Quan s’aborda l’estudi de l’exili espanyol un cop finalitzada —almenys formalment— la Guerra d’Espanya, pocs estudis han atès amb la centralitat deguda l’impacte que la fractura de la unitat antifeixista tingué en la seva gestió i, en paral·lel, les conseqüències que la desunió dels republicans espanyols projectà sobre l’esdevenir polític del malmès sistema republicà. La fi de la guerra obrí, a més, un escenari de competència per l’hegemonia i pel llegat de la legitimitat republicana, i aquesta pugna condicionà tant l’assistència als refugiats com la capacitat de representació exterior.
Cal destacar que la unitat antifeixista, que a Espanya adoptà la fórmula del Front Popular, perseguia com a objectiu fonamental aplegar les forces republicanes progressistes i l’esquerra obrera en una coalició electoral capaç de frenar l’avenç del feixisme a Espanya. L’acord assolit —no sense polèmica, esforços i renúncies— cristal·litzà el 1936, just en el moment en què s’albiraven uns nous comicis, que tingueren lloc el febrer d’aquell mateix any. Per tal de garantir la victòria a les urnes, els signants hagueren de desplaçar línies roges a fi d’assolir un pacte de mínims, estrictament conjuntural.
La urgència de recuperar la majoria parlamentària per al progressisme s’alimentava de la percepció —encertada— que la dreta espanyola obstaculitzava l’execució de les lleis fonamentals emanades de l’etapa del Bienni Progressista. Aquestes havien permès dotar-se d’un cos legal, així com articular tot un engranatge polític, econòmic i social que resultaven decisius a l’hora de fer efectiu el canvi de sistema. A això s’hi afegí la repressió implacable exercida contra el moviment vaguístic de 1934, que corroborà l’allunyament progressiu de la dreta espanyola del joc democràtic. La seva predisposició, cada cop menys dissimulada, envers una conspiració militar que liquidés el sistema republicà naixent l’apropava a posicions pròpies del feixisme italià o del nacionalsocialisme alemany, experiències totalitàries admirades per una part àmplia de l’exèrcit i dels partits conservadors, els quals no havien acabat mai d’acceptar el canvi de règim i l’alteració de l’statu quo.
Amb tot, l’aliança que conduí a la conformació del Front Popular fou una tàctica electoral; per tant, una estratègia conjuntural i no estructural. Precisament perquè no estava ben fonamentada, la coalició esdevingué inestable quan la conjuntura deixà de ser transitòria. El cop d’Estat del juliol de 1936 transformà un acord pensat per a unes eleccions en una coalició no ideada, però sí destinada, a derrotar els facciosos. D’aleshores ençà, l’estat de guerra va tensar unes relacions que ja eren profundament volàtils, alhora que erosionà les lleialtats, incrementà el recel i accentuà la competència per quotes de poder, d’autoritat i de legitimitat dins del camp republicà.
En aquest punt convé destacar que el concepte d’antifeixisme espanyol —o d’unitat antifeixista— és una mena d’entelèquia si es pretén entendre com una aliança sòlida i invariable, cosa que conduiria a una interpretació lineal i poc acurada de la realitat històrica. Fou, més aviat, una realitat complexa, polièdrica i polisèmica, mutable segons el curs de la guerra, la correlació de forces i els espais geogràfics. El seu ethos i la seva finalitat última es conceptualitzaren de maneres divergents en el si dels integrants d’una família política àmplia, diversa i canviant, que conduïren a interpretacions diferents i, a vegades, irreconciliables sobre allò que el Front Popular havia de ser i significar per a la política espanyola i per al mateix conflicte.
En aquest sentit, hi hagué una rivalitat aferrissada entre els diversos partits i agents socials que lluitaren contra els sublevats, la qual es feu palesa de manera recurrent al llarg de tota la guerra. El Front Popular, concebut per guanyar unes eleccions, fou interpretat per determinades formacions —a la llum del nou horitzó de possibilitats obert per la guerra— com a palanca d’un canvi més profund: una revolució orientada a la presa del poder, o almenys d’algunes esferes d’aquest, pel moviment obrer i a la superació de la república democràtica i burgesa en direcció a una república popular. D’aquí que, especialment a la rereguarda republicana, el binomi revolució-contrarevolució alterés la conceptualització de l’antifeixisme, introduint matisos que precipitaren crisis importants.
Aquesta dificultat per consensuar posicions es feu especialment visible a partir de maig de 1937, amb els fets de Barcelona i la caiguda del Govern de Largo Caballero. Amb la formació del gabinet Negrín i amb l’escenari de successives derrotes militars, les relacions entre els socis del Front Popular entraren en una dinàmica de col·lapse que acabà per esclatar el 1939 amb el cop de Casado. Aquell episodi precipità el final de la guerra i obrí una bretxa insalvable entre els antifeixistes que marcà, almenys, la primera etapa de l’exili.
La derrota republicana inaugurà, així, un nou escenari en què els antifeixistes pugnaven per l’hegemonia política i per erigir-se en els hereus polítics, morals i històrics de la legitimitat republicana. En aquesta disputa, socialistes i comunistes protagonitzaren els principals i més determinants enfrontaments pel llegat republicà. Des d’una perspectiva històrica, el Partit Comunista d’Espanya (PCE), havia anat construint una mitologia al voltant de la seva lleialtat inqüestionable a la legalitat republicana —defensada amb l’ajuda militar proporcionada per la Unió Soviètica— i d’adhesió a la política de resistència propugnada per Negrín, davant un Partit Socialista travessat i afeblit per les divisions internes, malgrat —i, en part, a causa de— haver assumit majoritàriament el pes de les tasques i decisions de govern durant la guerra. Des d’una perspectiva més pròpia de la politologia, el PCE incrementà notablement la seva militància, passant de ser una força marginal en 1931 a convertir-se en el partit que no sols experimentà el creixement més important, sinó també en el que aconseguí guanyar el relat de la guerra a la resta de forces que componien l’antifeixisme. Això es feu sobre la base de la capitalització d’un relat heroic construït des de la revolució de 1934, consolidat durant el conflicte bèl·lic i reforçat al final d’aquest per la seva condició d’ésser una de les principals víctimes del cop de Casado. La disputa, doncs, no fou només memorial o interpretativa; també constituí un càlcul de poder, en la mesura que ambdues formacions competien per la influència sobre els refugiats, fonamentals en la construcció del relat col·lectiu de l’exili espanyol.
En conseqüència, la gestió de l’exili restà clarament mediatitzada per aquestes disputes, car, lluny de prevaler acords, es prioritzaren agendes i s’imposaren objectius programàtics. La desconfiança, les velles rancúnies i l’odi manifest entre els actors implicats tingueren efectes en dues direccions. D’una banda, en el pla social i humanitari, condicionaren els mecanismes de protecció dels refugiats, on la politització d’organitzacions d’ajuda com la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols (JARE), controlada pel socialista Indalecio Prieto, vulnerà el dret a ajuts i socors de nombrosos exiliats d’afiliació comunista i anarquista. D’altra banda, en el pla polític i de les relacions internacionals, la incapacitat de sostenir una raó d’Estat que permetés articular una posició unànime i ferma entre els partits polítics i els agents socials que constituïen l’exili espanyol danyà irremissiblement la imatge internacional de la República, precisament a través d’aquells que l’havien de representar i defensar. El mateix president del Govern, en una carta enviada a l’estiu de 1939 al seu correligionari Prieto, argumentava la necessitat de recompondre a l’exili la unitat, ja que el fet de no haver-la sabut conservar en la lluita havia tingut unes conseqüències catastròfiques que havien portat a la desgràcia dels antifeixistes. Així, les crides i les interpel·lacions de Negrín en favor de la unitat van ser una constant, arribant fins i tot a proclamar que era urgent estar disposats a suprimir les discrepàncies i a deixar enrere els greuges, fins i tot els que afectaven a l’honor personal, sacrificant -si calia- les conveniències i apreciacions individuals, ja que el que estava en joc era el futur d’Espanya.
Malgrat tot, aquests missatges no van arrelar en un exili on el passat immediat era una càrrega pesada i on la disputa per nous espais de poder polític i control social obligava a recelar dels antics socis de govern, mentre les acusacions de traïdoria eren la tònica constant. Així, el problema espanyol passà a convertir-se en una qüestió secundària i incòmoda per a les cancelleries de les principals potències occidentals, que no sols no trobaven un interlocutor vàlid, de consens i acceptat per totes les parts, sinó que assitien a les disputes públiques dels antics socis del Front Popular, incapaços de superar el passat i d’adoptar una estratègia sòlida i comuna que fes possible una potencial restitució de les llibertats i de la legalitat republicana a Espanya.
En definitiva, la fractura de la unitat antifeixista fou un element clau que marcà no sols el final de la República sinó que en deixà, en part, compromès el futur. En aquest marc, el rol destacat que havia adquirit el PCE —i que el convertí en objecte de crítiques tant a l’etapa final de la Guerra com posteriorment a l’exili— contribuí a projectar, de cara a l’exterior, una associació del règim republicà amb el comunisme. Aquest element esdevingué especialment rellevant en un context internacional que, amb la fi de la Segona Guerra Mundial i l’inici de la Guerra Freda, es tornava advers a qualsevol vinculació i aproximació amb el comunisme. Així, el temor que una eventual restitució de la República pogués situar-la sota la influència de la Unió Soviètica, sumat a les lluites internes entre els sectors de l’exili espanyol, dificultà seriosament qualsevol alternativa política, i acabà contribuint a un desenllaç que condemnà uns espanyols a viure sota una dictadura prolongada, i d’altres a patir un exili penós i turbulent.
