Article publicat pel periòdic Justícia Social —l’òrgan d’expressió de la Unió Socialista de Catalunya, partit liderat per Joan Comorera— el 13 de febrer el 1936, tres dies abans de les eleccions en què el Front d’Esquerres i el Front Popular s’emportarien la victòria.
El proper dimarts, dia 16, el poble català demostrarà en plebiscit, la seva voluntat, i en definitiva, el rumb que vol que s’imprimeixi a la nostra política comuna, plasmació de la voluntat d’un poble que malgrat tots els atavismes de les dretes que el governen sent com un gran impuls sanejador, l’afany de superar-se, de seguir sempre endavant vers la ruta suprema que el mena indefectiblement a plans superiors de superació humana on, en definitiva, hi trobarà els lligams necessaris per una major convivència entre els homes de bona voluntat.
Diem que el poble demostrarà la seva voluntat i això pot ésser interpretat per qui no ens conegui, en el sentit que nosaltres creiem que el plebiscit estarà presidit per la màxima imparcialitat, i per evitar suspicàcies correm a dir que precisament creiem tot el contrari, o sigui que l’objectivitat brillarà per llur absència. Però també creiem que, en moments de vibració com els que estem vivint, en què tots els homes, no ja d’una tendència marcadament de classe, ni els que no atrevint-se encara qualificar-se en aquest mot es diuen homes d’esquerra malgrat la majoria d’ells ésser obrers com els altres, sinó que tots plegats, en ample front, des dels partits marxistes amb llurs múltiples varietats fins els grups polítics i no polítics que malgrat tots els prejudicis i falles de la societat actual l’accepten com a cosa bona, tots donant-se compte de la quantitat enorme de coses que el dia 16 es posen en joc, s’han aplegat per a junts donar la gran batalla, i, quan — per les causes que sigui — es produeix un fet com el d’ara, pesi a qui pesi es guanyen les eleccions contra tot i contra tothom. Contra les coaccions governatives, contra les coaccions dels fabricants que amenacen amb tancar la fàbrica cas de triomfar el front popular, com si per funcionar les fàbriques fos imprescindible la permanència de l’«amo» i sinó que ho provin, està en les nostres mans demostrar-los el contrari. Sense candidatures repartides a dojo, sense auques de rodolins enganxades a les cantonades; sense diners i sense interventors.
Quan el poble fa sentir la seva veu de tro, trontolla tot. Res no atura la seva empenta abassegadora, i, aquells que aprofitant-se de llur autoritat han intentat prevaricar el plebiscit només tenen temps de certificar la defunció d’un estat de coses a ells favorable.
El proper dia 16 és una data històrica. El poble donarà la gran batalla a tot allò que està podrit.
Cal, doncs, que comencem a preocupar-nos que serà precís fer després del triomf. No hem d’ésser tan inconscients de creure que caldrà l’epissòdica victòria del diumenge perquè, com per art d’encantament, totes les malúries quedin resoltes. Després de la victòria ve la part més interessant d’ella la consolidació d’un règim de llibertat perquè mai més no hàgim de passar per la vergonya que hem passat ara. La tasca difícil comença precisament immediatament després de la victòria. Tinguem present en els moments de major alegria que per res no compten els fàcils abrandaments i els lírics entusiasmes, si paral·lelament no hi ha una ferma executòria portada ràpidament en el terreny de les realitzacions pràctiques.
Una mena de tasca que en podríem dir de salut pública, haurà d’ésser realitzada. El que ens vàrem descuidar de fer el 14 d’abril caldrà que ho realitzem tot seguit. Hi ha una colla de coses i de personatges que si violentment hom no els escombra, amb el temps claven arrels i combaten despietadament aquells que no saberen llençar-los del davant.
No cal que retregui fets que estan a la memòria de tots gravats amb perfil de tragèdia, la sang que costà al poble, el fet que ell al seu degut temps no en sabé derramar.
Hem d’ésser enèrgics amb els nostres enemics. Nosaltres no hem d’estar tocats de pietat cristiana (?). Hem de portar-nos inexorablement contra els falsos amics de l’ordre, enemics de la llibertat. S’ha de demostrar a les autoritats eclesiàstiques — demostrar, no predicar — que si s’emboliquen en qüestions polítiques els sortirà bastant car. Hi ha una antiga dita dins l’aforisme català que diu que als ases cal tractar-los a garrotades, perquè és l’únic idioma que entenen. Caldrà tenir en compte els aforismes en tots els nostres actes, sobretot quan ens adrecrem a un tal Irrutia.
Si tota la responsabilitat del poder recaigués damunt nostre prompte resoldríem aquesta qüestió religiosa, a la qual hom dona més importància de la que en realitat té. Però com que això, de moment, no serà, ens haurem de limitar a exigir dels partits republicans que sotmetin l’església dins els marcs de qualsevol associació privada, com de fet, d’acord amb la Constitució, és.
I, sense estridències, anirem, o més ben dit, haurem d’anar a la solució definitiva — dins, és clar, la limitada amplitud que aquest mot pot tenir — de tots aquells problemes que en el primer bienni no es resolgueren. Resoldre’ls, però, amb valentia, sense mixtificacions ni defallences. Caldrà que els nostres homes no parlin molt, però, que treballin força.
Resoldre’ls tots de tal faisó que mai més no es pugui retrocedir ni un mil·límetre en les conquestes obtingudes.
Sense passió hem de convenir que després de la victòria hi haurà feina tallada per estona. Sabrem complir-la?
