrofes com la de Bòsnia, o la de Txetxènia, o la que ara mateix es viu a la regió africana dels Grans Llacs, molts joves es preguntaran i ens preguntaran, sincerament, per què “OTAN-No” quan creix el clam ciutadà en favor d’intervencions militars per a pal·liar la barbàrie de la guerra en aquests llocs.
Per a contestar a aquesta pregunta cal accentuar la raó moral que ens assisteix. Cal fer veure als més joves que aquest món en el qual estem vivint és, moralment, un escàndol. I que són responsables principals de l’escàndol els que diuen escandalitzar-se del que passa en el món exterior i actuen des del poder fomentant les causes de les desgràcies dels més pobres, dels que estan avui en pitjor situació.
2
És un escàndol que avui, acabada l’anomenada “guerra freda” i dissolt el Pacte de Varsòvia, es presenti a l’OTAN com un pilar en la defensa dels valors occidentals inventant-se, de manera fonamentalista, enemics per a justificar el manteniment de la despesa militar i del gran negoci de les armes.
És un escàndol que els mateixos poders que han contribuït a crear l’actual desordre del món es presentin ara com a salvadors del món en nom de la llibertat i de la tolerància.
És un escàndol que els responsables de la guerra del golf Pèrsic, les desastroses conseqüències del qual encara sofreixen els nens i les dones de l’Iraq, mentre allí segueix instal·lat el dictador al qual es deia combatre, presentin ara a l’OTAN com una prolongació de la UNICEF.
És un escàndol que els mateixos que es neguen a contribuir econòmicament en les tasques de la UNESCO, de la UNICEF i d’altres organitzacions per a l’ajuda als pobres i desheretats del món estiguin presentant les coses com si l’OTAN fos una necessitat moral de la humanitat.
És un escàndol que els mateixos que mantenen la llei Helms-Burton contra Cuba i se salten a la torera les resolucions de la UE i de les NNUU imposin als europeus una aliança militar anacrònica.
És un escàndol que els mateixos que van escriure les condicions per al referèndum de 1986 sobre l’OTAN facin cas omís de les seves pròpies condicions sense consultar al poble, pactant per dalt l’entrada en l’estructura militar de l’Aliança i, a sobre, anomenant a això consens democràtic.
És un escàndol que els principals partits parlamentaris de Catalunya i Euskadi, on la població es va manifestar majoritàriament en 1986 contra l’entrada d’Espanya en l’OTAN, facin ara cas omís d’aquella voluntat i continuïn pronunciant, sense vergonya, la paraula “sobirania nacional”.
És un escàndol que els dos principals partits estatals, que es van presentar a les últimes eleccions defensant l’un el model de participació vigent, i declarant l’altre “l’obligat respecte a la voluntat expressada pel poble espanyol”, pactin a esquena del poble, uns mesos després, el contrari del que van dir al seu electorat sobre l’OTAN.
És un escàndol que, en aquestes circumstàncies, el Ministeri de Defensa estigui negociant en secret amb el Departament d’Estat nord-americà reobrir les bases aèries de Torrejón i Saragossa, sabent que això implica la nuclearización de fet del territori espanyol, mentre es consensua un projecte de resolució que declara l’estatut no-nuclear del país.
És un escàndol que els mateixos que s’han enriquit amb la venda d’armes en Àfrica o han fet els ulls grossos al negoci de les armes ens diguin ara que l’OTAN es justifica per prendre les armes amb les quals es maten els mateixos als quals ells les hi van vendre.
Aquest món, del qual formem part, és un escàndol.
Però també en democràcia està moralment justificat rebel·lar-se contra un món així. De manera que cal afirmar una vegada més el dret de la consciència raonada i de la dignitat de les persones contra la raó d’Estat. Això ens uneix als que ahir vam dir “no” a l’OTAN, i als objectors, als insubmisos d’avui i als quals en aquest país practiquen la desobediència civil. Això, i la consciència que seria un error tornar a separar avui dràsticament ètica i política en el Parlament per a repetir demà, al carrer, que la política dominant s’ha fet malvada.
El que ara ens toca és fer tot el possible per a passar de la indignació moral a l’acció cívica ciutadana. Per a això som aquí.Font: text recollit en el volum de Manuel Sacristán i Francisco Fernández Buey Barbarie y resistencias. Sobre movimientos sociales críticos y alternativos. (ediotiral El Viejo Topo).
