Hi ha una tensió quotidiana entre els nostres cossos, les nostres emocions i les màquines amb les quals produïm, ens comuniquem i ens relacionem. Aquest text no pretén revelar res desconegut, sinó prendre consciència de processos que ja coneixem, però que poques vegades observem de manera conjunta.
Cos, eina i temps, una relació històrica
La relació entre el cos humà i la màquina és antiga i està estretament lligada al desenvolupament del capitalisme. Durant segles, el cos s’ha mimetitzat amb els seus instruments de treball. El pescador fabricava la seva pròpia xarxa i el seu gest corporal s’adaptava a ella. El pagès feia servir l’aixada com una extensió del braç. En aquests casos, cos i eina formaven una unitat inseparable. Un exemple molt clar d’aquesta relació és el blues, un estil musical que neix del vincle entre cos, eina, temps, sistema productiu i racisme colonial. El ritme de treball, dur i repetitiu, acaba convertint-se també en ritme cultural.
Les eines no només determinen la manera de treballar, sinó també la manera de viure. Les eines li donen al treballador un ritme de treball, però també de vida. Fins no fa gaire, la vida es mesurava en funció de les collites, la criança del bestiar o les necessitats productives. El dia començava i acabava segons el treball, i les festes marcaven els moments clau del cicle anual.
Amb els processos d’industrialització, aquesta relació es transforma profundament. La fàbrica convoca els treballadors amb xiulets, l’electricitat es converteix en motor de producció i la manera de viure canvia radicalment. Les nits passen a ser més productives, per exemple, i amb elles canvien els nostres cicles de son.
La cadena de muntatge no només reorganitza la producció, sinó també el temps. El cos deixa de marcar el ritme i passa a obeir-lo. El treballador es converteix en una peça més de la màquina, mentre la màquina imposa una cadència externa, repetitiva i constant. Aquesta transformació suposa una autèntica revolució en l’univers mental: el temps es fragmenta, el gest s’automatitza, el cos s’adapta al ritme productiu (1). S’inicien uns canvis -acompanyats d’altres processos, com el consumisme o la globalització, per mencionar-ne dos- que han acabat penetrant en esferes de la vida quotidiana, sovint sense que en siguem plenament conscients.
El pagès no estima a través de l’arada però, i tu? Amb el mòbil, què?
Avui, en molts treballs del nord global, la relació entre cos, màquina i temps ha fet un nou salt. La nostra mà sovint ja no necessita sostenir pes ni sentir textura: sovint, percep a través d’una pantalla. El treball ha perdut part de la seva dimensió analògica i s’ha desplaçat cap a un escenari digital, on interactuen dits, mirada, ment, teclat i interfície.
Per a moltes feines contemporànies, habitar aquesta xarxa no és una opció, sinó una obligació diària i constant. Encara que les cadenes de muntatge continuen existint, la producció s’ha desplaçat també a espais digitals lligats a l’ordinador i al mòbil.
Aquí apareix un dels canvis més significatius. Les eines de producció ja no serveixen només per a treballar: s’han convertit també en eines emocionals. Per poc que consultem el correu, fem encàrrecs de la feina o estem pendents de les notificacions, el mòbil ja és la teva màquina de producció, també fora d’hores de treball. De fet, el mòbil, Internet… desdibuixen aquestes hores. ¿Quan comença i acaba la feina? I el cos s’ha adaptat a la vida compartida amb la màquina. Busca instintivament on és el dispositiu, reconeix els seus reclams.
A l’hora de la veritat, el mòbil ha unificat tots els aspectes de la nostra vida, en el nostre detriment. El pagès no estimava amb la seva aixada. Nosaltres, en canvi, estimem i odiem a través del mòbil. Ens informem, ens entretenim i ens tranquil·litzem amb el mateix dispositiu amb el qual produïm. No és només que les notificacions marquin les nostres pauses, ni que el despertador sigui el mateix aparell que ens dona accés al coneixement o a la música o a la família. És que la màquina que produeix és també el mitjà que ens relaciona. La màquina ja no és només una eina, sinó un lloc en si mateix.
El capitalisme s’adapta constantment i guanya espais cada cop més íntims, utilitzant-los en benefici propi. Vincular-nos emocionalment amb els nostres propis mitjans de producció es converteix en una eina més del sistema.
El temps, sembla, s’accelera cada cop més i nosaltres el perseguim. Té la immediatesa d’un missatge de Telegram. És tan instantani que ens poden demanar d’enviar un informe abans de les 11 AM de Kàtmandu, i el podem acabar dos minuts abans de lliurar-lo des de Catalunya. Podem pensar avui a vendre uns productes i tenir una botiga en línia mig decent en un parell de dies. Digues-me tu si no s’ha tornat vertiginós el temps, si la màquina no ha forçat la producció en el segle XXI.
El cercle sense fi que ho envolta tot, que dirien a El Rey León
És cert que no tothom té una relació directa amb el mòbil en el seu lloc de treball. Però fins i tot aquí, la màquina apareix com a extensió del sistema. Un treballador d’una cadena de muntatge surt a la seva pausa i mira un reel d’Instagram per desconnectar. Però, no és aquest mòbil un complement de la màquina que acaba de deixar enrere?
El capitalisme no ens oferirà mai sortir de la xarxa, sinó entrar en una altra màquina dins d’ella. La versatilitat d’aquestes màquines permet que el capitalisme les integri en totes les dimensions de la vida: treball, oci, relacions, descans.
Laura, ets molt exagerada, la cosa no és tan així. Encara hi ha treballadors que… Que si, Joan, que per estadística hi ha, en algun lloc del món, un treballador del metall robust i masculí que continuarà sent aquell l’ideal pur que té el comunista de què és la classe obrera. Ja sé que el forner de sota ta casa no troba l’amor a través d’un datàfon, però probablement fa servir una aplicació de cites i, a sobre, entre tots li hem fet entendre que necessita presència en xarxes socials per a vendre, o participar en una empresa de repartiment a domicili.
Que la infermera del teu centre de salut no arriba a casa i utilitza un desfibril·lador, però sí que mira Netflix o Youtube al mòbil mentre bull la pasta. I, de pas, consulta l’aplicació on pot treballar en un torn d’última hora i fer uns diners extres a més de la seva feina, de forma que pot guanyar més diners gràcies a l’oferta-demanda (2).
Això no va de criticar la màquina, sinó l’ús (i, de rebot, com sempre, al capitalisme)
Aquest text no és una crítica a la tecnologia en si mateixa. La tecnologia acompanya la humanitat des de la prehistòria. No és bona ni dolenta: simplement existeix. Som nosaltres qui decidim com usar-la, quant espai donar-li i quin poder concedir-li, sempre dins dels límits que marca el sistema. Que no és poc.
Internet, els ordinadors i els mòbils han vingut per quedar-se. La qüestió no és eliminar-los, sinó mirar-los de front, entendre el seu paper, prendre consciència des de l’angle que planteja aquest article i preguntar-nos fins a quin punt volem que continuïn modelant el nostre cos, el nostre temps i les nostres emocions.
Encara existeixen espais personals des d’on reclamar autonomia i distància davant les lògiques productives. Potser els exemples anteriors ajudin el lector a pensar quines parts de la seva vida han estat ocupades sense adonar-se’n… i quines voldria recuperar.
Notes:
- Recomano la lectura de l’assaig de Víctor Gomez Pin (2014) “Reducción y combate del animal humano”, Ariel, que planteja aquestes qüestions i moltes preguntes a fer-nos.
- Les empreses que no aconsegueixen cobrir els seus torns els ofereixen a l’aplicació, apujant el preu per hora en funció de la urgència que tinguin, la dificultat i necessitat específica. Això és real: consulteu el que és la plataforma Livo, al·lucinareu amb el capitalisme més fresc.
