Aquest dimecres 11 de febrer s’ha dut a terme una històrica i exitosa la vaga educativa a Catalunya. Convocada pels sindicats, ha afectat el conjunt dels i les treballadores de l’educació, i ha comptat amb el suport de l’alumnat, de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica i gran nombre d’AFA, amb diverses mobilitzacions unitàries que han posat de manifest la preocupació de tot el conjunt de la comunitat educativa sobre la situació d’un servei públic tan fonamental. A més, la convocatòria arriba després que el Departament d’Educació deixés penjats als sindicats i suspengués la taula de negociacions laborals prevista pel passat dijous 5 de febrer.
El sistema educatiu català pateix un infrafinançament crònic des de fa anys, i és absolutament urgent l’increment dels recursos. La qüestió del sou és una línia vermella, ja que ara mateix el salari del professorat català és a la cua de les retribucions docents a Espanya i Europa. A més, el col·lectiu exigeix una reducció de ràtios, que permeti atendre tot l’alumnat en condicions d’equitat, en un moment d’increment de la diversitat i amb un decret d’inclusió que no està dotat de recursos per tal d’atendre a la població infantil més vulnerable.
La reducció de la burocràcia és una altra de les reivindicacions del col·lectiu docent, que pateix una sobrecàrrega enorme de feina absolutament innecessària. El professorat ha de centrar-se en la docència, no en els capritxos d’una tecnocràcia que imposa una paperassa interminable. Finalment, es demana la necessitat de comptar amb un currículum consensuat i amb plantilles estables, així com la garantia de la democràcia als centres.
Hem de recordar que CCOO va registrar l’any passat una Iniciativa Legislativa Popular per tal de garantir un finançament mínim del 6% del PIB a educació, en la línia de la mitjana que s’inverteix als països del nostre entorn. Recordem que Catalunya és un dels països amb una dotació inferior amb relació a la seva riquesa, amb l’agreujant de què tenim una xarxa pública més reduïda (en benefici de la concertada) i de què les famílies assumeixen bona part de la despesa que no es fa des de les administracions.
El passat diumenge es van celebrar eleccions a la comunitat autònoma de l’Aragó, amb la mala notícia del triomf de les dretes i del significatiu increment de VOX. El PP, que tancava la campanya amb personatges feixistes (Vito Quiles i Los Meconios de “vamos a volver al 36”), en voler ser indistingible de l’extrema dreta, torna a baixar i a enfortir-los. En un temps en els que s’incrementen els discursos d’odi, ha quedat de manifest una vegada més la inoperància de l’estratègia socioliberal del PSOE, així com els efectes d’una divisió de l’esquerra que resulta esperpèntica. Només se salva la Chunta Aragonesista, en una altra demostració de la importància creixent de les esquerres que posen l’èmfasi en la combinació dels eixos social i nacional.
Contràriament, a Portugal, la dreta liberal i conservadora tradicional, així com les i els comunistes i altres esquerres, van cridar a barrar el pas a l’extrema dreta de Chega, en la segona volta de les eleccions presidencials. No per simpatia amb el centreesquerra neoliberal del PS, sinó per entendre que la defensa de la democràcia, davant el feixisme, va per davant. El resultat ha estat una derrota de Chega en totes i cadascuna de les províncies i regions portugueses.
