El VII Congrés de la Internacional Comunista (IC) suposà un abans i un després en la lluita dels comunistes envers el feixisme. Celebrat a Moscou entre el 25 de juliol i el 20 d’agost de 1935 articulà una nova tàctica, el Front Popular, que es convertí en la tàctica més icònica de l’organisme internacionalista i, alhora, en la seva darrera tàctica, ja que la IC fou dissolta a la primavera de 1943, en plena Segona Guerra Mundial.
El moviment comunista articulat en la IC reaccionà davant de tres realitats. La primera, l’ascens del feixisme a nivell internacional, especialment a Europa, arran del triomf del nazisme a Alemanya el 1933. El cas alemany confirmava els mals presagis que havia generat el triomf feixista a Itàlia el 1922 i, també, el cada vegada més preocupant naixement d’organitzacions feixistes a nivell mundial. La segona, la marginalitat i sectarisme en el qual havia entrat la IC -i, per extensió totes les seves seccions nacionals, com el Partit Comunista d’Espanya (PCE)-. La tàctica anterior, la Classe contra Classe, havia situat als socialistes com a principal adversari dels comunistes i els havia qualificat com a socialfeixistes, la qual cosa havia conduït a augmentar la fractura entre comunistes i socialistes i, per extensió, a afeblir la unitat d’acció del moviment obrer. Els comunistes s’havien situat en un escenari maximalista que, a més, cronificava la seva limitada presència social i política a molts països, que calia revertir. I, tercera, la dinàmica de base que s’articulà en diferents partits comunistes -a vegades en clau local i regional i altres a nivell nacional- que generaren aliances amb organitzacions socialistes i, en alguns casos, fins i tot anarquistes. Es tractà d’una mobilització autònoma i que responia a les necessitats del dia a dia per frenar l’ascens del feixisme en els seus respectius països. Una dinàmica que s’havia viscut a Alemanya, Polònia, Txecoslovàquia i, especialment, estigué present a Àustria, França i Espanya el 1934.
La suma de tots aquests factors conduí a la IC a un canvi de tàctica. El de facto secretari general de la IC, el búlgar Georgui Dimitrov -icona de la resistència comunista al feixisme, gràcies a la seva autodefensa i posterior absolució durant el Procés de Leipzig, en el qual els comunistes foren acusats falsament de l’incendi del Reichstag- comandà l’adopció de la nova tàctica. Dolores Ibárruri, en representació del PCE, fou una de les selectes figures designades per intervenir en l’acte inaugural del congrés, que va ser iniciat per l’històric comunista alemany Wilhelm Pieck. Es celebraren quaranta-tres reunions. Nombrosos delegats de diferents seccions nacionals hi intervingueren, així com s’hi debateren els informes dels citats Dimitrov i Pieck, a més dels de Palmiro Togliatti -secretari general del Partit Comunista Italià (PCI)- i Dimitri Manuilski -secretari de la IC-.
El VII Congrés de la IC aprovà la nova tàctica d’acord amb Iosif Stalin, el secretari general del Partit Comunista de Tota la Unió (bolxevic), que havia aconseguit situar la IC sota el control definitiu del Partit i, per extensió, de l’Estat soviètic. Aquest darrer feia temps que caminava per l’estratègia de la Política de Seguretat Col·lectiva, comandada per Màxim Litvínov, que buscava revertir l’aïllament internacional al qual la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) havia estat sotmesa durant els anys vint, així com buscar algun tipus d’aliances que evitessin una agressió militar del feixisme a les fronteres soviètiques. Els mecanismes per aconseguir-ho eren buscar aliances amb les potències liberals, a canvi de respectar el model liberal allà on estigués establert; i, alhora, cercar la incorporació de l’URSS en els fòrums i organismes internacionals.
La nova tàctica del Front Popular, que posteriorment coincidiria amb la terminologia que adoptarien les coalicions electorals antifeixistes, per exemple, a Espanya i França el 1936 -però la patent, per tant, era de l’organisme internacionalista-, establí dos eixos fonamentals per frenar l’ascens del feixisme. Primer, i en clau nacional, establir aliances polítiques, que podien ser també en forma de coalicions electorals, amb socialistes i altres formacions obreres, així com partits liberals progressistes. Els comunistes es comprometien a defensar el model liberal democràtic allà on estigués establert, argumentant que la burgesia n’havia abandonat la seva defensa per caure després en mans del feixisme. I, alhora, també es comprometien a no fomentar ni a curt ni a mitjà termini una revolució comunista. Els comunistes no renunciaven conceptualment a la revolució proletària. Però la deixaven per a un estadi a llarg termini. I, a més, es comprometien també a no formar part de coalicions governamentals -encara que sí a les coalicions electorals. I, en segon lloc, i en clau interna del moviment obrer, els comunistes apostaven per la fusió amb l’ala esquerra del socialisme. L’objectiu era la creació d’un nou tipus de partit marxista antifeixista, el partit únic del proletariat, que havia de tenir l’hegemonia orgànica en mans del sector procedent del comunisme i, a més, havia de buscar l’extensió d’aquesta fórmula a l’àmbit sindical i a les joventuts. El nou partit era concebut com la millor eina per poder combatre l’ascens del feixisme.
La nova tàctica de la IC fou tot un èxit. Permeté als comunistes sortir de l’aïllament polític i social en el qual es trobaven a molts països, ja que s’integraren en coalicions electorals en alguns casos, participaren en nombroses aliances en molts altres, alhora que es visibilitzaren com a ferms antagonistes del feixisme. De fet, el seu compromís antifeixista a ulls de la població fou el principal rèdit que obtingueren. L’únic punt que ho enfosquí fou el Pacte Germano-Soviètic de 1939 que, tanmateix -i no s’ha d’oblidar-, anava precedit de la claudicació franco-britànica dels Acords de Múnic de 1938 que deixaven l’URSS amb la convicció que Londres i París no farien res per aturar l’expansió del nazisme si no afectava directament les mateixes fronteres britàniques i franceses. La reacció a l’atac nazi sobre l’URSS, així com el paper actiu dels partits comunistes en la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, fou una constatació de l’impacte i bagatge que havia generat la tàctica del Front Popular.
En el cas concret d’Espanya, la nova tàctica es traduí, primer, en la participació del PCE en la coalició electoral anomenada Front Popular -Front d’Esquerres en el cas de Catalunya-, que triomfà a les eleccions de febrer de 1936. El PCE no s’integrà en el nou govern sorgit de les eleccions, tal com establien els preceptes de la tàctica del Front Popular i respectà el model liberal democràtic de la Segona República. Només l’inici de la Guerra Civil Espanyola portà els comunistes a participar del nou govern, establert el setembre de 1936. Ho argumentaren en base a l’excepcionalitat del context, la necessitat de no quedar fora d’un govern d’unitat antifeixista i, també, la necessitat d’adoptar mesures de forma ràpida atès el context canviant que suposava una guerra civil.
Per altra banda, des de setembre de 1935 el PCE inicià converses amb el sector esquerrà del Partit Socialista Obrer Espanyola (PSOE) per crear el partit únic del proletariat. No arribarien a bon port, però sí a nivell sindical i en l’àmbit de les joventuts. A més, el naixement del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) el 24 de juliol de 1936 esdevingué la primera concreció exitosa del nou tipus de partit marxista antifeixista que plantejà la tàctica del Front Popular. Tanmateix, les relacions entre el partit català i l’organisme internacionalista, així com amb el PCE, foren complexes i tenses, especialment fins a febrer de 1938. El nou partit quedà fora del control de Moscou i Madrid, actuà independent del PCE, se saltà el procés d’unificació que estava plantejat a escala nacional i, a més, deixà la direcció en els sectors procedents del socialisme. El PSUC no seria reconegut com a secció oficial de la IC fins a l’estiu de 1939, una vegada ja s’havia iniciat l’exili republicà.
Aquest article ha estat elaborat en el marc del projecte del Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades <<TRANSFRONT, La estrategia frentepopulista en perspectiva transnacional: comunistas y contrarrevolucionarios ante el Frente Popular en España, 1934-1939 (PID2023-153103NB-I00)>>
