La nit del dissabte 3 de gener, l’administració nord-americana de Donald Trump va ordenar un atac militar contra la República Bolivariana de Veneçuela. Els bombardejos contra infraestructures militars i civils van ser la cobertura operativa del que el llenguatge militar imperial anomena una «extracció». Aquella mateixa nit, el president constitucional Nicolás Maduro va ser segrestat juntament amb la seva esposa, la diputada Cilia Flores, per tropes especials nord-americanes i traslladat en secret als Estats Units, on es va iniciar una farsa de judici contra ambdós. Mentre escric aquestes línies, encara no s’ha fet un recompte de les víctimes civils i militars dels bombardejos ni de la destrucció.
Els bombardejos i el segrest del president i de la diputada Cilia Flores constitueixen una violació flagrant de la Carta de les Nacions Unides i converteixen en paper mullat el dret internacional, substituït per la «llei de la selva» i la «llei del més fort». Cap país es deslliura d’aquest comportament gàngster internacional.
Tot això mai ha tingut res a veure amb la defensa de la democràcia, els drets humans o la lluita contra el narcotràfic. Es tracta de la reconfiguració de la geopolítica imperial més descarada i bel·licista, del domini geopolític de la regió i del saqueig colonial dels recursos naturals. Un exemple clar d’això és la roda de premsa de Trump, una perla d’infàmia i cinisme. La màscara ha caigut i “el rei” (per dir-ho d’alguna manera) està nu.
Es va tractar d’un atac militar, no pas d’una invasió amb tropes terrestres. Trump no té control polític, militar ni territorial sobre el país. Per ara, no hi ha hagut una invasió militar a gran escala, sinó una acció per segrestar un president constitucional en funcions i utilitzar-lo com a instrument de pressió i possible moneda de canvi. Per prendre el control del país, caldria una quantitat molt més gran de tropes sobre el terreny. El 1989, la invasió de la petita Panamà va requerir la mobilització de més de 30.000 soldats. Ni tan sols seria suficient amb la totalitat de les tropes desplegades durant les últimes 28 setmanes al mar Carib. A això s’hi suma la geografia variada i extensa de Veneçuela, i la complexitat de la capital, Caracas, i dels seus organitzats barris populars.
L’atac militar té diversos objectius. La finalitat principal era decapitar la direcció política del país, amb la idea de provocar-ne el col·lapse institucional. Al mateix temps, intentar generar una fractura a les Forces Armades per incitar-les a rebel·lar-se contra el Govern, cosa que en tots aquests anys no han aconseguit ni els Estats Units ni la part de l’oposició colpista i «venuda» aliada amb ells. El segon objectiu no és gens original, ja que, des de la victòria d’Hugo Chávez el 1989, ha estat l’obsessió frustrada de les successives administracions nord-americanes.
Trump i els seus fidels ministres falcó Marco Rubio i Pete Hegseth han amenaçat amb una segona onada d’atacs, subratllant que la flota nord-americana que es troba actualment al Carib romandrà a la zona. No es pot descartar que es produeixi una invasió pròpiament dita, sobretot si a escala internacional no s’activen mesures efectives i dissuasives en l’àmbit diplomàtic, econòmic i/o militar. El fracàs de l’objectiu de provocar un aixecament militar i una «rebel·lió popular» (o una combinació d’ambdós) augmenta el risc de pressió armada amb què el Pentàgon podria intentar obtenir per la força allò que no aconsegueix amb la pressió política, és a dir, la rendició incondicional de les forces bolivarianes i el control del país.
El punt feble de l’estratègia de Casablanca és que no existeix cap força local amb consens popular i capacitat militar capaç d’organitzar una «rebel·lió legítima contra la dictadura» que pugui servir de «pretext democràtic» per a l’agressió. Veneçuela no és ni Líbia ni Síria, i fins ara els intents colpistes han estat controlats eficaçment, inclòs el breu cop de 2002, que va suposar el segrest de Chávez. La unitat polític-militar a Veneçuela ha demostrat fins ara ser més sòlida que en altres zones del planeta.
Això explica una situació paradoxal. La Casa Blanca ha segrestat Maduro, però no controla res al país. Al contrari, fins ara, el control per part de les forces lleials al Govern (i a la Constitució) és total. No hi ha hagut combats entre diferents sectors militars, ni intents de «rebel·lió popular» (més o menys dirigida), ni violència al carrer com les anomenades «guarimbes» de 2014 i 2017. Les úniques mobilitzacions d’aquests dies han estat les de les forces chavistes. D’acord amb la Constitució veneçolana, la vicepresidenta Delcy Rodríguez ha estat nomenada «presidenta encarregada» pels òrgans institucionals competents i, fins ara, el Govern veneçolà manté la seva composició, igual que totes les altres institucions.
Prova de la debilitat de la «quinta columna» interna és que Trump no ha designat cap «president legítim» per substituir Maduro (com el titella Juan Guaidó). Al contrari, Trump li ha tancat la porta a la colpista María Corina Machado (Premi Nobel de la Pau… sic), declarant que no té suport al país caribeny i qualificant-la públicament d’incompetent per al càrrec presidencial. En lloc de comptar amb marionetes sense consens local, Trump va anunciar que Washington s’encarregaria directament de la «transició» dirigida per un equip de la seva elecció (potser, en la seva bondat, amb algun titella veneçolà). Una «transició» per reobrir les portes a les multinacionals energètiques que, en aquestes hores, han vist disparar-se el preu de les seves accions, però que necessiten estabilitat política per fer negocis.
En aquest cas, no es pot descartar que una força militar invasora intenti prendre el control dels pous i les infraestructures petrolieres a les zones de producció més alta, amb la finalitat de finançar l’operació i posar en marxa una estratègia imprevisible de balcanització. Recordem que, segons el «corol·lari Trump» a la Doctrina Monroe de 1823 («Amèrica per als americans»), els recursos de Veneçuela pertanyen als Estats Units, que mai han acceptat les nacionalitzacions de 1976 ni els augments dels royalties de principis d’aquest segle durant el govern d’Hugo Chávez. L’acció militar posa de manifest una barreja de nostàlgies imperialistes devoradores d’energia i l’obsessió anti-Xina (l’enemic estratègic per definició) que Trump ha esmentat en les seves declaracions, sense nomenar-la.
Poques hores abans de l’agressió militar, el president Maduro s’havia reunit a Caracas amb Qiu Xiaoqi, l’enviat especial de Xi Jinping. A la reunió es van discutir diversos acords, en particular en matèria de contractes petroliers a canvi de tecnologia moderna per renovar les instal·lacions que daten de l’època del domini nord-americà (i a les quals el bloqueig dels EUA ha privat de peces de recanvi), així com un important fons d’estabilització. El bloqueig armat de les exportacions petrolieres de Veneçuela afecta directament la Xina, que importa gran part del petroli veneçolà, a més de la mateixa Cuba, que té acords petroliers amb el Govern bolivarià.
En les mateixes hores de l’atac militar, el Congrés nord-americà estava debatent la implicació de Trump en el «cas Epstein», fet que, juntament amb la intervenció militar, va provocar greus divisions a la base social del MAGA. Tot això mentre el Govern s’enfronta a una greu crisi econòmica i social, amb el declivi irreversible de l’hegemonia mundial dels Estats Units i del domini del dòlar.
Aquesta agressió es va preparar i anunciar durant mesos (en realitat, durant anys) davant dels ulls del món. La majoria dels actors (governs, organismes multilaterals, mitjans de comunicació, acadèmics, molts partits polítics de l’anomenada «esquerra moderada» i no només, etc.) van preferir ser còmplices o mirar cap a un altre costat davant dels vents de guerra que bufaven cada cop amb més força des del Carib. Ha predominat la narrativa «made in USA» de la «dictadura cruel i ferotge» que oprimeix el seu poble i l’obliga a emigrar. Per arreglar els errors, cal una acció ferma i decidida, en particular per part dels altres països que avui s’han vist amenaçats obertament per la intervenció directa: Cuba, Colòmbia, Mèxic, etc. La declaració conjunta de sis governs (Brasil, Xile, Colòmbia, Mèxic, Uruguai i Espanya) és una primera resposta diplomàtica a l’arrogància imperial de qui es creu amo del món.
La UE, partidària de la continuació de la guerra a Ucraïna, segueix suïcidant-se políticament i econòmica, i les declaracions de la seva nomenclatura (Kaja Kallas, Ursula von der Leyen, etc.) brillen per la seva subordinació atlantista. Aquestes declaracions se sumen a les «sancions» vigents per part de la UE i al robatori de l’or veneçolà (per part d’Euroclear i el Banc d’Anglaterra, entre altres) amb l’objectiu de posar de genolls l’economia de Veneçuela i provocar un «canvi de règim».
El Govern italià es distingeix per la seva postura servil envers la Casa Blanca, ja àmpliament demostrada amb la seva complicitat activa en el genocidi de la població palestina. Això és especialment greu en el cas de Veneçuela, un país que acull una important població d’origen italià que ha contribuït al desenvolupament del país. Una postura que, a més, posa en perill el necessari diàleg entre Itàlia i el Govern constitucional de Veneçuela sobre diversos assumptes pendents entre ambdós països.
La «diplomàcia imperialista de les canoneres» no només té com a objectiu el control dels recursos naturals veneçolans (no solament energètics). També busca destruir l’exemple de dignitat i resistència que la Revolució Bolivariana representa per als pobles que lluiten per la seva independència del domini de Washington. Com sostenia «El Llibertador», Simón Bolívar, «els Estats Units semblen destinats per la Providència a plagar Amèrica de misèries en nom de la llibertat». El mateix “Che” Guevara advertia: «No es pot confiar en l’imperialisme ni un poquet». Per a qui no té memòria (no només llatinoamericana), la història de la ingerència «de les barres i estrelles», feta de cops de sang, assassinats de líders i presidents populars incòmodes, atemptats, desestabilitzacions i xantatges de tota mena, hauria d’ensenyar-nos alguna cosa.
Traducció al català de l’article publicat originalment en aquest enllaç:
