La crisi de l’habitatge és, indiscutiblement, un dels grans problemes socials dels nostres temps. A vegades s’intenta relacionar només amb les generacions més joves, però la veritat és que la precarietat residencial, igual que la laboral, és una qüestió de classe més que d’edat: assota a tota la classe obrera i es converteix en una font de preocupació i ansietat per a la majoria. Com no podia ser menys, això té el seu reflex en les expressions culturals contemporànies: hem vist el tema representat en sèries, pel·lícules i, la qual cosa ens ocupa ara, llibres.
A través de tres obres recents analitzarem com l’habitatge es converteix en el teló de fons, la causa entre bastidors, de multitud d’ansietats i frustracions actuals. Intermezzo de Sally Rooney (2024), Evenings and Weekends d’Oisín McKenna (2024) i I Want to Go Home But I’m Already There de Róisín Lanigan (2025) ofereixen mirades complementàries sobre com la manca d’habitatge estable destrueix la intimitat, fragmenta les relacions i converteix la vida quotidiana en una negociació constant amb el mercat.
No és casualitat que aquestes dues autores i aquest autor siguin procedents d’Irlanda i pertanyents a la generació millennial: la literatura irlandesa ha tingut clàssicament un vessant social molt crític i la generació millennial, així com la Z, es troben entre els sectors de població més típicament afectats per la crisi d’habitatge, per la qual cosa és lògic que l’art produït per aquestes veus sigui un ressò de la impotència generada pel desmantellament d’unes condicions dignes de vida.
A Intermezzo, Sally Rooney situa la crisi de l’habitatge en un espai aparentment silenciós. La novel·la, profundament enquadrada en la vulnerabilitat humana, està centrada en dos germans que gestionen el dol per la mort del pare. Un d’ells participa activament en un sindicat d’habitatge i un altre personatge sofreix un desnonament. La inestabilitat residencial va de bracet de la laboral i l’emocional: Rooney retrata uns personatges que naveguen el seu descontentament vital i els seus traumes íntims en un tardocapitalisme que tot el consumeix i desarrela, un “intermezzo” literal entre una vida insatisfeta i un futur que no es pot imaginar.
Evenings and Weekends, d’Oisín McKenna, aborda la mateixa crisi des d’una òptica més coral. Ambientada a Londres, la novel·la segueix un grup de persones, joves i no tan joves, atrapades en feines precàries, pisos compartits o en mal estat i relacions que només poden existir en els marges del temps laboral. El títol ja ho indica: la vida real passa als vespres i els caps de setmana, en espais llogats, temporals, sovint hostils. McKenna mostra com la impossibilitat d’accedir a un habitatge i a unes feines dignes condemnen els personatges a una incertesa prolongada. L’habitatge no és només car, sinó que sovint també és inadequat, insuficient i deshumanitzador.
Róisín Lanigan, a I Want to Go Home But I’m Already There, converteix la crisi de l’habitatge en un relat gairebé claustrofòbic, fregant el terror en algunes ocasions. La protagonista es muda amb la seva parella a una casa que hauria de ser llar, però que es transforma en una presó emocional i material. Lanigan explora com la manca d’alternatives fa que la gent romangui en espais que els fan mal: cases humides, compartides, amb relacions vacil·lants o dinàmiques de poder invisibles. El desig de “tornar a casa” esdevé absurd quan la casa ja no ofereix seguretat ni descans. Aquí, la crisi de l’habitatge es mostra com una violència lenta, quotidiana, que erosiona la salut mental i la percepció del jo.
Els tres llibres comparteixen una intuïció fonamental: aquesta crisi va molt més enllà de l’aspecte merament econòmic i acaba xopant tots els aspectes de les nostres vides, infiltrant-se en les nostres relacions familiars, amoroses, d’amistat o en la nostra salut mental i física. No afecta únicament on vivim, sinó qui podem ser: sense habitatge estable i digne, garantit per a totes, no hi ha intimitat, ni autonomia vital, ni comunitat possible. La casa, que tradicionalment simbolitzava protecció i continuïtat, esdevé un bé de luxe o una font de conflicte.
Aquestes obres també apunten a una responsabilitat política clara. El que viuen els seus personatges no és fruit de decisions individuals mal preses, sinó d’un sistema que ha convertit l’habitatge en un actiu financer. Llegir Intermezzo, Evenings and Weekends i I Want to Go Home But I’m Already There és llegir el retrat d’una ferida col·lectiva que ha de ser curada com més aviat millor: al cap i a la fi, la vida digna mai pot ser una mercaderia.
